El Pensament Únic
No em va sorprendre gaire llegir, el 26 de gener, una carta d’un lector de La Vanguardia amb el títol “No tothom és independentista“. De tant en tant, al diari godosià te’n trobes, d’aquestes. Per ser justos, també en trobes de les de signe contrari. En aquest cas, però, la de J. L. C. S. era la carta destacada del diumenge. El guió és el previst: “En els últims dos anys, tots hem notat que hi ha una pressió ambiental a favor de l’onada separatista. […] Sembla que el principal tema que preocupa el Govern de Catalunya és aquest, etc. etc.”
La carta del lector vilanoví s’inscriu dins un gènere molt de moda que podria dur el títol d’ “El Pensament Únic a Catalunya”. Seria una variació del totalitarisme soft que va denunciar Javier Cercas en un cèlebre article a El País. O de l’Espiral del Silenci de què parlava Francesc de Carreras al mateix diari. Abreujant, segons aquests respectables senyors, al nostre país existeix un clima social asfixiant que no permet altra forma de pensar l’articulació política de Catalunya que no passi per la independència. Aquest clima vindria donat per la parcialitat ideològica dels mitjans de comunicació catalans, per l’adoctrinament escolar, per formes més o menys matusseres de pressió social (les estelades als balcons) o, què sé jo, pels colors de la segona equipació del Barça.
Vicenç Villatoro ja es va fer ressò d’aquesta singular distorsió de la realitat quan, en el seu article a l’ARA “Són bojos, aquests catalans!” (29/01/14), escrivia: “a Catalunya es poden veure, llegir i escoltar els mitjans fets a Madrid, mentre que a la resta de l’Estat són inaccessibles els mitjans que es fan a Catalunya. Quin és llavors el veritable territori del pensament únic?”
També Pilar Carracelas s’ha expressat en aquest sentit a “El genoma de l’independentisme“: “Viure a Catalunya, un país on es pot veure TV3 i TVE, es pot trobar al quiosc l’Avui i La Razón, es parlen com a mínim dues llengües, s’ha jugat al pati de l’escola amb nens de cognom Teixidor i Carranza, s’ha après història a l’institut amb el Gonzalo i el Lluís, i es poden tenir de professors de facultat Oriols Junqueras i Pacos Marhuendas, confereix un marc mental permeable, mutable i resilient, és a dir, capaç d’adaptar-se a les variacions de l’entorn”.
Podríem continuar, és clar. Una constant en les discussions sobre el tema dels temes és aquest suposat Pensament Únic. Personalment, m’he trobat havent de defensar una evidència com aquesta no només davant de persones de fora de Catalunya que es pensen que aquí estem abduïts, sinó també de persones de dintre, unionistes emocionals que s’han vist de sobte contrariats pel canvi d’hegemonia social. Perquè, en el fons, no hi ha més que això. És ben senzill. El centre sociològic s’ha desplaçat en l’eix nacional: del ploricó autonomista a l’independentisme del “nosaltres sols”.
Per això, quan Enric Millo denuncia que “CiU intenta silenciar qualsevol veu discrepant de la seva obsessió separatista“, ell, antic militant d’Unió, en el fons el que lamenta és això: el Desplaçament. Igual que quan Dolors Montserrat demana, en plena Convenció Nacional del PP a Valladolid, que “necessitem que ens estimeu”, semblaria com si, a Catalunya, a la gent del PP se’ls insultés pel carrer o se’ls prohibís l’entrada a les discoteques. Com si aquí també haguessin de portar guardaespatlles. (Una altra cosa és que a un militant del PP li pugui resultar més o menys incòmode sortir de casa amb la rojigualda el 12-O, en un poble de la Catalunya interior. Pot passar. Exactament igual que pot passar que a un independentista li resulti incòmode sortir amb l’estelada l’11-S en segons quina població de l’àrea metropolitana de Barcelona. Pura sociologia. Tots dos juguen, diguéssim, en camp contrari. Ara, d’això a parlar d’espiral del silenci…).
En realitat, no m’estranya que estiguin tots així d’esverats. El que està succeint és realment sensacional. Perquè no és només que aquí tinguem perfecte accés a la informació dels mitjans espanyols (i que per tant puguem accedir a altres punts de vista sobre la qüestió). És que resulta que els dos diaris més importants del país, les empreses més importants del país, els lobbies amb més poder del país, són tots refractaris a la solució rupturista. Fa mesos que tots plegats ens adverteixen dels perills del “carreró sense sortida” a què ens abocaria la consulta o, en cas de no fer-se, de la nata que ens fotríem amb la temudíssima DUI. Què passa aquí?, es pregunten els de la gavina i els godosians. Per què les enquestes continuen mostrant aquesta tossuda majoria a favor de les tesis independentistes? Que no havíem quedat que La Vanguardia, El Periodico i 8TV farien campanya a favor de la 3a via?
Dilluns mateix l’Antoni Puigverd ens donava la resposta a “Girar la truita” (LV, 17/02/14). El que passa segons Puigverd és que “estem assistint a una revolució”. Una revolució incruenta, on l’objectiu és precisament
aquest, girar la truita, “capgirar l’estructura social d’aquest país”. Diu Puigverd que, fins ara, les elits de Madrid havien transaccionat (s’havien repartit el poder, parlant en plata) amb unes elits menors, com eren la catalana i la basca. Ara, en canvi, en aquest guió habitual hi ha fet irrupció un actor inesperat: la “menestralia catalana”. “La menestralia no té interessos compartits amb l’elit espanyola i vol accedir a dirigir Catalunya“.
Desconec què vol dir ben bé Puigverd quan parla de “menestralia”. És un concepte propi d’altres èpoques, molt emprat per Vicens Vives, que César Molinas també va fer servir en aquell seu famós article “Lo que no se quiere oir sobre Catalunya”. Menestralia vol dir classes mitjanes, senyor Puigverd? Ah. Ho dic perquè, si consulteu el DIEC, allà posa que menestral és la “persona que professa un art mecànic”. Bé, anem a suposar que menestralia vol dir classes mitjanes.
Doncs el que sol passar quan les classes mitjanes d’un país decideixen provocar un canvi polític i social és… que el provoquen.
En conseqüència, no és que a Catalunya hi hagi un Pensament Únic. És que la fatiga respecte a les institucions espanyoles ha activat un moviment popular, molt transversal, molt magmàtic, però majoritari, que vol ser consultat sobre l’articulació política del seu país. La carta del lector vilanoví de LV acabava implorant a “la classe política catalana” que “deixin de banda els interessos personals o partidistes i intentin, tots plegats, fer una reforma federal de la Constitució que doni cabuda a tothom”. I és aquí, exactament, on s’equivoca de mig a mig. La “menestralia catalana” –les classes mitjanes del país– ja no estan disposades a tolerar un “arreglo”, una componenda (aquesta expressió l’hi vaig escoltar un dia a Rafel Nadal) entre la classe política catalana, la classe política espanyola i els sospitosos habituals (grans empresaris, alts funcionaris, accionistes majoritaris, etc.). La revolució de què parla Puigverd és aquesta: no volem que tot plegat es resolgui en quatre reunions a porta tancada. Som al segle XXI i hi volem dir la nostra. Una persona, un vot. Aquesta és la juguesca. Com ha dit avui mateix en David Fernàndez a l’Ateneu, “el procés català té un punt molt important d’antioligarquia”.
Pel que fa al bon senyor de Vilanova, em sap greu, però això que vostè demana no és possible. Ara mateix, una reforma federal de la Constitució deixaria fora la majoria del poble de Catalunya i només donaria cabuda a un escàs 15% que encara hi creu. Afirmar això no és imposar cap Pensament Únic. És el joc de les majories i les minories. És el fonament de la democràcia. Com diuen en catanyol, és lo que n’hi ha.
En definitiva, avui no tothom és independentista, hi estem d’acord. Tanmateix, per mèrits propis o demèrits dels altres, l’independentisme ocupa en aquests moments la franja central de l’electorat. Confondre de manera interessada aquesta realitat amb un suposat pensament totalitari denota una greu mancança d’arguments propositius en favor d’altres legítimes opcions.