Ulleres de pinçanàs

Aquests dies he llegit amb autèntica fruïció les llargues entrevistes aparegudes en diversos mitjans que se li han fet a Giovanna Valls, la germana del primer ministre francès. Aquesta admirable dona de 50 anys acaba de publicar un llibre, “Aferrada a la vida” (RBA), en el qual narra el seu descens als inferns de la drogaaddicció i de la marginalitat, provenint d’uns orígens il·lustres. Els humans tenim una estranya flaca per aquestes cròniques tremebundes que Dostoievski ja va immortalitzar el 1864 a “Memòries del subsòl”. 

Giovanna és filla del pintor barceloní Xavier Valls, ja traspassat, i germana, com hem dit, de Manuel Valls. Vaig veure l’entrevista que li va fer en Cuní el dia 10. Vaig llegir, també, l’extensa entrevista que li va fer Núria Escur a LV el dissabte dia 14. La història de Valls (Giovanna) m’interessa per motius subjectius (conec persones que han passat per situacions similars a les d’ella), i també per motius, diguem-ne, polítics. Sempre em va intrigar, quan es parlava de Manuel Valls, sobretot arran del seu nomenament per Hollande, quina relació establiria el flamant nou primer ministre francès amb els seus orígens catalans i, sens dubte, catalanistes. (Que com puc saber que, de jove, era catalanista? Ho sé perquè tota la seva família ho era. Perquè, expatriats a París, van continuar emprant el català com a llengua de relació familiar, i això no pot ser fruit només d’un hàbit, sinó de la famosa “voluntat de ser” de Vicens Vives. Ho sé perquè, segons aquesta crònica, una escriptora amiga de la família afirma que la mare, Luisa Galfetti, és “independentista, tot i que sigui suïssa”). 

I sobretot: ho sé perquè tant ell com la seva germana s’han cuidat moltíssim d’ocultar-ho als mitjans de comunicació.

A la mateixa entrevista de Núria Escur, aquesta li pregunta: “El tema de Catalunya el veuen de manera diferent?” I ella (Giovanna) respon: “No opinaré. La feina del meu germà ara és ser primer ministre de França, entenc que ell no pugui dir ni piu d’això“. 

I, efectivament, el que és d’això no en diu mai ni piu. Quan, el passat 21 de maig, Manuel Valls es va presentar juntament amb Elena Valenciano i Martin Schulz al míting central dels socialistes catalans (veure aquí), Valls va parlar breument en la llengua del seu pare, i també en castellà i en francès. Va fer un encès elogi a aquesta França que havia permès que un “nascut a l’estranger” arribés a responsable del país (en això té similituds amb Nicolas Sarkozy, d’ascendència hongaresa). I a continuació es va desfer en imprecacions contra una “dreta” respecte a la qual, francament, no li veig gaires diferències ni pràctiques ni doctrinàries. 

Tanmateix, quan es referia als companys socialistes, sempre parlava de socialistes espanyols i francesos. Em va sorprendre que obviés els seus amics catalans, precisament quan figura que havia vingut a fer-los costat en un moment particularment delicat de la seva història. 

Segons la crònica d’El Mundo, un bon dia la seva mare es va plantar davant seu i li va demanar que intercedís per Catalunya davant la situació actual de possible independència. Però Manuel, “que es muy inteligente“, li va respondre que ell només vetllaria pels interessos de França. Que és més o menys el mateix que contesta Giovanna quan la periodista es desvia del tema de les drogues i la interpel·la sobre la qüestió catalana. 

Moralina d’aquesta història: més val que no esperem res d’Europa, de l’Europa oficial, pel que fa a la nostra lluita. Recordeu el que va passar el 1714 (i no van ser només els anglesos, els que ens van trair: va ser, molt abans, tota la coalició austracista), o, com lamentava amargament Gaziel a les “Meditacions en el desert”, el que va passar a finals dels anys 40 amb els aliats, vencedors de Hitler i en canvi rentant-se les mans en relació al règim criminal del general Franco. Europa, l’Europa oficial, no ens ajudarà. Tan sols una carambola extraordinària –que Escòcia guanyés el seu referèndum i que d’aquesta manera s’obrís la possibilitat d’una ampliació exprés de la UE– ens podria beneficiar, i tot i així hi posaran totes les traves possibles. En aquest sentit, l’intent d’Artur Mas de demanar l’ingrés de Catalunya a la Francophonie (El País, 24 de maig) em sembla una maniobra molt naïf per part del President. França, la jacobina França, fent-nos costat en el moment de l’emancipació? Ni jartos de vino, que diria un castís. 

Només cal observar el que ha passat aquests dies amb la coalició liberal (ALDE) amb la qual es va presentar Convergència a les europees. Van assegurar-nos que donarien suport al dret a decidir i, de moment, el que han fet ha estat acceptar a les seves files els amics d’UPyD i Ciutadans tot garantint-los “la integritat territorial dels estats europeus”. Això sí que és fer de puta i de ramoneta. 

Europa? Com escriu Marc Alza en un text força més optimista que aquest, “interessos i fredor”. Això en el millor dels casos.