No són pocs ni són bojos
Vivim dies d’eufòria continguda. Els resultats de les eleccions europees han injectat en les files sobiranistes un justificat devessall de confiança i d’exaltació. Potser, per això mateix, és un bon moment per aturar-nos i girar els ulls cap a aquells dels nostres conciutadans que no comparteixen aquest sentiment exultant. Avui llegia a Twitter que “un català indecís sobre la independència no és res més que una persona desinformada”. Amb aquest post intentaré demostrar que aquesta afirmació no sempre es correspon amb la veritat.
Si els independentistes tenim una virtut inqüestionable, és que som gent amb les idees clares. Almenys, quan del futur del nostre país es tracta. Alguns ho som de fa molts anys –de quan l’independentisme es bellugava entre bambolines, aquell moviment, ¿us en recordeu?, rebec, minoritari i innocu. D’altres s’hi han afegit més tard, esperonats per circumstàncies diverses, bé per convicció, bé per reacció a unes institucions estatals cada cop més hostils. Fins i tot n’hi ha hagut que ho han fet decepcionats per altres opcions que –com el federalisme– han acabat per considerar impracticables a l’Espanya actual (llegiu per exemple aquestes magnífiques “Tres cartas de un federalista catalán” del recentment traspassat professor Miquel Caminal). Tant se val. La qüestió és que avui, si no som majoria, com a mínim formem una franja molt important de la població catalana.
Al meu entendre, un dels principals reptes que a hores d’ara hem d’afrontar els independentistes és què en fem, d’aquells que no són independentistes. No em refereixo als espanyolistes de tota la vida, ni als falsos catalanistes de tota la vida. No. Vull dir aquelles persones, aquells catalans que, de manera totalment sincera i totalment legítima, no ho tenen gens clar. També d’ells pot dir-se que, si no són majoria, com a mínim formen una franja molt important de la població catalana. Més encara: d’ells pot dir-se que són fonamentals en tot aquest procés, perquè seran ells els qui, finalment, decantaran la balança d’un o altre cantó.
El lector impacient, sobreexposat a l’habitual partiditis, deu estar preguntant-se: de qui parla, exactament? Dels d’Unió? Dels d’Iniciativa? Dels socialistes de Girona? Doncs no ben bé. O potser sí, però no és de sigles partidistes que estic parlant. Estic parlant, per exemple, de gent com Raimon. Tranquils, no cauré en el parany de confondre una minoria d’energúmens (aquells que el van insultar emparats en l’anonimat de la xarxa) amb la immensa majoria dels indepes, que respectem profundament la figura del cantant de Xàtiva. Però compte, perquè el que va dir Raimon no és cap ximpleria i és una cosa que pensa molta gent. Una altra història és el motiu que va al·legar (la independència del Principat seria negativa per al País Valencià), que és, naturalment, molt i molt discutible.
Un altre d’aquests dubtosos sistemàtics és l’escriptor Sergi Pàmies. El dia 11 d’abril publicava una columna a LV (“Ni pocs, ni bojos“) que em va semblar interessantíssima. Escriu Pàmies: “No cal haver estudiat ciències polítiques per intuir que l’espiral de la confrontació s’intensificarà. En aquest context, el respecte a la diversitat d’opinions i a la dissidència passiva o crítica serà un valor doblement necessari, sobretot davant la temptació d’atiar la dialèctica visceral, el vudú sectari o l’esgrima d’intransigències catalanofòbiques o hispanofòbiques“. Al capdavall, el que demana Pàmies és, novament, respecte. Respecte pels indecisos, pels qui no veuen gens clara cap de les sortides al conflicte que ara mateix hi ha damunt la taula. És innegable: hi ha persones –tots en coneixem, suposo– que viuen aquest procés amb preocupació. No són espanyolistes, no simpatitzen gens amb el centralisme del PP ni amb el jacobinisme del PSOE, però tenen objeccions raonables a com s’està gestionant políticament tot plegat. Alguns, per què no dir-ho, tenen por. Ep! són tan catalans i tan (o tan poc) patriotes com vostè o com jo. Però els fa por que el desenllaç del desafío no ens acabi col·locant, com a país, en una casella fins i tot anterior a la de partida. O els fa por una possible intervenció militar (aquests espanyols, ja se sap…). O que l’autonomia sigui suspesa i la cúpula del govern català acabi de pet a la garjola (igual que el 34!…). O que quedem fora de la UE, etc. etc. Totes o alguna d’aquestes situacions, que objectivament són possibles, a un cert nombre de ciutadans catalans els fan venir esgarrifances.
Que hi hagi força gent que pensi així és normal, i hem de ser capaços de conviure-hi amb naturalitat. Sí, ja ho sé, ara em direu: “Ves quin problema. Doncs que votin NO el 9-N”. No és tan senzill. D’entrada, perquè la majoria d’aquestes persones estan convençudes que no podrem votar. Després, perquè si finalment es pogués votar, segons com vagin les coses és ben possible que una part d’elles s’inclini pel SÍ. Però ara mateix el que la majoria rebutja és que se’ls exigeixin adhesions increbrantables, ni als uns, ni als altres.
Vegem-ne un altre cas. Em va agradar molt l’entrevista que li va fer el Carles Capdevila a Rafael Argullol, al suplement dominical de l’ARA. Preguntat sobre si veia possible construir un nou estat, el filòsof barceloní responia que “si Catalunya és capaç de fer un projecte que s’acosti a aquest model [una xarxa de ciutats estat a Europa], estaria satisfet. Si Catalunya el que vol fer és una Espanya bis, amb tots els defectes de l’estat espanyol… la idea no m’entusiasma pas“. (De passada, diré que a mi tampoc m’entusiasmaria, i que precisament per això vull la independència). He sentit a moltes persones intel·ligents expressar prevencions similars.
Hi ha dubtosos sistemàtics però honestos, com aquests que acabem d’esmentar. O com l’Antoni Puigverd, que ja es veu que donaria un braç perquè Espanya fos diferent de com és i no haguéssim hagut d’arribar a aquests extrems. L’Antoni Puigverd hi ha dies que està encertat i hi ha dies que no tant –la seva estripada sobre Raimon a LV va ser deplorable– però jo, comptat i debatut, el considero un analista lúcid, sensible i honest. Diria que és un home que pertany a un partit que no ha existit mai –el partit dels maragallistes de primera hora. Tanmateix, quan en Puigverd lamenta amb horror l’espiral d’odi mutu en què estem immersos, parla des del cor. I torno a insistir: cal respectar-lo.
Després hi ha, naturalment, els falsos apòstols del diàleg, o de la 3a via, o d’un federalisme que saben perfectament que és inviable. Gent deshonesta. No em fa res donar noms propis. No sóc ningú i per tant no em faran cap cas. Ja vaig dedicar una entrada al catedràtic Francesc de Carreras, un dels homes que més ha fet per estendre l’espanyolisme desacomplexat a casa nostra. Gent com Félix de Azúa, brillant intel·lectual que fa 30 anys es va lluir vaticinant l’enfonsament del Titanic de Barcelona (causat, és clar, per l’iceberg del nacionalisme) i que ara ha decidit anar-se’n a viure a la molt cosmopolita Villa y Corte per tal que el seu fill no sigui educat en català. Gent deshonesta com Ignacio Vidal-Folch, escriptor, germà del periodista Xavier Vidal-Folch, un altre (l’Ignacio) autoconsiderat intel·lectual progressista que destil·la anticatalanisme per tots els porus (llegiu, si teniu prou estómac, el seu dietari “Lo que cuenta es la ilusión“). Gent tan deshonesta com l’historiador Joaquim Coll, aquest nou gurú de l’espanyolisme ranci –com el definia Pilar Rahola–, que sota la guayabera aparentment progre hi amaga un odi visceral a tot el que no sigui submissió incondicional a Espanya.
Hem de saber distingir els uns dels altres, deixar que parlin, desemmascarar els hipòcrites i respectar-los tots. Als que ens menyspreen, els hem de dedicar un cordial somriure i fer-los entendre que, s’hi posin com s’hi posin, hem vingut per quedar-nos. Als que sincerament tenen dubtes, hem de mirar de minimitzar les seves pors i garantir-los que si volem marxar no és per revenges historicistes sinó per millorar la qualitat democràtica del país. Però seria un suïcidi per part nostra ignorar que existeixen. Com escrivia Sergi Pàmies, “a mesura que la situació s’enverini, serà més imprescindible que mai intensificar els nivells de tolerància i de llibertat d’expressió“.
Hi ha, a més, un motiu extra. I és que per cada energumen que destrossi un aparador, per cada idiota que vomiti comentaris cafres a Twitter, per cada esbojarrat que amenaci els polítics del PP, tot el moviment sobiranista en patirà les conseqüències. I el descrèdit.
El món ens observa. Siguem-ne dignes, sisplau.