Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Jo també vull ser cosmopolita

cosmopolita

(Ja ho sé, que aquest article hauria de parlar sobre el tema del tema. Sobre la manca d’entesa entre els nostres dos partits. Sobre la posició de la CUP i la meva connivència o enuig amb el seu laberíntic sistema de decisió. Sobre la posició d’Artur Mas i la meva connivència o enuig amb la seva incoercible aspiració a la presidència. Ho lamento, benvolgut lector, però amb el teu permís m’abstindré de comentar la qüestió. Quan una cosa em fa massa mal, prefereixo allunyar-me’n, mantenir-la distanciada del centre neuràlgic de les emocions. No és pas que no vulgui opinar sobre aquesta o aquella altra declaració de la més rabiosa actualitat. És que no puc. No hi presto atenció. No en vull saber res. És una qüestió d’higiene –o de salut– mental. Humilment en demano disculpes).

Probablement som el país amb un nombre més elevat de cosmopolites per quilòmetre quadrat del món. Fixeu-vos com, en la pel·lícula aquesta que ara han estrenat sobre els “ocho apellidos”, el personatge que interpreta Berto Romero, el que figura que hauria de representar el català prototípic, és un individu que sembla més marcià que català. Parla diversos idiomes –incloent-hi l’èuscar–, es vanta d’haver visitat les principals capitals del món i es vesteix com un hipster dels que pots trobar a qualsevol d’aquestes mateixes capitals. Aquesta és, doncs, la imatge que els catalans projectem a l’exterior: uns individus més aviat moderns, cultes, viatjats, imbuïts, això sí, de la dèria incomprensible de la llengua pròpia. El personatge de Rosa M. Sardà representaria per contra el català antic, el que prové del post-franquisme, el de la Convergència de Pujol, obsedit a contemplar-se el melic identitari, amant de sardanes i castellers i amb una masia a l’Empordà.

Les noves generacions, però, si no són indepes, són cosmopolites. Me’n vaig adonar llegint un parell d’articles que l’escriptora Imma Monsó va publicar a La Vanguardia abans que el ressò dels atemptats de París absorbís les primeres planes dels diaris i les saberudes disquisicions dels comentaristes d’actualitat. En el primer, del 29 d’octubre, Monsó, després de criticar el fet que avui dia als creadors artístics se’ls valori més per la seva opinió sobre temes polítics que per les seves obres, deixa anar la Primera Professió de Fe del catecisme de tot bon cosmopolita: “és sabut que a mi les pàtries me la bufen i les identitats col·lectives em fan basarda”. Amb aquesta manifestació, Monsó se solidaritzava amb Isabel Coixet, que ha expressat idees semblants i de qui l’autora lleidatana havia anat a escoltar una xerrada a l’Ateneu.

No contenta amb això, la setmana següent (el 5 de novembre), hi tornava: exposava la “desemparança dels que no ens sentim representats ni pels Uns ni pels Altres”, la incomoditat que l’envaïa quan li tocava “enfrontar-se la Nit de Nadal amb la cunyada espanyolista o per Sant Esteve amb la tieta independentista”, i reivindicava la nova terminologia inventada per Sergi Pàmies per anomenar els qui es troben atrapats enmig dels dos focs contraris: “Sóc dels altres Nosaltres”. Per acabar, es lamentava de “l’injust desprestigi que pateix aquest terme (cosmopolita)”, i ens prometia parlar-ne un altre dia. Llavors, però, va esclatar la fúria destructora de l’ISIS a París i ens hem quedat sense la continuació.

No és nova, a Catalunya, aquesta posició. Sempre ha tingut entusiastes partidaris: a Isabel Coixet i Sergi Pàmies caldria afegir-hi una llarga corrua d’adeptes: Xavier Sardà, Jordi Évole, Carme Riera, Antoni Puigverd, Jordi Gràcia, Llàtzer Moix, Javier Mariscal, Valentí Puig, Joan Manuel Serrat, etc. etc. És, no cal dir-ho, una opinió ben legítima. Jo només hi veig un problema. Quan l’eina principal d’expressió del teu art no és la imatge (com en el cas de Coixet), sinó la paraula, resulta que aquesta Paraula en majúscula només es pot materialitzar a través de la paraula en minúscula –és a dir, aquella que es vehicula mitjançant un idioma concret i específic, que en aquest cas és la llengua catalana. No té dubte que si existís un idioma internacional apte pels cosmopolites –posem per cas, l’esperanto, o per ser més pràctics l’anglès–els nostres no-nacionalistes de ben segur l’escollirien com a instrument per bastir les seves obres. De fet, és el que fa Coixet en les seves pel·lícules. Com que d’anglès, però, no en deuen saber pas tant, i d’esperanto encara menys, els escriptors catalans de credo universal fan servir el que tenen més a mà.

I això és precisament el que no acabo d’entendre. Situant-se au dessus de la melée, els escriptors en llengua catalana antisobiranistes (a mi les pàtries me la bufen) no s’adonen que amb la seva actitud autosuficient es posicionen, potser sense ser-ne del tot conscients, a favor de la llengua més forta i més “universal” –que en el nostre àmbit lingüístic no és l’anglès, ni l’esperanto, sinó el castellà. Si fa un parell de posts em mostrava favorable al reconeixement sense ambatges del castellà com a llengua cooficial de la futura (i cada cop més llunyana, ai las!) República catalana, en aquest cas no puc entendre l’aparent indiferència que mostren aquestes persones envers la seva pròpia llengua, com si una llengua fos, igual que la imatge, un element neutre, intercanviable amb qualsevol altre. L’aversió que manifesta Monsó pel sobiranisme és sorprenent, perquè parteix d’un supòsit inexistent: la plena normalitat del català en el seu propi territori, normalitat que faria innecessària la defensa d’un marc polític i normatiu que li donés protecció legal i cobertura mediàtica, que és el que practiquen a tot arreu els estats més cosmopolites del món.

M’enrotllo com una persiana, ja ho veig. Però si girem uns quants fulls del diari del 29 d’octubre, aquell en què Imma Monsó enunciava la seva professió de fe cosmopolita, topem amb una interessant recensió de Xavi Ayén sobre l’últim llibre publicat per Juan Tallón (Ourense, 1975), “Fin de poema”. Doncs bé, al final del seu text, Ayén reprodueix les següents paraules:

“El llibre va ser escrit en gallec el 2013 i ha estat traduït al castellà pel mateix Tallón, que davant la desfeta de la indústria editorial en gallec ha canviat de llengua fa justament dos anys. “No facin cas –adverteix amb malenconia–als que demanen d’equilibrar llengües en l’educació, perquè el castellà té tanta força que al final s’ho menja tot, si l’altre idioma no gaudeix d’una discriminació positiva“.

I ara ve la meva pregunta a les Monsó, Riera, Puigdevall, Amat, Puig, Puigverd, e tutti quanti: de debò es pensen que, sense la formidable empenta del nacionalisme –avui sobiranisme–hagués estat possible la normalització del català, i amb ella la possibilitat que ells no hagin de veure’s forçats, com Tallón, a passar-se al castellà? Hagués estat possible l’existència d’una indústria i d’un públic lector de llibres en català? Qui llegiria les obres de Ponç Puigdevall, que parla alegrement, com un cavernari més, de desvari nacionalista i es declara perfectament satisfet amb el fet de “ser espanyol i tenir garantits els (seus) drets constitucionals”? Qui llegiria la poesia de Valentí Puig o la d’Antoni Puigverd, les novel·les de Carme Riera o les de la mateixa Imma Monsó? No veuen aquests admirables escriptors que, sense el parapet protector d’un moviment nacionalista potent, fa estona que haurien hagut de canviar de llengua, com li passa a Juan Tallón, que com a gallec no ha pogut acollir-se a aquesta protecció? No és molt còmode (o molt cínic) proclamar als quatre vents que s’és “dels altres Nosaltres” mentre el gruix de la població ha de manifestar-se massivament cada any per plantar cara a una ofensiva que, si pogués, també els anorrearia a ells com a creadors en llengua catalana?

No cal anar a Galícia, fet i fet. Vegeu sinó què els ha passat als nostres cosins valencians (que sense el nostre mercat potser ja haurien fet com Tallón), o als en altre temps puixantíssims occitans, o als voluntaristes escriptors en llengua asturiana, avui en vies d’extinció. En canvi, el triomf i domini polític dels nacionalistes bascos durant els últims 40 anys han fet possible l’aparició d’escriptors en èuscar que no han hagut de buscar-se la vida traduint-se a ells mateixos a la llengua universal. Objectivament, ho tenien molt més pelut que els seus col·legues gallecs. Però l’existència d’una superestructura política favorable als seus interessos els ha permès de continuar conreant un idioma que fa mig segle es debatia entre la vida i la mort. Què seria avui de l’hebreu sense l’existència de l’estat d’Israel?

Se’m dirà que no barregi intencionadament els conceptes i que una cosa és la llengua i una altra de ben diferent, la pertinença nacional. Admeto que, si enlloc de viure a Espanya, visquéssim tots plegats a Canadà o a Suïssa, l’apunt seria pertinent. Ara bé, no es pot fer abstracció de la llengua com si es tractés d’un element neutre que sobreviu en qualsevol circumstància, desproveït de cap relació amb el seu context socio-polític. Espanya no és neutral en relació a les seves llengües, ni ho serà mai. A mi també m’agradaria proclamar-me ciutadà del món i poder dir que les pàtries me la bufen. M’encantaria ser capaç de dir, sense que els colors em pugin a la cara, que la pàtria veritable és la infància (Rilke), o que “mi patria son mis hijos” (Bolaño), o fins i tot que la meva pàtria és la Meridiana, com sol dir Antonio Baños. És una posició que sempre queda molt bé en boca d’un intel·lectual. De moment, però, mentre no acabem amb la dependència vergonyant que patim actualment, les consignes cosmopolites no són més que una boutade artificiosa que amaguen l’ou del conflicte per la sobirania que s’està dirimint en aquest racó de la Mediterrània. Visca, doncs, el cosmopolitisme, i a prendre vent totes les pàtries! Però primer, sisplau, construïm l’estat que doni aixopluc a patriotes i no patriotes, i després ja cantarem, com Brassens, una oda a “les imbéciles heureux qui sont nés quelque part“.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mons paral·lels

Món

Fa unes setmanes, Javier Cercas publicava un article a El País (Tres futuros para Cataluña) que començava amb aquestes paraules: “No me lo esperaba”. L’escriptor gironí es referia a les eleccions del 27-S; concretament, es referia al resultat d’aquelles eleccions. Mentre aquí, a nosaltres, als abnegats lectors de Vilaweb, els resultats del 27-S ens van deixar esmaperduts i –va, reconeguem-ho–un pèl decebuts, resulta que a Cercas el va sorprendre que els dos partits independentistes sumessin tants vots. “Dijeran lo que dijeran las encuestas, hasta el último momento pensé que saltaría la sorpresa y el sentido común acabaría imponiéndose”, escriu. Vaig acabar de llegir el text (per cert, molt recomanable) i, més enllà de la distància evident entre la postura de Cercas i la meva, hi va haver un aspecte que em va semblar molt remarcable: tot llegint aquell article, vaig constatar que Cercas i jo vivim en mons paral·lels.

El mateix m’ha succeït aquestes dues últimes setmanes quan, llegint algunes opinions i editorials d’El País, El Periódico i La Vanguardia, descobreixo amb infinita sorpresa que donen per descomptat que, de tots els votants de JuntsxSí, hi ha un significatiu percentatge que no ha votat en clau d’independència, sinó per tenir més força a la taula de negociació (en el supòsit que mai n’hi hagi d’haver cap, de negociació). El mateix escolto en tertúlies d’ací i d’allà, en boca de conspicus opiniatres: que no, que no tots els vots de JuntsxSí eren independentistes. Que n’hi havia alguns (“al voltant del 15%”) que eren en realitat federalistes, però que, ves per on, van creure que la manera més expeditiva de reclamar una reforma constitucional era votar per un partit que duia al seu programa un full de ruta que advocava per la desconnexió des del minut ú.

Curiosament, la mateixa operació s’ha produït entre les files indepes en relació als vots obtinguts per CSQEP. Quants tertulians hem sentit afirmar, amb total seguretat, que entre els votants de Lluís Rabell hi havia secessionistes que van preferir atorgar la seva confiança a un partit que presentava un programa, essent molt generosos, de caire confederal? Com si no haguessin trobat prou oferta en el camp indepe, aquests misteriosos votants van preferir fiar el seu sufragi als socis de Pablo Iglesias, que ja sabem com les va gastar durant la campanya electoral.

Està clar que tot plegat obeeix a les típiques manipulacions que es fan des dels mitjans per tal, no de reflectir la realitat tal com és, sinó d’influir-hi i provocar-hi canvis. Els suposats vots reformistes de JuntsxSí han sorgit com per art d’encanteri quan se’ls ha volgut contraposar amb els vots radicals de les CUP. L’objectiu d’aquesta matussera maniobra no és altre que mirar d’enfrontar els votants més convergents de JuntsxSí amb els de la formació encapçalada per Antonio Baños –és a dir, mirar de rebentar el procés des de dins. Mentre que, per l’altra banda, s’intenta fer veure que el plebiscit en realitat no es va perdre, ja que, si s’hagués tractat d’un referèndum de veritat, molts, alguns o uns quants simpatitzants de CSQEP haurien votat afirmativament.

En el meu entorn, hi ha gent que només llegeix l’ARA, El Punt Avui o digitals com Vilaweb, Món.cat o Nació digital. A aquestes persones, els esmentes La Vanguardia o Josep Cuní i fan el senyal de la creu com si haguessis invocat l’Anticrist. D’El Periódico opinen que és un “tebeo” només apte per llegir al metro i que a més fa garrulo. El País, per ells, pertany a un altre país, i en conseqüència no els concerneix en absolut. Però també tinc un amic que només llegeix La Vanguardia, i la seva opinió varia en funció de la línia editorial del dia, i de les invectives plenes de cites literàries de Màrius Carol. Contra el procés, contra Ada Colau, contra tot allò que per a Carol-La Vanguardia no resulta prou assenyat. Tinc un altre amic, encara, que només llegeix El País, i la seva visió de la política catalana s’ha anat agrejant i radicalitzant al mateix ritme que els articles dels intel·lectuals orgànics d’aquest diari.

Els uns i els altres vivim en mons paral·lels, que mai no es toquen, i que quan ho fan, col·lisionen. Què hi ha de més natural, si no confrontem mai les nostres solidíssimes opinions amb les dels qui no pensen com nosaltres? Per a Javier Cercas, els resultats del 27-S van ser una immensa sorpresa, perquè el seu adorat El País l’havia preparat psicològicament per a una punxada de l’independentisme si la participació era elevada. Durants molts anys, ja des de l’època de Pujol, aquest diari ha anat tatuant al cervell dels seus lectors que els resultats de les autonòmiques (normalment, favorables als partits nacionalistes) farien un tomb si hi participés tanta gent com a les generals. Després, quan la realitat els desmenteix el tòpic, s’enduen una enorme sorpresa. Lògic. Els nostres mitjans fan una mica el mateix, però a la inversa. Per això tanta gent (jo mateix, entre ells) es va endur també una sorpresa majúscula en constatar que els indepes, els mateixos que havíem fet la Via, no érem tan majoritaris com ens pensàvem.

Tot això és molt normal i entra en el joc habitual de la creació d’opinió per part dels mitjans. Ara, el que ja és jugar brut és el que va fer dimarts passat La Vanguardia en el seu editorial titulat “Per la rectificació“. És un editorial vergonyós, impropi d’un diari de tant de prestigi. No perquè la seva tesi de fons em molesti (ja els conec i no m’estranya gens), sinó perquè l’argumentació és directament mistificadora. Afirmar que les “intenses mobilitzacions cíviques” dels últims anys han estat “a favor d’un reconeixement més gran de Catalunya i d’un tracte més just” és faltar a la veritat de forma deliberada. Afirmar que aquestes mobilitzacions “des del primer dia han agrupat molts matisos i sensibilitats, i han aconseguit reunir molta gent amb la premissa del gradualisme i la tranquil·litat” és fals de tota falsedat: tots sabem que, d’ençà del 2010, les manifestacions massives que hi ha hagut a Catalunya s’han convocat sempre sota la consigna de “construir un nou Estat d’Europa”, o bé directament reivindicant la independència. Hi havia gent que legítimament no hi estava d’acord, com en Duran, i és per això que a les últimes manis ja no hi va voler participar.

El dubte que tinc és per què un diari seriós com LV cau en una maniobra tan grollera. No li calia. Podia demanar “la rectificació” (com ja van fer Enric Juliana i Antoni Puigverd el 2006 en un llibre conjunt) sense retòrcer els fets com si fossin el coll d’un pollastre. Per què ho hauran fet? Pensaven en un hipotètic lector no català? En alinear-se amb els duríssims editorials dels seus homòlegs espanyols? Hauran rebut ordres de l’altíssim, el Grande de España que mou els fils de la criatura? Aneu a saber. Però una cosa és viure en un món paral·lel, i una altra de ben diferent no saber en quin món es viu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Anticossos

ENTREVISTA CINE - TRUEBA-09111607.jpg de Reporteros ABC--0192SBYV.jpg-

Hi ha un efecte col·lateral de tot això del procés en què gairebé ningú hi ha reparat. Bé, dic del procés però en realitat seria més exacte dir del conflicte secular entre nacionalisme espanyol versus nacionalismes perifèrics (bàsicament, el català i el basc). És el següent: l’Estat espanyol, representat pels seus polítics, funcionaris, jutges, intel·lectuals orgànics i mitjans de comunicació, ha produït, en el darrer segle i mig, una tal abundància de fal·làcies per tal de combatre el catalanisme i el basquisme, que algunes d’aquestes fal·làcies se li han tornat en contra com un bumerang.

És així com, quan els polítics i intel·lectuals espanyolistes recorren a allò tan suat de “estic per principi en contra de les fronteres”, “no volem aixecar murs entre les persones”, “la tendència actual a Europa és anar cap a la unió i no cap a la divisió”, etc. etc., hi ha una gran part de l’opinió pública que realment s’ho creu. Però després hi ha una altra part, més reduïda, que no només s’ho creu, sinó que ben ingènuament no ha entès que aquella proclama s’emmarca dins d’un conflicte molt determinat, però que en realitat no està dita amb la intenció que sigui vàlida universalment. Llavors miren a Ceuta i a Melilla, o observen astorats la sacralització de l’article 2 de la Constitució, i conclouen que, en coherència amb l’arenga universalista que tant els havia agradat, tot això dels murs i les fronteres és realment una nosa i una injustícia incompatibles amb els principis cosmopolites, i van i ho apliquen a Espanya.

I llavors és quan el món (o Espanya) els esclata als nassos. Perquè, si són coneguts i tenen una mica de repercussió en els mitjans patris, allò que aplicat a Catalunya seria victorejat amb editorials laudatoris, quan ho apliquen a Espanya –a la nació espanyola– resulta que suscita una reacció visceral de fàstic i condemna unànime. Per part, fins i tot, dels mateixos mitjans que feia poc, quan es tocava el tema català, proclamaven la noble aspiració a un món lliure de fronteres.

Aquesta deu ser l’experiència que, amb més o menys matisos, deuen haver sofert personatges com ara Fernando Trueba, que el 20 de setembre passat, quan va rebre el Premio Nacional de Cinematografía, va assegurar durant el seu discurs: “Nunca me he sentido español. Ni cinco minutos de mi vida“. “Los internautas recibieron su declaración con poca compasión”, afirmava el diari El Mundo de manera pietosa, tan descol·locat com els mateixos internautes de què es feia ressò.

També devia ser això el que li va passar a Nacho Duato quan va pronunciar aquestes paraules: “No me siento español. Me siento, si acaso, mediterráneo, y de eso me siento orgulloso. Tengo sangre judía, griega… Me emociono con el Caribeña y con el Ouzo, pero no, no sé qué significa ser español. Yo veo la bandera y me da igual. […] Siempre oigo detrás de “español” una castañuela. Llevo desde los quince años dando vueltas, ¿qué más da dónde has nacido?“. Les reaccions al web del diari La Razón incloïen tot de comentaris en la línia d’aquest: “¿Qué pone en tu DNI?, o ¿lo has quemado?, y en el pasaporte, carnet de conducir, cartilla de la SS …¿Vas sin documentación por la vida? Mira ignorante inculto. Tú eres tan español como yo y como Manolo el del bombo, te guste a ti o no“.

Un clàssic dels apàtrides peninsulars és el nostre Albert Pla, a qui li van cancel·lar una actuació prevista al Teatro Jovellanos de Gijón perquè en una entrevista publicada a “La Nueva España” el 16 d’octubre de 2013 va afirmar: “A mí siempre me ha dado asco ser español, y espero que a todo el mundo“. També hi va deixar anar perles com ara: “Me gustaría que los catalanes fuéramos independientes y que en Gijón se estudiara el catalán por cojones, igual que nos ocurre a nosotros ahora“. És clar que l’entranyable cantautor, per guardar la simetria perfecta amb les declaracions anteriors, fa poc va deixar anar: “Depèn de quines sardanes escoltis, fa fàstic ser català“, així com que “li sua” qui presideixi la Generalitat de Catalunya, i que en realitat ni tan sols sap qui n’és l’actual president.

Últimament qui s’ha guanyat un lloc en el pòdium dels fustigadors de la caverna és l’actor madrileny Willy Toledo, que el febrer de 2015 va afirmar que “No me siento español, siento amor por Cuba o por ColombiaMe da igual lo que pone en mi pasaporte, no siento ningún amor a la patria, siento amor a mi gente, a los Pirineos catalanes y a la playa de Cadiz. Me siento cubano”. Toledo s’ha mostrat partidari de l’autodeterminació dels pobles, i va aparèixer fa poc en un acte de la CUP  dient que donaria suport a la independència de Catalunya si així ho decidís el poble català. Declaracions com aquestes van provocar que un general de l’exèrcit espanyol, Manuel Fernández Monzón, reptés Toledo a un duel a mort, “amb l’arma que ell vulgui”.

Ara bé, qui s’emporta la palma en el concurs a no-espanyol de tots els temps és el malaurat Pepe Rubianes, amb aquelles declaracions al programa El Club de TV3 el gener de 2006: “¡Que se vayan a tomar por el culo estos españoles, ojalá les exploten los cojones y vayan al cielo sus cojones, que se vaya a la mierda la puta España!“. Com bé saben els lectors, l’humorista, arran d’aquelles paraules, va acabar als tribunals, tot i que prèviament havia demanat disculpes i especificat que ell només es referia “a la España de la caverna, retrógrada, reaccionaria y fascista que ahora saca pecho“. Tant se val, el mal ja estava fet, i Rubianes va haver de cancel·lar les representacions del seu espectacle “Lorca eran todos” programades al Teatro Español de Madrid enmig d’una polèmica fenomenal.

I podríem continuar. No cal. Crec que el que volia dir ja s’entén. Com escrivia dissabte Lluís Bou a El Món, “el projecte espanyol cada dia és més i més rígid i agre. Per intentar combatre l’independentisme, Rajoy està enrocant l’Estat fins al punt que fins i tot els mateixos espanyols aviat sentiran claustrofòbia“. Bou l’encerta. Em fa l’efecte que els espanyols més sensibles i intel·ligents tard o d’hora començaran a sentir-se incòmodes amb la idea d’Espanya que es desprèn de les últimes actuacions i declaracions dels seus polítics. Aquests polítics, per tal de combatre el “desafío soberanista” català, han creat anticossos per a la mateixa idea de pertinença nacional, i és inevitable que si els opinadors espanyols no són uns perfectes cínics –que també n’hi ha, i molts– aquesta idea de desafecció, un dia o altre, l’apliquin també a la pertinença a la nació espanyola.

Mireu sinó el que afirmava el passat 25 d’octubre l’escriptor gironí Javier Cercas, esverat pels resultats de les eleccions del 27-S: “Si España no es capaz de ofrecernos a todos “un proyecto sugestivo de vida en común” –por decirlo con la consabida fórmula de Ortega–, España no merece la pena“. Cercas s’ha caracteritzat per mostrar-se sempre molt dur amb el nacionalisme català en general, i amb el moviment independentista (que ell veu com una maquinació perversa d’Artur Mas) en particular. Doncs bé, en aquest últim article, Cercas es mostra partidari de la celebració d’un referèndum d’independència seguint la Llei de claredat del Tribunal Suprem del Canadà. Per Cercas, l’ideal seria la dissolució de tots els estats-nació per anar cap a una Europa federal o confederal. Pel que fa a l’article 2 de la Constitució, l’opinió de l’autor de Soldados de Salamina no pot ser més taxativa: “Espanya és una unitat indissoluble, diu aquest article. Doncs no, en democràcia no hi ha res indissoluble: fora!“.

Cada cop n’hi ha més, d’apòstates. És perfectament natural. Tants anys de proclamar que les nacions no tenen drets, que l’important són els individus, havien d’acabar fatalment en això. Els anticossos que es van crear per impugnar les legítimes aspiracions dels catalans han resultat perjudicials per a la mateixa idea d’Espanya com a nació. I ara a veure com a tots aquests els convencen que no, que el que volien dir en realitat és que Catalunya no té cap dret però Espanya sí. D’això se’n diu popularment el tret per la culata.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una pregunta innocent

bilinguisme

El sobiranisme només assolirà quotes indiscutibles quan penetri de veritat en els sectors castellanoparlants, perquè amb la gent de parla catalana estem molt a prop del sostre, però en aquest altre sector queda molt per fer, molta gent per convèncer“. Són paraules de Manuel Puerto, membre de Súmate i de Junts pel Sí, que recullo del diari ARA de diumenge. No hi puc estar més d’acord. A mi em passa com a Matthew Tree, que després de les eleccions vaig tenir una lleugera sensació de decepció per bé que “Junts pel Sí va guanyar a totes les comarques i a 907 municipis, sovint amb uns percentatges elevadíssims (més del 80% al Pla de l’Estany, per exemple)”. Ningú no discuteix que l’independentisme és absolutament majoritari a les comarques interiors de Catalunya. El problema és que allà on no és majoritari, a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, és precisament on viu el gruix de la població catalana. I que, per tant, com apuntava al meu anterior article, fins que no obtingui resultats més folgats en aquestes demarcacions, no podrem mai obtenir l’anhelat 51% del vot a favor del sí.

Manuel Puerto fa una distinció interessant: en aquestes zones, hi ha dos tipus d’electorat: els qui, “malgrat que porten molts anys vivint aquí, o fins i tot han nascut aquí, rebutgen visceralment tot el que sona a català”, i d’altra banda “els qui tenen una mentalitat política més progressista, la majoria votants o exvotants del PSC”. Aquest és el target, doncs. Puerto diu que la fórmula per atreure aquest sector de l’electorat és: “Menys estelades, menys referències al 1714 i menys qüestions identitàries”. Fins aquí, cap problema. Honestament crec que, els darrers anys, el sobiranisme català ha anat decantant-se per una versió menys identitària i essencialista de la seva proposta, i per això ha arribat a calar en algunes franges que abans li eren impermeables –els ex del PSC inclosos a la formació MES, per exemple.

Fem una mica de política ficció: ¿i si per acabar-nos de guanyar aquests 200.000 o 300.000 vots que ens falten calgués revisar la política lingüística de la Generalitat? Més concretament: ¿i si fent més visible la llengua castellana, per exemple, a les classes de primària o als papers dels ajuntaments es pogués seduir aquesta part de la nostra societat que té la sensació que la seva llengua no està prou representada en alguns àmbits de la vida pública? Hi accediríeu? Potser aquí és oportú recordar aquella oferta que diu Pedro J. Ramírez que li va fer a Artur Mas, en el sentit de bescanviar llengua per finançament. Mas s’hi va negar en rodó, i amb bon sentit, entre altres coses perquè, ¿qui és Pedro J. per fer al President aquest tipus de propostes?

Però considerem un moment el fons de l’assumpte. ¿Estaríem disposats a renunciar a l’hegemonia del català a canvi d’un increment de vot substancial en aquestes comarques repatànies a la idea de sobirania nacional? ¿Aprovaríem –vista la situació d’empat infinit en què ens situa el sufragi del 27-S– la fórmula Bilingüisme (ni que fos 75% català/25% castellà) a canvi d’Independència? Hi ha qui ha especulat amb la suposició contrària: el lingüista Albert Branchadell afirma al seu llibre “La hipòtesi de la independència” que en una Catalunya independent amb més d’un 50% de la població castellanoparlant, el català no milloraria la seva situació, ans al contrari. El nou estat català, addueix Branchadell, aspiraria a entrar a les institucions europees i ratificaria tots els tractats internacionals de Drets Humans i contra la discriminació de les minories lingüístiques. D’aquesta manera, la població hispanòfona tindria dret a exigir una xarxa educativa pròpia, cosa que posaria en risc el bilingüisme del jovent català…

Lluny de les projeccions lingüistico-lisèrgiques de Branchadell, Antoni Puigverd potser toca més el tendre quan parla dels límits d’un nacionalisme català que “considera la llengua castellana com un peatge impropi, enlloc d’un element constitutiu de la realitat catalana”. Puigverd no parla en termes electorals, sinó ètics, d’una determinada manera de concebre’ns a nosaltres mateixos. I no fa tant, quan l’onada sobiranista començava a mostrar múscul, va ser l’Eduard Voltas qui va provocar un autèntic terratrèmol quan va escriure allò d'”En castellà també, sisplau“. La tesi de Voltas era que “en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d’abraçar la llengua castellana, tractar-la com un element definitori de la Catalunya d’avui i de demà, incorporar-la al relat del país del futur, encaixar-la en el nostre projecte d’estat”. De fet, els moviments que s’insinuen entre els cercles influents de Madrid i Barcelona apunten a tot el contrari: competències exclusives en llengua i cultura a canvi de lleialtat (submissió) constitucional.

Independència a canvi de bilingüisme? Personalment, tinc molt clara quina és la meva resposta. El que desconec és quina seria la resposta de la majoria d’aquest 47,7% que ens representa a hores d’ara.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un altre article sobre el 27S

samarreta-eleccions-27s

1. Comencem amb un missatge optimista. Les eleccions del 27S les ha guanyat per primer cop en la història de Catalunya un partit amb un programa explícitament independentista. Encara recordo un article de Javier Cercas  de 2013  que basava tota la seva argumentació en el fet que CiU no s’havia presentat mai amb un programa secessionista, i que per tant l’independentisme no passava en realitat del 20-25% en què sempre s’havia mogut. Cercas, que és molt enginyós, gosava afegir: “ Y si en un referéndum celebrado el año que viene hay más de un 35% de votos en favor de la independencia, prometo vestir para siempre de lagarterana“. Doncs bé, de referèndum, per desgràcia, no n’hi ha hagut, però a les eleccions que tothom ha llegit com un plebiscit el tant per cent d’independentistes no és del 35%, sinó del 47,7%. Ara esperem amb candeletes el moment en què el brillant escriptor gironí surti per la porta de casa seva abillat amb un vestit de farbalans. Una altra dada per sentir-se optimista és la lectura que han fet de l’escrutini tots els mitjans internacionals sense excepció, atorgant la victòria als indepes catalans. No em calen hipervincles per demostrar-ho, oi?

2. El dilema entre vots i escons ja era ben viu abans de saber-se els resultats. De fet, va començar a agafar empenta de seguida que totes les enquestes, l’una rera l’altra, anunciaven una victòria dels partits favorables a la ruptura. Si us hi fixeu, aquesta és una de les principals raons esgrimides pels partidaris de la 3a via: als unionistes de pedra picada els hi sua un peu si hi ha o no hi ha majoria de vots, perquè per a ells la unitat d’Espanya és el primer versicle de l’Alcorà i no es pot sotmetre a votació. Tal com ho descrivia ahir amb lucidesa Vicenç Villatoro a l’ARA, “Qui escriu les regles del joc no perd mai. Si guanyes les eleccions com es guanyen a tot el món, et diuen que havies de tenir la majoria dels vots; si els tinguessis, et dirien que calen els dos terços, com per modificar l’Estatut; si tinguessis els dos terços, et dirien que han de ser sobre el total d’electors, no de votants; etc. etc.“. Tot i que coincideixo amb l’opinió de Villatoro, el detector de falses il·lusions que tinc ficat al cervell em diu que, efectivament, amb menys de la meitat de vots no pots aspirar a proclamar unilateralment la independència. Fins i tot la CUP està d’acord amb això. I és que, com em va dir ahir una companya de feina, valenciana i rupturista com el més pintat, “en l’amor i en la independència un sí és un sí i tota la resta és no”. Ja els ho vam advertir, als de CSQEP, que el seu vot seria comptat com a no. Si els electors, a desgrat de saber-ho, els han atorgat el seu vot, és de justícia reconèixer que ho han fet a consciència. Com diria Pilar Rahola, no tenim cap necessitat de fer-nos trampes al solitari.

3. Les eleccions del 27S han mostrat amb força claredat que hi ha, en efecte, dues Catalunyes. A La Vanguardia de dimarts hi podem llegir una crònica titulada “Història de dos països“. En aquesta peça Carles Castro distingeix entre “l’interior dels aclaparadors contraforts sobiranistes, i el litoral de la diversitat en totes les seves gammes“. És de traç gruixut, però tots sabem què vol dir. Aquest “litoral de la diversitat”, en realitat, es limita al litoral barceloní i a certes clapes de la costa tarragonina. I de diversitat, no gaire, francament. Són aquelles poblacions on Ciutadans ha estat la candidatura més votada, molt sovint seguida del PSC, a gran distància de les llistes sobiranistes. És un fum de gent. És precisament en aquestes localitats on totes les xarxes espanyolistes (des del PP fins a Ciutadans, passant pel PSC i els desorientats seguidors de Pablo Iglesias) han anat a pescar vots, a inocular el “discurs de la por” i on han celebrat els seus mítings de cloenda. Si no fos per aquest vot espanyol(ista), a Catalunya l’independentisme guanyaria amb més del 70% dels sufragis. Ara ens podem preguntar allò clàssic de “què hem fet malament” i tal, però jo crec que tampoc cal que ens flagel·lem gaire. Hi ha una Catalunya, la que habita les populoses ciutats de l’extrarradi barceloní i tarragoní, que viu en un marc mental espanyol-madrileny. Està entès. I això, malgrat les voluntarioses campanyes de Súmate, és molt difícil de canviar. “Tranquil. En una o dues generacions, aquest tipus de votant canviarà”, m’asseguren alguns amics imbuïts d’un optimisme a prova de Sálvame. Ah sí? I com ens ho farem perquè canviï? Perquè fins avui, gairebé 40 anys després de les primeres eleccions democràtiques, ni la immersió lingüística, ni la suposada omnipresència dels mitjans de la CCMA, ni la generositat de l’extingit PSUC, ni el llibre de Paco Candel, ni la molt discutible feina d’integració del PSC, i ni tan sols el Club Super 3 no han pogut modificar la tossuda realitat. I menys si, com tot sembla indicar, Ciutadans es fa fort en aquestes places i substitueix l’ambigüitat del PSC per la seva visió fèrriament unitarista. A més, l’Estat espanyol ja ha vist de manera nítida que és aquí on es pot fer fort i on pot generar una autèntic front de resistència a l’onada sobiranista. Creieu que hi renunciarà?

En definitiva, com apunta el company blogaire Jordi Casadevall, dels resultats de les eleccions n’estic “content, però no eufòric”. Hi ha motius per estar ben contents, però també n’hi ha per a la preocupació. I un apunt final: això va per llarg, amics.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lima l’horrible

Lima.

Lima la horrible és el títol d’un assaig de l’escriptor peruà Sebastián Salazar Bondy. Va ser publicat el 1964, però la seva actualitat, pel poc que jo conec del país andí, resulta sorprenent  i innegable. L’assagista sotmet a una crítica implacable el mite de l'”Arcàdia Colonial”, això és, la idealització d’unes formes de vida anteriors a la independència del Perú (1821) amb l’objectiu, per part de l’aristocràcia dominant limenya, de mantenir els seus privilegis de classe i perpetuar d’aquesta manera l’opressió de la majoria indígena del país. En la seva recensió, Salazar Bondy no es deixa res per verd: des de l’articulació del poder polític amb el poder religiós fins al paper de la dona com a “bastió del conservadurisme”, passant per la configuració urbanística de la ciutat, el gust pel pastitx cultural o el culte als morts.

Ja entenc que per a un lector català poc familiaritzat amb el panorama sociopolític del Perú, alguns d’aquests conceptes li poden resultar una mica marcians. Però a mi una carambola de la vida m’ha portat a deambular sovint pels carrers grisos i laberíntics de l’antiga ciutat virreinal, a trenar contacte amb els seus habitants, i de manera ineluctable, a establir comparacions amb el país que un dia no tan llunyà va constituir la seva metròpoli.

Perquè Lima, la ciutat que va cartografiar Salazar Bondy i que avui s’erigeix com una de les urbs més puixants d’Amèrica del Sud, s’assembla molt a Madrid i una mica a Barcelona. M’ha sobtat molt, per exemple, trobar a “Lima la horrible” referències constants a la casta en el mateix sentit que li dóna la vèrbola incandescent de Pablo Iglesias: una elit oligàrquica conformada pels poders polítics i econòmics que viu d’esquena al poble, a “los siervos indígenas, los esclavos negros, los braceros chinos y los subproductos de las mezclas”, al “serrano sucio”, el “cholo de mierda”, el “negro bruto” o el “chino tísico” que “no merecen ni la centésima parte del salario que recibe su semejante de Illinois o Cincinatti”.

La casta de Lima, segons Salazar Bondy, és l’hereva directa del poder virreinal, és a dir, d’aquelles grans famílies burgeses o aristòcrates que “en la suntuosidad de sus residencias, en sus restaurantes, en sus balnearios y playas privadas […], casi con las mismas ideas del siglo pasado o antepasado, viven aterrorizados ante palabras como revolución, reforma agraria, sindicalismo, etc., pero muy convencidos de que, salvo variantes superficiales, el mundo, su mundo, no se acabará”. Llegir aquestes invectives del gran escriptor peruà em transporta al món de les grans famílies hereves del franquisme que encara avui, a Madrid sobretot però també a Barcelona, remenen les cireres del poder i viuen horroritzades davant la possibilitat de qualsevol canvi que faci trontollar el seu omnímode domini. Són aquelles famílies castellanes que Lluc Salellas denuncia a “El franquisme que no marxa” (Edicions Saldonar), o les que a Catalunya governen la banca o posseeixen les grans empreses de cava i que pretenen condicionar amb pressions i manifestos el resultat de les eleccions (“Les enquestes del 27-S disparen la inquietud de les grans empreses“, La Vanguardia, diumenge 13 de setembre)*.

Quan Salazar Bondy denuncia els vestigis d’una Arcàdia que mai no va existir, ho fa perquè somia a enderrocar una casta autàrquica “que advirtió a tiempo que había que mantener íntegros y en pie […] los fundamentos del régimen colonial, la gallina de los huevos de oro”. No és precisament això el que defensen els actuals dipositaris de les essències pàtries, tant a Madrid com a Barcelona? El procés d’independència de Catalunya els horroritza, perquè no seria altra cosa que un intent d’ensorrar la piràmide socioeconòmica bastida gràcies a les prebendes derivades del règim del 78, legatari de la dictadura militar i guardià dels pilars que sostenen l’actual estat espanyol. Espanya també somia en la seva Arcàdia colonial, la que precedí el tímid assaig reformista de Suárez i Tarradellas, de Miquel Roca i Gregorio Peces-Barba. Tenen raó els qui asseguren que per a aquesta casta el procés català constitueix una amenaça molt més temible que les filípiques dels seguidors d’Iglesias, al capdavall tan digeribles per al sistema com ho va ser el malaguanyat Partit Socialista de González i Guerra. Com sempre s’encarrega de recordar-nos el notari J. José López Burniol, el problema territorial d’Espanya és, en el fons, una lluita pel repartiment del poder. I en aquest sentit, qui qüestiona amb més intensitat aquest repartiment injust és el nacionalisme català, avui transformat en independentisme. Ja es va veure a la Via Lliure que ocupà la Meridiana el passat dia 11: els partidaris de la ruptura no són els desclassats ni el poble subdesenvolupat que defensa Salazar Bondy, sinó les dinàmiques classes mitjanes i populars que nodreixen el teixit social català i que fins fa poc havien transigit amb el règim del 78. És aquesta base social la que haurà d’empènyer el nou govern de la República a remoure “els fonaments del règim colonial”, abans que els actuals poders fàctics no es facin amb el control de la nau.

Els prejudicis i la fractura social que va posar en solfa Salazar Bondy a finals dels 60 (i que, oh sorpresa! li van valer l’elogi encomiàstic d’un jove Vargas Llosa), es mantenen, com ja he escrit més amunt, en bona part intactes avui dia, però alguna cosa es deu haver mogut quan a hores d’ara el Perú té un president cholo (Ollanta Humala) i no per això s’ha produït el previsible pronunciamiento militar. Així mateix, a Barcelona tenim un president de Convergència, procedent de l’alta burgesia, que defensa la secessió amb una fermesa que també era inimaginable en un dirigent d’aquest partit tan sols 10 anys enrera. Salazar Bondy acaba el seu llibre amb aquestes paraules: “Para rechazar la aberración de la Arcadia colonial, los limeños necesitamos aprehender su entidad sutil y compleja y cogerla por las astas a riesgo de perder en el combate. […] Ante nosotros se abre una pregunta. No responder al acertijo equivale a entregarse a las fauces del trágico portento que lo propone. Vivir ahora es decir que no”. Per als catalans de 2015, en canvi, la sortida del laberint colonial pressuposa dir que sí.

(*) Només cal fer una ullada al document d’opinió emès ahir pel Cercle d’Economia presidit per Antón Costas.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fiestas Patrias

Peru

Quan el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va declarar el passat 28 de juliol que “el nacionalisme es cura viatjant i llegint”, vaig sentir una íntima satisfacció, ja que precisament per aquelles dates jo em trobava a la capital del Perú. “A veure si és veritat, i per fi puc alliberar-me d’aquest tribalisme pintoresc que em fa estar pensant i enraonant en una llengua insignificant quan al meu voltant hi ha 400 milions de persones que en parlen una d’important de debò”, vaig pensar. Mentre passejava pels elegants barris residencials de Miraflores i Barranco em vaig veure imbuït de l’esperit del marquès de Jorge Mario Pedro Vargas Llosa, i em vaig sentir, com ho diria, imperial.

Però la família que m’hostatjava va insistir que també havia de conèixer aquells barris de Lima que no són tan residencials, i que ells anomenen “conos” o “asentamientos”. De manera que vam agafar el cotxe i ens vam plantar al barri mariner del Callao, a la Victoria, a San Juan de Lurigancho… Allà vaig descobrir que una ciutat són moltes ciutats, i que de tot aquell bé de Déu de gent que teòricament parlen l’espanyol, un gran nombre pateixen la mateixa síndrome que jo, i en realitat tenen com a primera llengua alguna de tan pintoresca com la meva. (El quítxua és parlat per uns 10 milions de persones i l’aimara, per uns 2 milions). En aquests desolats ravals no hi vaig trobar ni rastre del llorejat marquès, el qual, en algun dels seus escrits, convida amablement a tots aquests milions de persones que renunciïn a la seva parla materna per abracar el idioma común i així esdevenir, com per art d’encanteri, ciutadans del món.

Una altra sorpresa que vaig ensopegar en el meu viatge va ser que, justament el mateix dia que Catalá enunciava la seva recepta per als nacionalismes, a tot el país andí se celebraven les Fiestas Patrias, això és, la commemoració del dia que el Perú s’alliberà definitivament del jou espanyol (28 de juliol de 1821). La festa oficial va durar dos dies (el 28 i el 29), però des d’una setmana abans els carrers estaven tots engalanats de senyeres peruanes, els centres comercials feien descomptes especials i els anuncis a la tele eren d’una insistència obsessionant amb el tema de la peruanitat. Com passa als Estats Units, totes les cases lluïen orgulloses la seva ensenya bicolor, i molts automòbils la duien adossada a una de les finestres. Aquest fervor patriòtic resultava tan pervasiu que al llarg de tota la setmana es va infiltrar en els meus somnis i em va fer visualitzar l’insigne general San Martín el Libertador amb les faccions i aquell mig somriure sardònic tan típic del nostre president Artur Mas.

A poc a poc vaig anar descobrint més coses. El dia 26 el principal diari del país, El Comercio, publicava un article molt interessant de l’historiador José Agustín de la Puente Candamo (“La independencia y el Perú de hoy“), on desmentia la idea que jo m’havia format en el sentit que la població peruana va abraçar la seva emancipació de forma unànime i exaltada. “Se trató de un acontecimiento frente al cual se conjugaron ilusiones y temores. […] Sin embargo, frente a este deseo de conducir lo propio, unos hombres lucharon por obtener reformas en el gobierno virreinal. […] La separación de España encerraba múltiples cuestiones en el camino de la duda y de las incertidumbres. Por eso, la independencia supuso una guerra civil, una lucha entre los mismos peruanos sobre el porvenir del país. […] Fueron miles los peruanos quienes lucharon en el ejército del rey en la batalla de Ayacucho. […] Ese debate se dio en la misma vida cotidiana, y en muchos casos en la intimidad de una misma familia. Todos eran peruanos, pero vivían matices o discrepancias frente al tema de la emancipación. […] En este proceso, los peruanos se fueron acercando progresivamente a la voluntad de separarse de España, por el camino de las dudas, de los hechos concretos, de la reflexión. […] Es más, incluso no pocos españoles que vivían en el Perú aceptaron la independencia.”

Aquestes ratlles em van fer rodar el cap. O sigui que el procés d’independència del Perú, exceptuat el seu caràcter bèl·lic, havia estat en essència molt similar al nostre: sembrat de dubtes, de divisions, de discussions familiars, de promeses federals i fins i tot amb uns espanyols que, a desgrat del seu origen, van decidir apostar per la naixença de la nova República. Ho heu sentit, estimats amics de Súmate?

Va ser aleshores que vaig capir el sentit profund de les declaracions del ministre. Tot viatjant i llegint, com ell recomana, finalment havia entès que el nacionalisme és simplement el patriotisme dels que no tenen estat, i que el patriotisme és el nacionalisme dels que sí que en tenen. I també vaig poder constatar que el nostre procés d’emancipació no era pas gaire res de l’altre món; que, de fet, tots els països que s’havien alliberat dels seus opressors havien tingut, abans de la desconnexió, les mateixes incerteses i els mateixos entrebancs que patim nosaltres. I per totes aquestes coses, no puc sinó agrair al senyor Rafael Catalá que em donés tan savi consell, tot i que en honor a la veritat la idea no sigui ben bé seva, sinó de Pío Baroja, i una mica, també, dels milers de saberuts cosmopolites que ens l’han repetit obsessivament al llarg de l’últim segle. ¡Que viva el Perú, señores!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Artur Mas, àngel o dimoni?

20121109masmoises

De tots els plebiscits que he llegit que es podrien dur a terme el proper 27S, n’hi ha un que batega de manera més o menys implícita en tots ells: el sufragi sobre la figura d’Artur Mas. No és una qüestió menor. És una qüestió que ha concitat debats enfervorits fins al punt que s’ha arribat a crear una llista (o confluència) de partits heterogenis que tan sols estan d’acord en aquest punt: l’animadversió que els suscita la figura de Mas. Per a aquests partits, Mas no és només el president de les retallades, sinó que encarna de forma obscena allò que ells en diuen “la dreta catalana”. La de tota la vida. La que abans havia encarnat Jordi Pujol, i la mateixa que va retratar Jordi Solé Tura en el seu infaust llibre sobre els orígens mefítics del nacionalisme català. Després hi ha els altres: aquells que estarien bàsicament d’acord amb la política econòmica del govern català, amb la seva diguem-ne política de classe, però que no ho estan gens amb la seva “deriva identitària”, és a dir, amb les seves directrius lingüístiques i culturals i amb el seu suport al procés. Tots ells tenen les seves raons per detestar intensament el president de la Generalitat.

La figura d’Artur Mas és a hores d’ara tan potent que ella soleta va desfermar la tempesta perfecta quan es discutia el seu rol en la llista unitària que havia d’aplegar els principals partits independentistes. Quan es parlava de “llista amb polítics” o “llista sense polítics”, el que en realitat es volia dir era “llista amb Artur Mas” (també llista del / amb el president) o “llista sense Artur Mas”. Com és ben sabut, la inclusió final de Mas en la llista va comportar la sortida cames ajudeu-me d’un dels actors polítics que estaven asseguts a la taula de negociació.

Els favorables a la figura del president consideren que és un actiu importantíssim del qual el procés no hauria de prescindir. És (segons ells) la imatge internacional més homologable de l’independentisme, el cap visible  i reconegut del moviment secessionista català. Els repatanis, per contra, opinen que Mas arrossega el llast d’un partit molt cremat per la corrupció i les polítiques antisocials. A més, se li imputa el pecat d’haver estat elegit a dit pel padre padrone del nacionalisme autonomista, avui reduït a cendres. Entre els seus detractors, hi figura en lloc destacat Antoni Puigverd, un periodista de tarannà afable i conciliador que quan escriu sobre Mas es transforma en Mr. Hyde. Al bàndol oposat, entre els seus partidaris sobresurt la infatigable Pilar Rahola, que quan parla de Mas entorna els ulls en arravatament extàtic.

Tot això està molt bé, però a mi ja fa dies que em ronda el cap la següent pregunta: és Artur Mas un home honest, un polític de posat auster que s’ha vist desbordat pels esdeveniments i que ha escollit posar-se al capdavant de les reivindicacions populars malgrat el cost personal que això li pot suposar (en forma de querelles, p. ex.)? O és més aviat un murri, un serpentejant Maquiavel a qui només interessa el poder i que des dels temps de Pasqual Maragall ha sabut sobreviure’s sempre a si mateix, tot i les vegades que l’havien donat per mort? La seva obsessió per la llista única, obeeix a una finalitat purament patriòtica o és més aviat el resultat d’un càlcul derivat de l’afany de desempallegar-se de personatges que li puguin fer ombra?

Després de molts dies de donar-li voltes, he arribat a la conclusió que no ho sabrem mai. I que fet i fet no m’importa gaire la resposta, sigui quina sigui. El fet és que ara Artur Mas és allà, en aquella llista, i que jo desitjo de tot cor que aquella llista guanyi àmpliament les eleccions del 27S. Com que no sóc masista, també desitjo de tot cor que guanyi l’altra llista que es presenta amb el mateix objectiu i que no pot veure ni en pintura l’actual president. No m’interessa gaire saber si la jugada de Mas estava calculada a priori, si es deu a un olfacte polític de llebrer o bé si és només l’aposta personal d’un home compromès amb el país i conscient de la transcendència que comporta ser, avui, el president de la Generalitat de Catalunya. Parafrasejant Groucho Marx, aquest és ara el meu George Washington, però si no us agrada, en puc tenir un altre. Ara bé, si en tinguéssim un altre, seria gaire diferent? No suscitaria les mateixes reaccions viscerals per part dels dos bàndols? Ben segur que sí. Perquè molt em temo que en aquest món de misèries no hi pot haver cap afany químicament pur, i que en el decurs de la història el camí de l’alliberament es mostra ben sovint acompanyat per interessos massa humans. Ens cal més distància. Al capdavall, aneu a saber si finalment no serà dit que fou el procés qui instrumentalitzà la figura –tan amada, tan odiada– d’Artur Mas, i no el contrari.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Són els jugadors!

barcelona-potvrdila-luis-enrique-novi-trener-barcelone_1400527517

Un cop aconseguit el triplet, ha començat el drama shakespearià de la continuïtat de l’entrenador. Després d’assolir una fita que ni els més optimistes somiaven fa tot just cinc mesos, Luis Enrique respon amb evasives quan se li pregunta pel seu futur immediat. Els afeccionats culers al·lucinen. No troben explicació als dubtes metafísics de l’asturià. Ni tan sols els càntics del Camp Nou corejant el seu nom semblen commoure el tècnic blaugrana. Per què no es defineix?, es demanen. Quin problema hi ha?, temoregen.

És una història amb tradició dins el barcelonisme. Recordeu quan, al final de cada temporada, en Pep Guardiola esfullava la margarida –ara em quedo, ara no em quedo– i posava l’ai al cor de tots els seguidors? En aquella època, tothom semblava creure que els èxits de l’equip depenien gairebé en exclusiva de la continuïtat del tècnic de Santpedor. Finalment, en Pep va fer mutis d’una manera força misteriosa (“si no, ens farem mal”, va afirmar) i els temors es van complir només en part. Només en part, perquè la feina de Tito Vilanova va resultar tan o més brillant que la del seu examic, fins que la parca va decidir que se li havia acabat el fil. Aleshores sí que va arribar la temuda decadència, aquell papu que el barcelonisme, encara tocat del fatalisme històric de l’entitat, havia anticipat amb aprensió durant la belle époque.

Una dècada abans, Johan Cruyff abandonava la nau blaugrana de la pitjor manera possible i sumia el club en una fractura emocional que encara dura a hores d’ara. Se sol dir que va ser l’entrenador holandès qui va canviar la mentalitat derrotista del club, i no sense raó. Se sol dir que els triomfs actuals són deutors de l’estil de joc que Cruyff va impulsar des de la banqueta, i també és veritat. Però ningú es recorda de l’estrepitosa última època del tècnic ajacied, quan va provocar la marxa de Michael Laudrup i va començar a perpetrar genialitats com fitxar un tal José Mari, rescatar Korneyev, Gica Hagi i Prosinecki o posar el seu gendre Jesús Angoy sota els pals.

Cruyff era –i és– un megalòman consumat i estava convençut que la clau dels èxits esportius del primer equip era ell i només ell. Per provar aquesta teoria, va prescindir d’algun dels grans jugadors que havien guanyat la primera Champions a Wembley i va creure’s que el seu estil de joc guanyaria sol, amb independència de les peces que fes servir damunt la gespa. Naturalment, es va equivocar. Una part de l’afició culer ho va veure clar i va ser molt crítica amb les seves decisions, que incloïen prioritzar l’alineació del seu fill Jordi a la del temperamental Iván de la Peña, que hagués pogut ser l’Iniesta dels anys 90. Una altra part –la meitat, si fa no fa– el continuava venerant per damunt de tot i pensava que amb algunes modificacions Cruyff tornaria a portar el Barça al cim.

Personalment, crec que s’ha sobrevalorat molt el paper dels entrenadors en el futbol modern. Crec que es tracta d’un fenomen relativament nou, perquè quan es parla dels equips triomfadors d’altres èpoques, la gent els recorda pels seus jugadors –el Barça de Kubala, el Madrid de Di Stefano– i no tant pels individus que els van entrenar. Em fa l’efecte que aquesta propensió va lleugerament a la baixa: avui tothom parla del Barça de Messi, no tant del de Luis Enrique. Tendeixo a pensar que es tracta d’una percepció més realista i enraonada que no pas l’altra. Sense negar el pes que professionals com Cruyff o Guardiola han tingut en la gran època que està vivint el club barcelonista, sóc del parer que els autèntics artífexs del prodigi han estat els jugadors. Cruyff amb Korneyev, Hagi o Busquets a la porteria no va poder fer del Barça un equip guanyador. Guardiola amb Robben, Ribéry o Schweinsteiger en el crepuscle de la seva carrera tampoc no ha aconseguit dur el Bayern al podi del futbol europeu. Està claríssim que la idea del joc que tenien aquests entrenadors va ser determinant en la transformació del F. C. Barcelona. Però sense grans jugadors, aquesta mateixa idea no ha acabat de quallar en altres plantilles no tan excel·lents. En canvi, un senyor tan poc excepcional com Vicente del Bosque va fer d’Espanya –un equip tradicionalment perdedor– la sensació del futbol mundial. És ben sabut que l’època daurada de la selecció espanyola no va ser obra de del Bosque –ni tan sols de Luis Aragonés–, sinó de l’aportació dels jugadors blaugranes que ja ho havien guanyat tot amb el seu club.

La temporada passada, quan el Reial Madrid va aixecar l’anhelada Décima, tothom deia meravelles de Carlo Ancelotti. Jo en vaig discrepar. Ancelotti em semblava un home assenyat, amb poques idees però ben fermes, que havia sabut pacificar un vestidor encara fumejant pels incendis que hi va calar el sinistre José Mourinho. La resta era mèrit dels jugadors, una plantilla que Florentino Pérez havia confegit pel mètode de comprar cada temporada el millor en cada posició, sense importar-li el preu. El que ha passat aquesta temporada em dóna la raó: quan li han fallat dos dels titulars estelars, el Madrid d’Ancelotti s’ha estavellat de forma lamentable. Ni abans era tan bo ni ara tan dolent. Són els jugadors, els que fan bo o dolent un tècnic d’elit.

Per això, ara tampoc no comparteixo aquesta angoixa dels culers per la continuïtat de Luis Enrique. El caràcter espartà de l’asturià ha posat disciplina i mètode allà on l’abúlia de Martino hi havia deixat un forat negre. Però crec que la majoria dels barcelonistes estaran d’acord amb mi que sense jugadors com Messi, Suárez i Neymar, el de Gijón hagués naufragat. Només quan, després de la derrota d’Anoeta, va decidir (o el van fer decidir) que calia un onze titular més o menys estable i que els millors no podien començar el partit a la banqueta, l’equip va començar a rutllar i a imposar la seva jerarquia en totes les competicions. Ara L. Enrique practica allò que a l’Amèrica Llatina en diuen hacerse el rico —i en català genuí fer gruar–, però em sembla que fins i tot ell sap que no és imprescindible.

P.S. Avui ha transcendit que Luis Enrique continuarà al Barça fins al 2017. Em sembla perfecte, un projecte esportiu sòlid no pot anar canviant de timoner cada temporada. Però la renovació del tècnic asturià no invalida la meva tesi. El F. C. Barcelona continuarà guanyant si manté el nivell d’excel·lència en totes les demarcacions. Això implica canvis rellevants (Xavi ja no hi serà i Iniesta no garanteix unes prestacions regulars al llarg de tota la temporada), i sobretot una estabilitat institucional que ara no existeix. Bartomeu està demostrant que és més llest del que molts pensaven.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Hipòcrates” com a símptoma

insulto_a_espanya_470x350

Ahir al vespre el Barça i l’Athletic de Bilbao van disputar la final de la Copa del Rei que a tots els països del món llevat d’Espanya passarà a la història pel gol antològic de Leo Messi al minut 21 de partit. Al Regne d’Espanya, en canvi, el matx ha transcendit per la monumental xiulada que es va produir mentre sonava l’himne nacional dels espanyols. Tant l’esbroncada del públic com la reacció dels mitjans nacional-madrilenys m’han fet pensar en aquesta pel·lícula (la seqüela d'”Ocho apellidos vascos”) que ara estan rodant a diverses localitats de l’Empordà i que diu que serà tan divertida.

I d’una pel·lícula a una altra, vet aquí que també he pensat en l’última estrena que he anat a veure al cinema, el film francès “Hipòcrates” de Thomas Lilti. (Atenció: agafeu-vos amb pinces tot el que diré en les següents ratlles: no sóc crític literari). “Hipòcrates” és la típica pel·lícula francesa de denúncia social. Tal com feia aquella magnífica “Recursos humans” (1999) de Laurent Cantet descrivint l’entorn laboral irrespirable d’una grisa ciutat de províncies, “Hipòcrates” carrega les tintes contra les duríssimes condicions de feina que han d’afrontar els professionals de la sanitat pública francesa. Els protagonistes de la història són dos: el jove Benjamin, que sembla destinat a esdevenir un gran doctor i del qual s’explica la seva primera experiència com a metge resident, i el seu company de feina Abdel, més experimentat, amb qui el principiant establirà un sòlid vincle d’amistat i fraternitat.

La qüestió és que Abdel, com el seu nom indica, és d’origen argelià, i amb el seu personatge el director ha volgut “retre homenatge als metges estrangers, que són els qui fan els torns de nit, els qui sempre són allà quan les coses es torcen”. Per al meu gust, el personatge d’Abdel resulta massa bonista: és un professional impecable i abnegat, viu només per a la seva família i la seva feina, i a més, com el doctor House, en els casos més difícils sap detectar la solució feliç que ningú altre ha sabut veure. En qualsevol cas, a mi el que m’interessa d’aquest personatge és la intencionalitat del director: presentar els étrangers com a persones responsables i de qui te’n pots fiar, en el context de precarietat d’una sanitat pública devastada per la crisi econòmica que recorda moltíssim la que tenim al nostre país. I atenció, perquè l’Abdel no és un estranger qualsevol: prové del Magreb i és musulmà. Com els germans Kouachi que van perpetrar la matança de Charlie Hebdo.

En aquest sentit, “Hipòcrates” se suma a la llarga llista de pel·lícules franceses que els darrers anys han tractat el tema de la diversitat racial, cultural i religiosa del país gal: pensem en “Mon fils” d’Eran Riklis, “Qu’est qu’on a fait au Bon Dieu” de Philippe de Chauveron o l’entranyable “Intouchables” d’Olivier Nakache i Eric Toledano. La llista és molt extensa, i no cal reproduir-la tota. Es diria que els directors francesos estan fent un esforç deliberat per presentar la cara amable de la diversitat ètnica i cultural que a molts dels seus paisans els produeix horror i basarda. Hi ha, em sembla, una relació directa entre la proliferació de films amb component social integrador i l’ascens imparable del Front Nacional de Marine LePen a les darreres conteses electorals. Existeix una fractura dins la societat francesa, i els creadors culturals fan els possibles per recosir les ferides que s’enceten cada cop que la banlieue indignada es revolta contra els burgesos benestants dels barris més cèntrics.

Aquí és on jo veig el paral·lelisme amb els “Ocho (ara sembla que seran Nueve) apellidos vascos” d’Emilio Martínez Lázaro. El director madrileny ha volgut presentar un dels temes tabú de la jove democràcia espanyola –l’existència de diverses sensibilitats nacionals al si de la societat– des d’un punt de vista simpàtic, còmic i fins i tot romàntic. Que la seqüela s’estigui rodant a Girona i diversos punts de l’Empordà no és una tria innocent: “són el moll de l’os de la identitat cultural catalana”, ha afirmat Martínez Lázaro, que quedaria bocabadat si s’acostés algun dia a les comarques de l’Ebre i parés esment als resultats de les eleccions municipals que van tenir lloc el 24-M. El director espanyol vol mostrar aquest espinós assumpte des dels paràmetres del bon rotllo i dins el marc de la comèdia costumista. Fa un any ja vaig escriure un article assenyalant les trampes que em semblava veure en la primera pel·lícula de la sèrie. Però les falles ocasionals que pugui contenir el film no invaliden el punt de vista conciliador del director, que en una entrevista es preguntava: “Me gustaría ver si por parte de los españolistas más exaltados se admitirá una parodia así”.

Jo gosaria apostar que no s’admetrà. Només cal observar la reacció furibunda que va tenir la xiulada d’ahir entre els espanyolistes més exaltats i també entre els qui es vanten de ser més tolerants (el líder del PSOE Pedro Sánchez ha trucat avui al Palau de la Zarzuela per “solidaritzar-se” amb el rei). És ben possible que xiular un himne nacional davant del cap d’estat reveli una manca de respecte envers una insígnia estimada per molta gent. Però si els espanyols –i els espanyolistes– fossin una mica intel·ligents, potser s’haurien de preguntar quina és la raó de fons que motiva aital comportament. La xiulada delata un malestar profund i compartit per moltes persones que no s’identifiquen amb els símbols que actualment representen l’estat espanyol. Entre el malestar dels uns i l’honor ferit dels altres s’obre un esvoranc insondable que de vegades adopta la forma d’una trinxera. Vull creure que existeixen solucions alternatives al fet de sancionar i criminalitzar aquestes persones, com vol fer el govern espanyol, o rodar pel·lícules benvolents, com fan els francesos, per trobar un punt d’entesa entre posicions tan distants.

Al capdavall, si hi hagués voluntat d’entendre’s i no només d’imposar, tampoc no costaria tant. Un exemple del que dic és la proposta que va llançar el president del PNB, Andoni Ortuzar, en el sentit que a la final sonessin els tres himnes (l’espanyol, el català i el basc), per tal que tothom s’hi pogués sentir representat. Ja es veu el cas que li van fer, i el resultat de no haver-li fet cas.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El llarg procés de Jordi Amat

llibresamat_457

El passat 14 d’abril el periodista cultural Jordi Amat presentava al CCCB el seu llibre “El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)”. Amat estava envoltat de Jordi Gràcia, Vicenç Villatoro, Antoni Vives i Enric Juliana. Tots els convidats van parlar d’una manera que feia pressentir que estàvem davant d’una obra important. L’autor ha trigat 15 anys a enllestir aquest projecte de 360 pàgines, i si hem de fer cas del seu amic Andreu Navarra, es tracta “d’un llibre d’aquells que un autor escriu quan té setanta anys, quan té ganes de morir-se tranquil i baixar satisfet al sepulcre”. La valoració del seu amic s’ha d’entendre com un elogi, perquè Amat no té setanta anys. En té només trenta-set.

Uns quants dies abans, l’autor ens en donava un tastet al suplement “Cultura/s” de La Vanguardia, que és el mitjà on habitualment escriu. Allà s’hi presentava la seva obra com “un recorregut pel catalanisme polític i cultural des de la Guerra Civil fins al temps present”. A l’entrevista que li fa Mauricio Bach, Amat hi deixa anar coses com ara que el cànon que fins ara ha regit la cultura catalana està construït “per criteris més ideològics que literaris”. Per il·lustrar-ho, posa com a exemple el fet que a Josep Pla, pel seu passat col·laboracionista amb el franquisme, mai li van voler atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Massa honor i ben poca justícia literària, opina Amat. També explica que Jordi Pujol va concebre el seu projecte de construcció nacional “sobre les bases d’un nacionalisme de matriu catòlica” amb l’objectiu de crear una comunitat “que havia de percebre l’espanyol com una cosa aliena”. Però on jo crec que Amat ens proporciona la clau interpretativa del seu llibre és quan afirma que la Barcelona del Cobi, la de Pasqual Maragall i Xavier Mariscal, “va ser el moment de plenitud del catalanisme contemporani concebut com una manera oberta, descaradament catalana i despreocupadament espanyola, d’edificar el país a través dels valors de la pluralitat, etc. etc.”

Poc després, Carles Geli li feia una entrevista a El País encapçalada per la següent citació: “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”. La polèmica estava servida. Una polèmica que a l’autor no li fa cap por,  com demostra en preguntar-se “Qui llegeix les Elegies de Bierville de Carles Riba i la seva ressenya? 400 persones? Destino té un públic gran, amb milers d’exemplars; els altres viuen a la catacumba de la resistència”. (Pels llecs en el tema, cal aclarir que Destino va ser una revista fundada per catalans falangistes a Burgos durant la guerra civil i hi va tenir col·laboradors com Josep Pla, Jaume Vicens Vives o Néstor Luján). La conclusió a què arriba Amat, després de lamentar la fallida del catalanisme d’esquerres que es va gestar a finals dels 60, és que “no tenim grans intel·lectuals avui a Catalunya com a conseqüència del debat sobiranista (…) Tot debat ha quedat fagocitat pel tema nacional”.

Tinc el llibre de Jordi Amat damunt la meva taula, esperant una lectura atenta. Estic segur que, com tothom anuncia, es tracta d’una obra molt important. Capítols com el que relata la gestació del llibre d’història que Francesc Cambó volia fer escriure a Ramon d’Abadal en plena guerra per mirar de justificar la seva conversió al bàndol franquista, o el que consigna les primeres passes de Jordi Pujol per fer la “construcció nacional” encara dins el marasme de la dictadura, estic cert que seran interessantíssims. A més, Amat escriu bé, molt bé, cosa que fa que la lectura llisqui amb ingravidesa enmig de tantes dades pouades a l’hemeroteca.

Tanmateix, la tesi de partida és tan inequívoca i és en el fons tan antiga que em fa mandra començar. Té gràcia que Jordi Amat sigui del 78. És un home jove, en la plenitud de la seva carrera, que acaba d’escriure, com hem dit, una obra important. El que Amat defensa, però, és molt vell: el fatigós romanço de la regeneració d’Espanya a través del catalanisme. D’un catalanisme, això sí, progressista, obert, jovial, inclusiu i no sé quantes coses més, totes la mar d’enrotllades. Deu ser la joventut allò que el fa ser tan idealista: creure, encara avui, que Espanya té cap ganes de ser regenerada pels catalans és tenir una fe a prova de fets consumats. Però hi ha, entre les idees-força del llibre de Jordi Amat, una que m’inquieta especialment: és aquella que emfasitza “el pes determinant que el pujolisme, com a projecte nacionalitzador, ha tingut en el procés de sobiranització de la societat catalana”. Aquesta idea és precisament la que batega darrera les polítiques més agressives de la dreta espanyola que avui governa a Madrid. És allò d’assenyalar TV3 i la immersió lingüística com els autèntics culpables de la crisi territorial que viu a hores d’ara l’estat espanyol, tot presentant els catalans com uns ninots a qui els han practicat un eficaç rentat de cervell. No sé si Amat és conscient d’aquesta coincidència. No ho crec, perquè sincerament no crec que li fes cap gràcia. A mi em sembla que Jordi Amat, com el Xavier Folch o l’Antoni Puigverd, és un nostàlgic del maragallisme (ell s’autodefineix com “un catalanista desorientat”), i que aquest posicionament ideològic, ben legítim, el fa idealitzar una Catalunya “desacomplexadament espanyola” que no va existir mai.

Perquè Catalunya ha estat –i encara és–espanyola, per raons històriques, per la seva pròpia feblesa, per la força dels veïns, i fins i tot, en ocasions, perquè és el que més li ha convingut. Però el que no ha estat mai –ni tan sols en aquella mítica època del Cobi, que és també la de la primera xiulada massiva al Rei–és desacomplexadament espanyola. Com a “regió” espanyola, Catalunya ha estat sempre un desastre, un andrògin, un experiment fallit. Catalunya, per als espanyols, és un problema. És el problema. Voler vendre, a través d’una interpretació parcial (com ell mateix confessa), que hi va haver un temps en què aquest problema es va superar gràcies a la influència d’un catalanisme més generós i obert de mires, és enganyar-se. Només cal recordar de quina manera va acabar el molt generós intent de Pasqual Maragall de convertir Espanya en un estat realment plurinacional.

Ara bé, l’obra de Jordi Amat hauria de servir per fer-nos reflexionar sobre com pensem el país ara que es troba en una cruïlla històrica. Té raó quan afirma que massa sovint s’ha posat l’honor patriòtic per davant de la valoració estrictament cultural o literària. Té raó quan assegura que de vegades s’ha induït a percebre la llengua castellana com un element aliè a la nostra cultura. Té raó quan reivindica el maragallisme –entès com un moviment republicà liberal i europeista, basat en una capital moderna i cosmopolita–com un dels vectors que han contribuït decisivament a conformar la Catalunya actual. Fins i tot en la hipòtesi que el país esdevingui independent en els propers anys, caldrà fer un esforç per incloure-hi tots aquells que en algun moment s’han pogut sentir bandejats del catalanisme –els que ara estan desorientats, per fer servir la seva expressió–per culpa d’una visió massa estreta de la catalanitat. Si molt convé, caldrà també incorporar el Cobi al panteó de les icones nacionals. A Jordi Amat, per defensar coses com aquestes, l’han crucificat des de “la ximpleria disparada en 140 caràcters”, i això només indica que encara hi ha gent que té por d’obrir el compàs a l’hora de configurar una catalanitat que serà inclusiva o no serà.

Per totes aquestes raons, la lectura promet i us la recomano vivament.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Armènia i nosaltres

141124162937_sp_recep_tayyip_erdogan_turkey_624x351_afp

Fa pocs dies, en un influent rotatiu londinenc va aparèixer publicada la següent Carta al director, signada per l’ambaixador espanyol a la Gran Bretanya:

M’agradaria cridar l’atenció sobre el requadre “Una prohibició inspirada per Franco”, inscrit dins la notícia “El Papa i Espanya xoquen pel referèndum català del 9-N” (Internacional, 13/IV/2015), que comprèn informació infundada i parcial sobre els successos del 9 de novembre.

Correlacionar la prohibició del referèndum il·legal del 9-N amb Franco no és possible de cap manera perquè no hi hagut mai un moviment anticatalà o catalanòfob dins l’Estat espanyol que es pogués convertir en un concepte polític nacional o en una entitat filosòfica que, com a tal, pogués justificar la reacció separatista. Ben al contrari, els catalans han ocupat importants llocs de poder en el govern espanyol. Per exemple, Josep Piqué va exercir com a ministre d’Indústria i Energia entre 1996 i 2000, i més tard com a ministre d’Afers Exteriors entre 2000 i 2002, mentre que en la present legislatura, el senyor Jorge Fernández Díaz, també català, ocupa la cartera d’Interior. 

És totalment erroni afirmar que el règim autoritari instaurat el 1939 és considerat per alguns historiadors com a precedent de la prohibició de la falsa consulta que va tenir lloc el 9 de novembre de 2014. (…) Una altra afirmació enganyosa de la notícia és que “Francisco Franco va inspirar-se en el nazisme alemany amb l’objectiu de demostrar que la repressió del poble català seria acceptada pel món sense causar cap escàndol”. No hi ha cap prova que el general Franco fes cap declaració sobre l’anomenada qüestió catalana o que s’inspirés en el nazisme. Molts acadèmics, com ara Mario Vargas Llosa, Fernando García de Cortázar o Félix Ovejero no creuen que la figura de Franco pugui vincular-se amb la repressió esmentada.

El nacionalsocialisme alemany requeria l’eliminació completa de tots els jueus. En canvi, durant la Guerra Civil espanyola les comunitats catalanes que es van mantenir fidels al règim van ser respectades. A més, pel tribunal solemne a Nürenberg, la culpabilitat dels perpetradors de l’Holocaust va ser demostrada. Per contra, no hi ha cap veredicte dictat per un tribunal competent, ni de cap altre tipus, que qualifiqui els fets de 1939 com a genocidi”.

Impactant, oi? Tanmateix, a hores d’ara el benvolgut lector ja deu haver-se adonat que la missiva és falsa. El que he fet és agafar una carta escrita el dijous 23 d’abril a La Vanguardia pel cònsul general de la República de Turquia a Barcelona i canviar-la una mica. Què hi he canviat? Doncs on deia Hitler hi he posat Franco i on deia armenis hi he posat catalans; el genocidi l’he convertit en la repressió de la postguerra i l’actual negacionisme dels turcs l’he metamorfosat en la resistència que encara avui oposen el govern i la justícia espanyola a admetre els crims franquistes.

Com és prou sabut, aquesta setmana s’ha complert un segle d’ençà del genocidi otomà contra el poble armeni (abril de 1915), i les pressions internacionals per tal que el modern estat turc reconegui la seva implicació en els fets són cada cop més grans. Les recents paraules del papa Francesc I en el sentit que la matança de fa un segle va constituir “el primer genocidi del segle XX” van provocar una emprenyada monumental del Govern turc. Mentre que arreu del món es tenen cada cop menys dubtes sobre el que realment va succeir, Turquia continua entossudida a mantenir la seva peculiar versió dels fets. Aquesta tensió és la que es va fer palesa el passat dijous 23 d’abril a les pàgines d’opinió de La Vanguardia. Recordem que el mateix dia que es publicava la xarlotesca carta del cònsul turc, Michel Wieviorka, professor de l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París, publicava un article titulat “Cent anys del genocidi armeni“. Wieviorka, descendent de la diàspora armènia a França, detallava les circumstàncies en què es va produir el genocidi, i sobretot explicava de quina manera les diferents comunitats armènies escampades per tot el món (incloent-hi les que van quedar a l’actual Estat d’Armènia) han aconseguit crear una consciència internacional a favor del reconeixement de l’extermini massiu per part dels turcs. “Tard o d’hora”, escriu Wieviorka, “les pressions internacionals, però també les internes, faran insostenible la posició de les autoritats turques i permetran el reconeixement del genocidi”.

L’enrabiada del cònsol es deu a la publicació per part del diari del titular “Un exemple que va inspirar Hitler”, en què es recollia la coneguda anècdota segons la qual el Kaiser alemany va preguntar-se “Qui, al capdavall, se’n recorda avui de l’aniquilació dels armenis?”, una forma d’encoratjar el poble i l’exèrcit alemany a fer el mateix amb els jueus. Naturalment, la comparació entre el genocidi armeni i la repressió contra els catalans que tingué lloc durant la guerra i la dictadura és agafada pels pèls, però vull recordar que no sóc jo, sinó el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, qui sovint al·ludeix a l’existència de conflictes amb les minories nacionals a estats com Turquia, Xina, França, el Marroc o Itàlia com a argument que faria impossible el reconeixement d’un estat català independent per part de la comunitat internacional.

Fa poc més d’un any vaig escriure un article sobre les similituds entre Espanya i Rússia a l’hora de bastir el seu relat nacional (A vots sí, a trets no). Bàsicament, hi deia que tant l’estat dels espanyols com el dels russos van cristal·litzar fent pinya contra un enemic exterior i alhora interior; uns contra l’islam dels Omeyes i els altres contra els mongols esteparis. Espanya no ha volgut mai equiparar-se amb les democràcies més avençades a l’hora de resoldre les tensions amb les seves minories nacionals. En canvi, s’identifica amb el tractament que en fan semi-dictadures com les de Rússia, Turquia, la Xina o el Marroc.

Aquesta postura només demostra que la jove democràcia espanyola té encara molts fantasmes a l’armari, i que tard o d’hora el “problema catalán” o la renuència a admetre els crims de la dictadura acabaran, com escrivia Wieviorka, per fer-se insostenibles i concitar l’atenció dels agents internacionals en favor d’una resolució ajustada al dret comunitari. És qüestió de temps. L’únic que hem de fer nosaltres és tenir paciència, continuar treballant per l’emancipació i esperar que la negativa reiterada del govern espanyol a reconèixer el problema –negativa que no canviarà sigui qui sigui el proper inquilí de la Moncloa–provoqui la mateixa reacció d’estupor i indignació que ara suscita l’enrocament del govern d’Erdogan en relació a la qüestió armènia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’efecte Andreas Lubitz

Lubitz

M’he resistit molt a escriure aquest article. No sóc gaire amic de tractar a l’Ulleres qüestions que escapen a l’actualitat política. Finalment, però, vaig entendre que aquest també era un tema polític, si considerem polític en el sentit més ampli, és a dir, en el sentit grec de “pertanyent o relacionat amb la ciutat”. La tragèdia del vol de Germanwings és política: ens pertany a tots, pertany a la ciutat. I el tractament que n’han fet els mitjans de comunicació és també polític –en el sentit menys noble de la paraula.

Vaig començar a sentir el pessigolleig d’escriure el diumenge 29 de març, quan vaig llegir el principal titular de La Vanguardia d’aquell dia (pàgina 3): “Lubitz es medicava per depressió“. La gran sotragada informativa s’havia produït el dia 26, dos dies després del cataclisme: Brice Robin, el fiscal de Marsella que dirigeix la investigació, anunciava que el copilot havia fet estavellar deliberadament l’avió. La hipòtesi que semblava més plausible era la del suïcidi ampliat, una forma corregida i augmentada del tipus que abans de clavar-se un tret a la templa liquida la seva dona i els seus fills. “Per estalviar-los el patiment”, especifiquen els suposats experts. Com si els experts poguessin saber què hi ha dins la ment d’un ésser humà abans de perpetrar un acte tan gratuït i monstruós.

Fins aquí em vaig contenir.

Però la gota que va fer vessar el got va ser la crònica de Rafael Poch a LV del dia 30, titulada “Pastilles en dubte“. Aquest text és una poca-soltada en la seva integritat. Si el titular esmentat més amunt induïa a pensar que el fet de medicar-se per una depressió constitueix un factor de risc, aquest entrava directament com un elefant en una cristalleria en la controvertida qüestió dels medicaments i els seus efectes secundaris. En la seva ignorància del tema, Poch parla per persona interposada, que sempre surt de franc. Així, és el diputat francès Bernard Debré, “especialista en medicina aeronàutica i espacial” (?) qui s’encarrega d’informar-nos que la persona depressiva “es desinhibeix pels medicaments que pren i la voluntat suïcida que no arribava a expressar abans del seu tractament es pot desencadenar gràcies a aquesta desinhibició medicamentosa”. Poch també esmenta Ann Blake-Tracy, directora de la International Coalition for Drugs Awareness, autora d’un informe que es fa ressò de “68 casos de conducta estranya, 48 incidents de tirotejos en escoles, 52 accidents viaris, més de 600 homicidis, més de 180 casos d’assassinats amb suïcidi i altres actes de violència, inclosos 12 incidents en avions, tots ells relacionats amb l’ús d’antidepressius” d’ençà de l’any 2000. Veges tu quina precisió: per començar, què vol dir “conducta estranya”? I quina mena de causalitat es pot inferir del fet que un homicidi estigui “relacionat” amb l’ús d’antidepressius?

La curiosa forma d’entendre la professionalitat de Rafael Poch el porta a esmentar noms comercials d’antidepressius, com és ara Zoloft o Lexapro, que són d’ús corrent als Estats Units, però que a Europa presenten noms diferents. Tant per tant, podria haver-ne esmentat els principis actius (sertralina, escitalopram) i s’hauria estalviat d’enganxar-se els dits. En realitat és millor així, perquè a un lector català el nom de Zoloft probablement li sonarà a una substància exòtica i perillosa, mentre que si Poch hagués parlat de sertralina (o Besitran, que és el nom amb què es comercialitza a Espanya), a més d’un potser se li hagués posat malament el sopar. Perquè una altra dada igualment estadística és que el consum d’antidepressius s’ha triplicat a Espanya en els últims anys: de 26 dosis per cada 1000 habitants a gairebé 80 aquest últim any. I quins són els més receptats a hores d’ara? Ho heu endevinat: la sertralina i l’escitalopram.

Què significa això? Doncs que cadascun de nosaltres, si no som consumidors directes d’alguna d’aquestes substàncies, és gairebé segur que coneixem alguna persona que en pren. Pot ser el nostre germà, o un dels nostres companys de feina, o aquell veí del replà que semblava tan amable i tal. Per això el titular “Lubitz es medicava per depressió” és una informació poc rellevant. Si demà haguessin de plegar tots els pilots, controladors aeris, conductors d’autobusos, d’autocars infantils o de camions que es mediquen pels seus trasbalsos anímics, el país es col·lapsaria.

A Lubitz, segons el que ha sortit publicat, li haurien diagnosticat tot de trastorns pintorescos amb els seus corresponents psicofàrmacs. Però, ¿com es pot fer compatible un Trastorn d’Ansietat Generalitzada amb aquella respiració normal que diu que va enregistrar la primera caixa negra de l’avió minuts abans d’estavellar-se? ¿Com ens podem creure que el jove pertorbat consultés informació a Internet sobre maneres i mètodes per suïcidar-se, i en acabat decidís que el millor mètode era estavellar un aparell amb 150 persones a dins? ¿Com podem atorgar cap credibilitat a uns mitjans que un dia ens asseguren que Lubitz patia de problemes de visió i que estava sent tractat per un possible despreniment de retina i que l’endemà desmenteixen la informació sense immutar-se?

Llegint i escoltant totes aquestes hipòtesis, se m’acut que estem provant de donar sentit a un acte que no en té cap. No sabrem mai el que li passava pel cap a Andreas Lubitz el dia 24 de març de 2015. Una cosa, però, sí que sabem: una depressió, per greu que sigui, no indueix ningú a l’assassinat en massa. Un trastorn d’ansietat tampoc. No ho dic jo. Ho diu Francisco Toledo, psiquiatra i professor de la Facultat de Medicina de l’Hospital Virgen de Arrixaca (Múrcia). Toledo afirma en aquesta entrevista: “Para que una persona estrelle un avión no tiene que ser un enfermo mental, tiene que ser una mala persona“. Naturalment! És el primer que em va passar pel cap quan vaig llegir aquell titular de La Vanguardia. Una depressió, continua Toledo, comporta una idea de culpabilitat i fins i tot d’autoagressió, però mai contra els altres, sinó contra un mateix. “Lo del copiloto no tiene nada que ver con la depresión ni con enfermedades mentales“, assevera el psiquiatra, contundent. Té a veure amb ser un narcisista maligne, diu ell, amb el seu llenguatge vagament freudià. Jo ho diria d’una altra manera, que més val que no reprodueixi aquí. Cap diagnòstic de cap psiquiatra del món no em podrà convèncer que Andreas Lubitz patia d’alguna malaltia que li va impedir adonar-se del que estava fent. Tampoc em convenç l’explicació psicologista de Walter Oppenheimer i el seu “efecte Lucifer“: “Podía haberse quitado la vida sin molestar a nadie, pero tenía el inmenso poder de estrellar el avión de Germanwings contra los Alpes y llevarse consigo un centenar y medio de vidas. Y lo aprovechó“.

Doncs no senyor. No crec en l’efecte Lucifer. No crec que tothom que es trobi situat en una posició de poder tendeixi a abusar-ne per fer mal als altres. I menys per matar-los. Només un psicòpata és capaç de cometre a sang freda un acte tan horrorós. Un psicòpata, que no vol dir el mateix que algú que pateix brots de psicosi. El psicòtic delira i té al·lucinacions. Un psicòpata, en canvi, és una persona incapaç de sentir empatia per la resta d’éssers humans. Una persona capaç de proclamar que “un dia faré alguna cosa que canviarà tot el sistema. Aleshores tothom coneixerà el meu nom i el recordarà”. Com diu el doctor Toledo, una personalitat maligna.

Andreas Lubitz potser patia depressió, o la va patir en el passat. Potser sí. Però en qualsevol cas, el que va fer el dia 24 de març no ho va fer perquè estigués deprimit o perquè prengués antidepressius. Anem amb compte amb les etiquetes. Segons l’Organització Mundial de la Salut*, una de cada quatre persones experimentaran al llarg de la seva vida un episodi depressiu o ansiós de certa gravetat. S’espera que el 2020 la depressió sigui la causa de malaltia número u en el món desenvolupat. Els malalts mentals no mereixen que els assenyalem amb el dit acusador. A més, com apunta Manuel Castells, si la inestabilitat mental comporta un risc, estaríem en una societat de bojos en la qual hauríem d’estar tots vigilats.

Anem amb compte doncs, no fos cas que a causa de l’efecte Lubitz els assenyalats no acabin sent els nostres parents o els nostres amics més propers. Persones com nosaltres, que poden ser víctimes d’un mal pas en la vida o d’una suspensió transitòria de la capacitat de ser feliços. Culpabilitzar els qui no troben consol seria la victòria final d’Andreas Lubitz.

(*) Mental Health: facing the challenges, building solutions. 2005

[Afegit el 12 de juny]: la premsa informa que Lubitz havia visitat 41 metges en els últims cinc anys, set d’ells en les setmanes anteriors a la tragèdia del 24 de març. El fiscal general de Marsella, Brice Robin, va explicar ahir que el jove patia una “psicosi acompanyada de trastorns de la visió sense origen orgànic. Estava obsessionat amb la idea que es quedava cec i temia que el seu problema es conegués”. Un dels psiquiatres que el van examinar va declarar davant els investigadors francesos que va veure en el pacient “sospita de psicosi amenaçadora”. Em sembla que no cal afegir-hi res més.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què llegim l’e-notícies?

E noticies 2

Un amic meu diu que, cada matí, quan encén el seu iPad i entra a la pàgina d’e-notícies, ho fa perquè abans de llegir altres diaris digitals primer vol fer una ullada al “parte de guerra”. Un altre em confia que l’e-notícies és ideal mentre es pren el cafè matutí i no té gaire temps de llegir articles en profunditat. Jo mateix haig d’admetre que, tot i que no tinc especial pressa a primera hora del matí, el primer que faig quan emergeixo de la boira del son és repassar-lo de dalt a baix. Per què llegim l’e-notícies?

En principi, no hi ha cap motiu de pes per fer-ho. El diari de Xavier Rius és l’equivalent de la premsa groga en format digital. És morbós, sensacionalista, esbiaixat i a més està mal escrit. Molt mal escrit. Els articles del mateix Rius en són un exemple. No pots llegir tres ratlles seguides sense trobar-hi alguna falta més o menys greu d’ortografia, de sintaxi o de concordança. No tenim calers per pagar correctors o és que la qualitat de la llengua vol estar al mateix nivell que la qualitat de la informació? Sorprenent en un informatiu que es vanta d’exigir accountability a tort i a dret. El primer deure d’un mitjà escrit hauria de ser amb la paraula ben escrita.

De vegades em demano quin és el tipus de públic al qual es dirigeix principalment l’e-notícies. He arribat a la conclusió que Rius s’adreça de manera simètrica al lector independentista i al lector unionista, amb l’objectiu d’enervar-los a tots dos. L’e-notícies explota al màxim el component més emocional i epidèrmic d’una informació, d’una entrevista o d’unes declaracions, amb la finalitat d’esbatanar-te els ulls encara mig enlleganyats de la fase pre-dutxa. La qüestió és épater le lecteur i proporcionar-li una dosi d’adrenalina que, com el cafè ben carregat, el desvetlli per la via ràpida i de passada el converteixi en un addicte als titulars cafres per la resta dels seus matins.

Agafem per exemple aquesta “notícia” del passat 16 de febrer: Fair play. S’hi explica que els presidents de Societat Civil Catalana i d’Òmnium Cultural, Josep Ramon Bosch i Muriel Casals, van participar en un dinar-col·loqui celebrat al Cercle del Liceu per debatre sobre els seus diferents projectes polítics. Ara bé, l’únic projecte que després apareix reflectit és el de Bosch, de qui es remarca que se sent “català i espanyol a la vegada, com una majoria de catalans”, i que “no es pot entendre Catalunya sense Espanya com tampoc Espanya sense Catalunya”, etc. etc. Del projecte de Muriel Casals, ni piu. Per què? Ni idea. Tinc la sensació que també podria haver estat a la inversa. Probablement és allò que dèiem: no es tracta pas d’informar, sinó d’excitar les vísceres del personal.

Un altre exemple: l’entrevista que Ramon Sargatal li va fer a Jordi Llavina el 3 de març passat. El titular era: “Hi ha tertulians que són sempre els mateixos”. L’entrevista tingué lloc després que el periodista i poeta anunciés que tornaria a fer de professor de secundària, atès que el periodisme cultural ja no li permetia arribar a final de mes. Sargatal planteja una entrevista de to pugilístic i diverses vegades convida Llavina a baixar al fang, com quan compara el sou que va cobrar Xavier Bru de Sala per comissariar l’any Espriu amb el que li van pagar a ell per fer el mateix amb l’any Vinyoli. Però és que a més es permet insinuar que ni tan sols els 12.000 euros que va cobrar Llavina (un sou de mileurista) estaven justificats (“a part de les xerrades, els 315 dies restants de l’any, què ha fet?“), fent-se ressò de la sospita permanent que en aquest país sempre s’estén sobre les feines de tipus cultural. Com que Llavina no es presta al joc que li ofereix l’entrevistador, aquest l’esperona constantment: “Disculpi“, diu, “però de vegades vostè em sembla un franctirador amb una escopeta de perdigons. Per què no apunta al centre de la diana?“. Sargatal vol sang, e-notícies vol sang, i no es conforma amb vaguetats. Per això una de les obsessions del director és la immigració (especialment la magrebina) i la presència dels seus símbols als carrers de les poblacions catalanes. Llegiu aquest entendridor article, “Martorruecos“, publicat aquesta mateixa setmana i farcit dels tòpics habituals de l’estil “amb aquest tema hem anat amb un lliri a la mà”, per acabar de fer-vos-en càrrec. El mateix dia, el 21 de març, el llençol de Rius es veia complementat amb dues variacions més sobre el mateix tema: “ERC, PSC, ICV i la CUP es manifesten contra “la islamofòbia“, amb unes cometes molt significatives –que suggereixen que tal concepte és una invenció artificiosa–i unes declaracions de la directiva del Centre Euro-Àrab de Catalunya, Samia Ben Tekaya: “No pots basar la política d’un país en la religió“.

Estic segur que Xavier Rius i la resta de treballadors d’aquest mitjà es deuen pensar que són l’hòstia reconsagrada del periodisme independent a Catalunya. També estic segur que els treballadors d’El Mundo es pensaven que actuaven amb exemplar independència pel fet de publicar informes fuls i de practicar el guerracivilisme més descarnat a les planes del seu diari. Tant els uns com els altres ho tenen relativament fàcil: en un país com aquest, sempre hi haurà orelles parades al caïnisme de baixa estofa. No, amic meu, e-notícies no és cap “parte de guerra”. És el Sálvame Deluxe del periodisme català, és la Carmen de Mairena de la informació digital, és l’inconscient freudià mostrant-se al jo racional en tota la seva brutor. I el que fa més basarda és que potser també sigui el mirall on ens mirem cada matí amb els cabells esbullats, les ulleres violàcies i la pell macilenta, abans de la dutxa que ens aclarirà la mirada i el pensament.

No deien que el català estaria normalitzat el dia que hi hagués revistes porno en el nostre idioma? Doncs objectiu acomplert. Gràcies, Xavier Rius, per fer que cada dia ens assemblem més a un país normal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’unionisme té un problema

El Parlament Europeu premia avui un franquista admirador de Blas Piñar   Nació Digital

Ha estat divertit seguir aquesta setmana a Nació Digital les informacions relacionades amb la vinculació del president de Societat Civil Catalana amb la ultradreta local. La notícia saltava el vespre del dia 24, la vigília que el Parlament Europeu atorgués el Premi Ciutadà Europeu a aquesta associació. Es veu que fa un any J.R. Bosch, fill d’un conegut militant de Fuerza Nueva de Santpedor, havia escrit un comentari al Facebook titllant el traspassat Blas Piñar de “gran persona” i acompanyant el condol amb un AE, que en idiolecte fatxós vol dir Arriba España! Al damunt, existeixen indicis més que consistents que el 2013 Bosch júnior va participar junt amb altres carques significats del rodal en la commemoració del 18 de Juliol a Gandesa, celebrada a instàncies de la Fundació Francisco Franco.

Bosch, naturalment, ho nega tot, però continua sense aclarir si l’autor del comentari –esborrat cinc minuts després que transcendís–fou ell o va ser Vicky el Víquing. La diversió continuava un dia després, quan Miquel Iceta donava suport a SCC i insinuava que el comentari de Facebook podia haver estat perpetrat per un hacker. Pobre Iceta, quins paperots ha de fer! I tot perquè resulta que SCC és la fusió de dues entitats prèvies, la ultradretana Somatemps (de la qual provenia Bosch) i Federalistes d’Esquerres, que orbitava i orbita a l’entorn del PSC. (Diu que va ser la delegadíssima Llanos de Luna qui els va comminar a unir-se per tal de presentar batalla al sobiranisme).

Per què escric tot això, benvolgut lector, si és gairebé segur que ja ho saps? Doncs ho escric perquè em serveix per reforçar la tesi d’aquest article: l’unionisme té un problema de legitimitat a Catalunya, perquè a la mínima que hi grates una mica et salten els friquis de la ultradreta. Se’m respondrà que això també passa a la resta d’Espanya, i encara amb més ràbia. D’acord, però a la resta de l’Estat l’espanyolisme hi està molt més ben repartit: forma part del disc dur del PP, esclar, però també del del PSOE, i en menor mesura del d’Izquierda Unida i fins i tot del de Podemos. Aquests últims partits no necessiten autoproclamar-se nacionalistes espanyols. Són espanyols, i prou. A Catalunya, en canvi, ser “espanyol i prou” habitualment condueix a una forma o altra de friquisme. Vegeu el cas d’en Toni Bolaño o el d’Arcadi Espada, personatges que han perdut el seny de tant obcecar-se amb el tema del tema. Jo crec que Albert Rivera ha decidit fer el saltet a Espanya perquè començava a veure que li sortien escames.

I probablement fa ben fet. A Espanya, Ciutadans no és un partit exclusivament anti, com ho és a Catalunya. Per això gent amb dos dits de front com Luis Garicano o Carolina Punset es presenten amb les seves sigles, sense que els hagi de caure la cara de vergonya perquè el seu partit dóna suport a una missa ultra d’homenatge a la División Azul. Això de la missa pot passar a Catalunya, però no passa a Madrid o a Alacant. Vull dir que allà hi pot haver –de fet, hi ha–misses d’homenatge a feixistes, i és gairebé segur que el PP, d’una manera o altra, hi dóna suport. Però no Ciutadans/Ciudadanos. Al Principat, Ciutadans fa bona la premissa segons la qual els enemics dels meus enemics són els meus amics. Si els facciosos són contraris al catalanisme, sóc amic dels facciosos. On no existeix el catalanisme, l’axioma no serveix. En això també es demostra que Catalunya té un sistema polític propi, diferenciat de l’espanyol.

És per aquest motiu que afirmo que l’unionisme té un problema greu al nostre país. Sense aquest element feixistoide, nostàlgic del franquisme o simplement ultradretà, les manifestacions a favor de la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya no arribarien a 2.000 persones. El gruix, o bona part del gruix, de la bancada espanyolista catalana està imbuït d’ideologia reaccionària. I quan no ho està, al final s’hi acaba tornant. Em va impressionar molt la presència de Joaquim Coll a la celebració del 12 d’Octubre –més que la seva presència, el que va dir des de la tarima: que feia mig any li hagués semblat impensable trobar-se on ara es trobava. Cal recordar que Coll és militant socialista i que el 12-O abans es deia “Día de la Raza”. A tots els progressistes que he conegut, catalans o no, els havia repugnat sempre la significació i el contingut d’aquesta singular commemoració. Ara la força subterrània del moviment unionista (allò que Freud en diria les pulsions inconscients) els arrossega a celebrar la memòria del més gran genocidi que s’ha produït mai en la història de la humanitat. Només perquè se celebra en el sagrat nom d’Espanya.

El cas de J.R. Bosch no és l’únic. Al sotabosc de la política catalana hi nia tot un entramat d’associacions, partits i entitats de la mateixa estofa o pitjor, com assenyalava en aquest magnífic reportatge Jordi Borràs. Ja ho vaig advertir fa dos anys: són males companyies. Els unionistes catalans de conviccions progressistes i democràtiques haurien d’entendre que, si no es desembarassen d’aquest llast retrògrad, acabaran reduïts a la inanitat. No és que els vulgui regalar cap consell, però a mi m’agradaria que el debat ideològic que hi ha entaulat en aquests moments a Catalunya fos tan escrupulosament cívic com el que es va produir a la Gran Bretanya abans del referèndum escocès del 18 de setembre. Ni que sigui per poder vèncer-los en l’arena de les idees, i no a la cort del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari