Ulleres de pinçanàs

Ho va deixar anar Felipe González al “Salvados” del passat 28 de gener (en aquell famós tête-à-tête amb Artur Mas): “En el caso de que un día hubiera que decidir sobre la estructura territorial de eso que compartimos que se llama el espacio público compartido, España, tienen que decidir todos los españoles”. 

El 27 de febrer hi va tornar a la càrrega. Aquest cop l’expressió que va fer servir l’expresident espanyol va ser “casa compartida”: “Estoy en contra del razonamiento nacionalista y populista que dice que quemar la casa compartida vale para todo“.

Els que tenim una edat ja sabem massa bé que González és un vell encantador de serps. Em vaig quedar veient visions quan, al “Salvados”, va arremetre sense rubor contra la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, coincidint amb Artur Mas que havia estat un desastre total. De debò? Està bé saber-ho. I llavors per què, poc després de conèixer-se la sentència, va escriure aquell article mano a mano amb Carme Chacón, on afirmava que “en rigor, los efectos jurídicos del fallo sobre la realidad del Estatuto son pequeños“? I també que “el fallo consagra y constitucionaliza el mayor nivel de autogobierno alcanzado“?

En fi, deixem-ho córrer. M’interessa més el tema de la casa compartida. 

Fins ara, les metàfores sobre el procés català havien estat dues. Antitètiques, en funció de quina de les parts la fes servir. Per als espanyols, la independència de Catalunya suposava “una amputación”. Era com si a una persona li tallessin una mà, o un braç del seu cos. Com no li havia de fer mal? I com no havia de lluitar per impedir-ho? En canvi, per als independentistes catalans el procés s’assemblava molt a un divorci. Dolorós, naturalment, però que podia i havia de pactar-se de manera civilitzada. En el cèlebre símil de Xavier Sala i Martín, un marcià no podria entendre que els humans votessin per decidir qüestions com ara l’educació, la sanitat o la gestió dels impostos i en canvi les fronteres només les poguessin modificar a hòsties. 

Bé, doncs ja tenim una tercera via (metafòrica). La de la casa compartida. I per si el verb sublim de Felipe no fos suficient, de seguida hi va acudir al remat un artiller pesant de la progressia espanyola: l’escriptor lleonès Andrés Trapiello. 

En un article publicat a El País el 29 de gener (¿Va a durar mucho este 2014?), Trapiello comença amb la vella metàfora de l’amputació, versió Al Qaeda (“Claro que Cataluña no deja de ser el cuello de España“). No s’està de criticar sense pietat la idea secessionista del divorci civilitzat: “La (ventaja) principal es la de hacer creer que se trata de dos partes, más o menos simétricas y soberanas”. I a continuació estableix el nou cànon metafòric: “En vez de de pensar en un matrimonio, pensemos en un inmueble“. Un immoble del qual també formen part molts altres propietaris i inquilins: andalusos, vascos, castellans, navarresos, gallecs, etc. Un immoble “que hemos levantado entre todos“. 

No només això. En aquest immoble, resulta que Catalunya, “por razones históricas y económicas no siempre equitativas y otras justificadísimas, ocupa zonas privilegiadas“, mentre que als altres inquilins tan sols els deixa “por su mala cabeza y su haraganería la escalera de servicio, pisos superiores, buhardillas y, naturalmente, el tejado“. 

De manera que per a Trapiello, a sobre que tenim terrassa amb vistes, som uns mals veïns i, a més, el nostre pis no ens pertany. Pertany “a la comunidad de vecinos”. El text de l’assagista castellà (un habitual del Magazine de La Vanguardia) destil·la realment molta, molta mala llet. I com que és escriptor, la seva dèria per les metàfores no s’atura aquí. “Entonces empezaron a circular su identidad (?) y a tirar de manual de agravios, pero al hacerlo, se tropezaron con un gran escollo, los Estatutos de la Comunidad, conocidos también con el nombre de Constitución“. No cal continuar. El metaforista s’erigeix, al final de l’article, en portaveu de “aquellos que tienen derecho a heredar lo que se construyó entre todos“. La casa compartida.

El que resulta repugnant d’aquest text és:

1) Que estigui escrit per un suposat intel·lectual de prestigi.

2) Que estigui escrit per una persona que se suposa que és d’esquerres.

3) Que el seu punt de vista sigui (com hem sentit en boca de González) compartit per molts altres suposats esquerrans espanyols. 

4) El sentiment possessiu, a la russa, sobre un territori que considera que li pertany pel simple fet de tenir un DNI espanyol. 

Ja vaig denunciar aquest tipus de deliri possessiu en una entrada anterior (De qui és el solar?), on un personatge influent li diu a un empresari català, enmig d’una reunió: “Els catalans podeu demanar el que vulgueu, però tingueu clara una cosa: el solar és nostre“. I jo que, atònit, no deixo d’insistir un cop i un altre en el mateix, en la qüestió que s’ha convertit en el leitmotiv d’aquest blog: Com és possible que els intel·lectuals espanyols d’esquerres siguin còmplices d’aquesta barbaritat? 

Rebatre la metàfora de la casa compartida és fàcil si es tenen quatre nocions elementals d’història moderna. La casa no “l’hem aixecada entre tots”, com diu Trapiello. Ens l’han aixecada al damunt. Al contrari del que va succeir entre Anglaterra i Escòcia, la unió factual entre les Corones de Castella i Aragó no va ser fruit de cap pacte, sinó de la violència física (1714). Precisament perquè aquella unió va ser producte de la violència i no del pacte, ha calgut sempre més violència, de forma recurrent (1842, Espartero; 1843, Prim; 1923, Primo de Rivera; 1939, Franco), per mantenir les condicions draconianes de la unió. L’últim exemple d’aquest estat de coses el constitueix, justament, la sacrosanta Constitució. Com ja va deixar escrit Jordi Solé Tura (i com ja vaig apuntar en un altre post), l’article 2 de la Sacrosanta va ser imposat pels militars espanyols, que ostentaven i encara ostenten el monopoli de la violència. Si juguem a les metàfores, no és pas la Guàrdia Civil qui ha de redactar, em sembla a mi, els estatuts d’una comunitat de veïns.

En resum. El símil de la casa compartida és, al meu entendre, una forma edulcorada de colonialisme de manual. Com els russos, com els xinesos, com els turcs, una gran majoria d’espanyols considera que el territori és seu. Que la terra o un fragment de la terra és més important que la gent que hi habita. En conseqüència, és ben natural que no els interessi el més mínim conèixer l’opinió d’aquests molestos inquilins.