Alguns apunts sobre el 8 d’abril
1. El nivell dels tres comissionats catalans em semblà més que discutible. Com apuntava ahir Enric Juliana a LV, a Madrid “s’hi esperaven més prosòdia”. És una forma molt suau de referir-s’hi. El nivell va ser justet, escarit, de necessita millorar. Només Joan Herrera va estar-hi a l’alçada. Qualsevol comparació amb els ponents de novembre de 2005 (Mas, Carod i Manuela de Madre) resulta demolidora.
2. Jordi Turull, d’entrada, va estar molt fluix. Era la viva caricatura del nacionalisme pujolista a la qual estan tan avesats a Madrid. No calia que els confirméssim el tòpic. Frases grandiloqüents, greuges històrics i allò de “som una de les nacions més antigues d’Europa” que, és veritat, ho va dir Pau Casals el 1971, però que comporta ubicar-se precisament al terreny que Madrid vol: a veure qui la té més llarga. És com si el Barça volgués competir amb l’Atlético de Simeone en testosterona. Turull va estar més encertat en la seva segona intervenció, replicant amb contundència a Rajoy i sobretot a Rubalcaba.
3. Marta Rovira pot ser una parlamentària molt vàlida aquí a Catalunya, però a Madrid no li guanya un duel verbal ni al recepcionista del Congrés. Quan parlem de saber idiomes, ja s’entén que el castellà n’ha de ser un. I si no, doncs hi envies algú amb més fluïdesa en aquesta llengua. Més greuges (“el país se’ns fon a les mans”) i un cert to naïf que va propiciar que Antoni Puigverd se’n fotés en retratar-la (a ella i de passada a tots els independentistes) com a típica integrant de la generació de Les tres bessones.
4. Joan Herrera va ser, dels tres, el millor. Punyent i incisiu, va fer servir el castellà amb la mateixa naturalitat que els seus amfitrions i, sobretot, per l’amor de Déu, va deixar enrera els greuges històrics –que hi són– i el conflicte identitari –que també hi és– per centrar-se en la voluntat de la majoria dels catalans ara. A més, va lligar la (possible) ruptura nacional amb un nou estat més sensible envers els drets socials. Aquesta és la música que la gent, que la immensa majoria de la gent, vol sentir. El seu federalisme és disculpable: no té res a veure amb el café para todos i, per tant, Espanya mai no l’acceptarà.
5. Els més brillants de tots els actors catalans del 8 d’abril van ser Duran Lleida (I’m sorry), Alfred Bosch i Joan Coscubiela. Les taules, senyors, són les taules. Duran va emplaçar de manera emfàtica el govern espanyol a negociar la consulta o “el que sigui”. Aquest “el que sigui” és precisament el que no fa creïble Duran aquí, a Catalunya, tips com estem de pactes als reservats. Bosch, en canvi, va lluir-se com el bon orador que és, i es va adreçar als ciutadans espanyols tot evocant el famós poema de Martin Niemöller: “avui se’ns nega el dret a votar a nosaltres, catalans; demà, quan vulgueu triar entre monarquia o república, amb les mateixes raons se us negarà a vosaltres”. Joan Coscubiela, per la seva banda, va protagonitzar el momentum de la jornada, en cridar l’atenció, com un profe d’institut, a Rajoy i Soraya per estar parlant pel mòbil enlloc d’escoltar el seu discurs.
6. En general, fa tot l’efecte que, aquest cop, el Parlament català no ha volgut posar-hi tota la carn a la graella, com el 2005, i s’ha reservat els primeres espases per a millor ocasió. En part és una bona notícia –s’ha evitat l’efecte Ibarretxe– però en part sap greu que no tinguem res millor per defensar les nostres posicions en un lloc clau com és el Congrés dels Diputats. Cal tenir en compte que, fins i tot en el cas que s’acabés produint l’anhelada ruptura amb l’estat, s’haurien de negociar serrells de tota mena a Madrid. I si això de dimarts havia de ser la nostra posada de llarg davant el món, la impressió que em resta és que per comptes de llarg hem fet curt.
7. Pel que fa a les intervencions dels principals líders espanyols, no paga la pena ni comentar-les. Rubalcaba es queixa amargament (ahir va arraconar en Jordi Barbeta per traslladar-l’hi en persona) que la posició dels socialistes no és la mateixa que la dels populars, però en tota la seva intervenció no va esmentar ni un sol cop el concepte de plurinacionalitat. Això fa que, en la pràctica, la seva postura sigui de facto la mateixa que la del PP. L’única proposta espanyola que de debò podria desbaratar l’independentisme la va verbalitzar ahir a Barcelona Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. És una sortida molt digna, que certament faria disminuir gairebé a la meitat el suport a la trencadissa si fos feta amb garanties mínimes i amb honestedat. No obstant, com deia ahir no sé qui a Twitter, “tranquils, que aquest Herrero a Madrid és un friki”.