Ulleres de pinçanàs

A Espanya darrerament tot està canviant molt. En pocs mesos ja han caigut tres directors de diari: José Antich, P. J. Ramírez i Javier Moreno. Moreno era menys mediàtic que els altres, però no menys important. El País continua essent –tot i la crisi del paper– el rotatiu més venut a tot l’estat. Ara Cebrián hi ha posat un tal Antonio Caño al comandament, i l’estrena del nou director no ha pogut ser més sonada: dilluns 17 obria portada alertant del perill d’invasió zulu que corria Espanya: “30.000 subsaharians preparen el salt a Europa per Ceuta i Melilla“. Diu que es basava en un informe del Ministeri d’Interior. Ni La Razón no els va poder superar aquell dia en l’apartat de portada cafre. 

Abans solia llegir El País. No cada dia, però sí dos o tres cops per setmana. Diumenge era un costum casolà, com el de fer la migdiada o anar al cinema. La secció d’Internacional era excel·lent; sempre hi havia articles interessants a Opinió, i al damunt el suplement dominical li donava cent mil voltes al Magazine de La Vanguardia o al de l’Avui.

Fa un parell d’anys, les coses van començar a canviar. En van saltar alguns periodistes emblemàtics, entre els quals Maruja Torres (que m’agradava regular tirant a poc) i Enric González (que m’agradava moltíssim). Les seves pàgines van començar a superpoblar-se d’articulistes molt bel·ligerants amb el catalanisme: Vargas Llosa, Antonio Elorza, Félix de Azúa, etc. El dominical, finalment, també es va aprimar de contingut i ara sembla un catàleg de moda per a pijos de la Castellana. 

De tant en tant, però, hi torno a fer una ullada. Per exemple, dijous passat. La secció d’Internacional continua sent magnífica, en bona part gràcies als seus excel·lents corresponsals i a comentaristes com Lluís Bassets, Moisés Naïm o Timothy Garton Ash. 

Però quan dijous vaig arribar a les pàgines centrals d’Opinió, la ídem em va caure als peus. A la pàgina dreta (la que primer capta l’atenció del lector), un article destacat d’un tal Emilio Albi, Perjuicios para Cataluña y el resto de España. Vaig inhalar profundament i vaig començar a llegir. Quan vaig arribar allà on diu: “Con el franquismo, que sojuzgó a Cataluña política y culturalmente, no le fue mal al empresario catalán…“, vaig notar unes palpitacions familiars a la caixa del pit. Ja unes ratlles més amunt havia patit el primer sotrac amb aquell clàssic que diu que, amb Felip V, “se abrió a Cataluña el comercio con las Indias [sic], antes reservado a Castilla“. Estava assistint a l’últim refregit de les tesis de Vicens Vives, tan de moda actualment entre els llumeneres orteguians. 

Vaig passar pàgina, literalment.  Aleshores em vaig trobar amb el cuadernillo “Cataluña”, dedicat a la nostra bonica comunitat autònoma. Pàgina 2 del quadern: textos de David Lizoain (esquerra, a dalt) i de Francesc Serés (esquerra, a baix). Mmm. Interessant. Vaig directe pel Serés: “Wally nunca estuvo allí“. I aleshores ho veig claríssim: Francesc Serés ha escrit l’article que jo sempre he volgut escriure i no he sabut, per falta de traça. Un míssil directe en la línia de flotació dels anomenats intel·lectuals espanyols d’esquerra. Els nostres amics. “¿Cómo es posible que en todo lo referente a Cataluña la mayoría absolutísima de los intelectuales españoles no se muevan de los estrictos límites de opinión que marca la derecha española?“. La peça és magistral, no us la perdeu per res del món. Deixeu ara mateix tot el que estigueu fent, inclosa la lectura d’aquest post, i claveu-li queixalada. 

De manera que El País encara és capaç de publicar textos poc complaents amb la mirada del nacionalisme espanyol dominant. Bona notícia.  

Però aquí ve allò tan cartesià de l’ordre que esmentava al títol d’aquesta entrada. Si del que es tracta és de fer saber a l’opinió pública espanyola que potser hi ha alguna cosa que (fins i tot des de les esquerres) no s’està fent bé, per què no publicar l’article de Serés a l’edició “nacional” i en un lloc destacat? Publicant-lo només per als lectors catalans, d’acord, ens regalen més arguments, ens obsequien amb l’estil punyent de Serés, però escatimen als lectors espanyols un punt de vista que potser els faria reflexionar. 

El mateix passa, per cert, amb els textos de Joan Francesc Mira al cuadernillo del País Valencià. Per què arraconen a la secció “regional” un autor que a qualsevol altre lloc del món seria considerat una eminència? Sempre he pensat que Mira és un intel·lectual europeu de primeríssim ordre, de l’alçada d’un George Steiner o un Harold Bloom. Quina mena de país tenim que no li atorguem la importància que es mereix?

En certa manera, això també passa, fa un temps, a La Vanguardia. Si hi pareu atenció, la pàgina central-dreta d’Opinió és sempre encapçalada per un articulista que pot anar des de Borja García-Nieto fins a Francesc de Carreras, passant per Carme Riera reivindicant el “Visca Espanya!” maragallià. O sigui: des dels descendents dels franquistes catalans fins als desinteressats entusiastes de la 3a via. Els opinadors sobiranistes queden relegats tres pàgines més endavant, cantó esquerre, que en llatí es deia sinister. Allà hi pots trobar en Salvador Cardús, el Francesc-Marc Àlvaro, o en Xavier Antich. Aquests mai ocupen, però, el prime time. Ni tan sols el pobre Rafael Nadal, que últimament va fort i gosa exigir a les classes dirigents catalanes un poquito de compromís, juga en primera divisió. 

Algú podria pensar que sóc un llepafils. Que aquesta pretesa jerarquització de les notícies i dels articles només existeix en la meva malaltissa imaginació. No. Sense ser periodista, fa temps que sé perfectament que, en un diari, les pàgines més importants després de la primera són les de la dreta (les imparelles). Contractar-hi publicitat és més car que en les parelles. Així mateix, és més important (i més car) l’espai de la meitat superior de la plana que l’inferior. (Ho teniu aquí explicat, si voleu). O sigui, que en una escala de més a menys important, el text de Serés, per exemple, es trobaria a baix de tot. 

Tot plegat només demostra que el procés avança amb pas ferm i que tots els implicats hi estan posant tota la carn a la graella. També demostra que quan es fan invocacions genèriques al diàleg, si no van acompanyades d’un veritable esforç per escoltar les raons de l’altre, en realitat només són música celestial. Volen vostès diàleg? Perfecte, ho tenen ben fàcil: deixin que els lectors espanyols escoltin a Francesc Serés, a J. F. Mira o a Antonio Baños a les pàgines destacades dels seus diaris, o a les tertúlies de les seves teles. De debò, no mosseguen. No els provocaran urticària ni els encomanaran cap malaltia lletja. Més que res ho esmento perquè, el que és aquí, de llegir De Carreras o Elorzas, i d’escoltar Riveras i Girautas, ens en fem un tip i cregui’ns, de moment no ens ha sortit cap erupció ni se’ns ha posat malament el sopar. I de passada, hem après a escoltar les raons dels altres… i a filar més prim en les nostres.