Ulleres de pinçanàs

Al relat “La mamà”, Quim Monzó explica la història d’un nen que arriba a pensar que la seva mare es prostitueix perquè, tot jugant un partit de futbol, xoca amb un altre i aquest l’insulta dient-li “fill de puta!”. El nen se’l queda mirant amb uns ulls com unes taronges, gira cua i se’n torna a casa, pensatiu. La gràcia del conte rau en el fet que el nano actua en tot moment prenent-se l’improperi com una descripció per comptes d’un insult. De manera que, en arribar de l’escola, no deixa que la mamà li faci un petó, busca pèls als llençols del llit matrimonial, creu fermament que tots els nens de l’escola saben que la seva mare és puta i es mira malament els homes del barri convençut que la seva amabilitat amb la mare obeeix al fet que tots se la follen.

Recordo quan a mi, de nen, em deien aquest insult. Sense arribar a l’extrem del marrec del conte de Monzó, l’impacte emocional que em produïa era més aviat escàs. Compte, no era pas que malinterpretés el dicteri. Sabia perfectament que es tractava d’un insult. Ara bé, per més que fos conscient de les males intencions de qui me’l deia, no aconseguia suscitar en mi una reacció estomacal o pugilística. Em semblava tan inversemblant que la meva mare pogués ser una prostituta, que no hi atorgava la menor importància. En aquest sentit, em comportava al revés que el protagonista del conte: com que no hi creia gens, la pretesa ofensa em deixava fred. 

En canvi, hi havia altres nois que responien amb una extrema agressivitat en sentir-se dir fills de puta. La seva resposta solia consistir en alguna de les variacions sobre el mateix tema: “A mí dime lo que quieras, pero con mi madre no te metas, eh? eh?” I a continuació venia la batussa, és clar. Jo m’ho mirava amb distància i un punt d’incredulitat. Com era possible que caiguessin de manera tan ximpleta en una simple provocació? I, d’altra banda, si estaven tan segurs de la santedat de les seves mares, per què reaccionaven tan visceralment? De seguida vaig concloure que aquells nanos, o bé eren molt curts de gambals, o bé eren uns brivalls que canalitzaven la seva agressivitat posant les seves mares com a excusa. Sovint totes dues coses coincidien en la mateixa persona. 

En tot això m’hi ha fet pensar la reacció del diputat de Ciutadans Jordi Cañas encarant-se amb uns membres del comitè d’empresa de TV3 perquè havia sentit que algú més o menys anònim li cridava fill de puta. “M’han dit fill de puta. Això no és normal. Tu tens mare?“, li ha etzibat a un dirigent del comitè. “Perquè jo tinc mare i no accepto que cap dels vostres companys em digui fill de puta. Ho entens?“, bramava l’home, vermell com un perdigot. Només li ha faltat agafar-lo de les solapes i sondrollar-lo. Aquí cal afegir que, de la mateixa turba, en Brauli Duart, president de la CCMA, ha rebut crits de “lladre” i Jordi Turull, portaveu de CiU, s’ha sentit dir “pallasso”. I vet aquí que ni Duart ha escudrinyat els voltants per si l’enxampaven els Mossos d’Esquadra, ni Turull s’ha tret un nas vermell i unes sabates foradades de la butxaca. Han continuat fent via, impertèrrits, conscients que, d’una banda, els insults van amb el sou, i de l’altra, que ja els ha passat l’edat de rebotar-se contra els falsos escarnis. 

P.S. Acabo de llegir (dilluns 31) el text que l’Enric VIla ha dedicat al mateix incident. L’un i l’altre —el del Vila i el meu–són complementaris. Us recomano vivament que el llegiu: Violència.