Els índexs Gini i el del llindar de la pobresa als Països Catalans i a l’Estat espanyol.

En aquests dies de Nadal, en què els ciutadans de les societats opulentes vivim absorts en un frenesí consumista que resulta cínic, alhora de contradictori, amb el tipus de festivitat cristiana que teòricament celebrem (el del naixement d’un Déu que va vindre al món a redimir els pobres i els desposseïts), no ve malament fer una ullada a unes simples estadístiques que demostren com, tot i viure en societats tècnicament molt avançades, amb tot tipus de mitjans tecnològics, materials, logístics, alimentaris, etc… al seu abast, les diferències materials entre els éssers humans que vivim en aquesta societat cada vegada són més grans.

Els valors dels índexs de Gini i el del llindar de la pobresa ens ajudaran a comprovar-ho.

El Gestha és un dels col.lectius que agrupa els Tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol.

En un estudi recent què va realitzar a nivell estatal i per comunitats autònomes, titulat “La desigualtat en crisi: home ric, home pobre”, varen assenyalar que a nivell d’Estat espanyol el 20 % dels contribuents més rics acapara el 44% de tots els ingressos declarats el 2012.

Aquesta dada contrasta amb les rendes declarades pel 80 % restant que, tot i ser un nombre de contribuents quatre vegades superior, tot just va acumular el 56% dels ingressos, el que posa de manifest l’existència d’un alt nivell de desigualtat social i econòmica.
Si a això li sumem el fet que el 20 % dels declarants “més pobres” només represente el 6,6 % dels ingressos totals, tindrem la foto sencera de l’enorme desigualtat de rendes què existeix a l’Estat espanyol.

El coeficient de Gini és una mesura de la desigualtat ideada per l’estadístic italià Corrado Gini.
Normalment s’utilitza per mesurar la desigualtat dels ingressos dins d’un país, però pot utilitzar-se per mesurar qualsevol forma de distribució desigual. Aquest coeficient és el resultat d’un nombre entre 0 i 1, on 0 es correspon amb la perfecta igualtat (tots tenen els mateixos ingressos) i on el valor 1 es correspon amb la perfecta desigualtat (una persona té tots els ingressos i els altres cap). 

L’índex de Gini és el coeficient de Gini expressat en percentatge i és igual al coeficient de Gini multiplicat per 100.

A l’Estat espanyol aquest índex se situa en un 0,32.

Els índexs comparatius dels Països Catalans, de l’Estat espanyol i d’altres països europeus que puguen comparar-se amb ells en grandària o població, són els següents:

-Principat: 0.34

-País Valencià: 0.17

-Illes Balears: 0.25

-Dinamarca: 0.28

-Benelux: 0.25

-Suïssa: 0.30

-Irlanda: 0.30

El País Valencià esdevé el nostre territori amb el major índex d’ igualtat; per contra, el Principat n’esdevé el més desigual.

L’explicació dels tècnics d’hisenda espanyols per a la dada d’el Principat és que la major concentració de grans fortunes a Catalunya (i també a Madrid a nivell estatal) fa que en aquest territori augmente l’escletxa de la desigualtat.

-Espanya: 0.32

-França: 0.30

-Alemanya: 0.29

-Itàlia: 0.32

-Zona euro: 0.31

En paral.lel, aquest augment de la diferència entre els contribuents més rics i la gran majoria dels assalariats no només s’ha convertit en una sensació generalitzada a causa de la crisi, sinó que també s’ha traduït en una realitat a peu de carrer, amb un augment espectacular de les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa.

Així, des que va començar la crisi a finals de 2007, més de dos milions de persones han passat a viure per sota d’aquest llindar a l’Estat espanyol, fins als 9,3 milions, fet que suposa un 28,8% més.

Les dades de variació del percentatge de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa entre els anys 2007 i 2012, són els següents:

-Principat: +48.2 %

-País Valencià: +46.4 %

-Illes Balears: +24.9 %

-Estat espanyol: +28.8 %

Possibles solucions polítiques a aquesta esgarrifosa situació social?
Per frenar aquesta situació, els tècnics del Ministeri d’Hisenda proposen intensificar la lluita contra el frau i focalitzarla en investigar l’evasió protagonitzada per les grans fortunes i grans empreses, que concentren el 71,8 % del frau fiscal total. Aquest delicte suposa una pèrdua recaptatòria per a l’Estat espanyol de més de 42.000 milions d’euros anuals.

Alhora, aquest col.lectiu advoca per crear un impost sobre la Riquesa d’àmbit estatal -evitant així les bonificacions autonòmiques al 100 % de la quota- amb mínims exempts similars als vigents en l’Impost sobre Patrimoni, encara que el tipus efectiu d’aquest nou tribut hauria de triplicar al de l’actual impost per ser efectiu.
D’aquesta manera es podria aconseguir una recaptació addicional de 3.400 milions d’euros anuals.

En aquest sentit, el president de Gestha, Carlos Cruzado, va dir que la posada en marxa d’un impost sobre la Riquesa de caràcter estatal “tindria un major efecte sobre la recaptació i serviria per evitar l’aplicació de noves retallades, amb els quals només es afegeix més pressió sobre l’economia de les classes mitjanes i treballadores”.

A aquest objectiu també ajudaria una reorganització de l’Agència Estatal Tributària espanyola que dedicara més esforç a perseguir el frau de les multinacionals i grans companyies del país, en comptes de concentrar el 80% dels recursos en investigar autònoms, microempreses, pimes i assalariats (què és el més fàcil), a més d’adoptar mesures per exercir un major control de l’eficiència de la despesa pública.

Segons el secretari general de Gestha, José María Mollinedo, “si s’adoptaren aquestes mesures, i es reduïra l’elusió fiscal de les grans fortunes i multinacionals, el sistema fiscal contribuiria a reduir la desigualtat per l’efecte redistributiu que hauria de tindre el sistema fiscal en general, i l’IRPF en particular“. 

 

Qui va dir que les classes socials i la lluita de classes havia desaparegut, que eren conceptes antiquats i inaplicables a la nostra societat actual?

Em quede amb el raonament del multimilionari nordamericà Warren Buffet: “La lluita de classes continua existint, però la meua va guanyant”. 

Patraix, València (L’Horta), a 31 de desembre de 2013.

La foto del graffiti valencià censurada pel Ministeri d’Hisenda espanyol.

L’anònim graffiter valencià que va deixar la seua empremta en la paret d’una fàbrica abandonada de la Patacona, un sector de platja perdut entre la ciutat de València i Alboraia, mai podia haver imaginat que el seu graffiti anava a posar en dificultats fins al mateix Ministeri d’Hisenda espanyol.

Un simple graffiti (què apareix a la foto de l’inici) amb una frase carregada de contingut (sense ser de collita pròpia), què està en boca de tothom què conega una mica el percal què es cuina per aquesta terra, però que sembla haver ferit la sensibilitat d’algun senyoret del ministeri espanyol: «La corrupción, como la paella, en ningún sitio se hacen como en Valencia».

Però la fotografia d’aquest graffiti va saltar sorprenentment a un dels més distingits almanacs espanyols, el de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, de la Real Casa de la Moneda.
I dic sorprenentment perquè aquest fet seria una cosa completament normal en qualsevol país on es respectara mínimament la llibertat d’expressió, però clar això mai pot ocórrer en Españistán, un país on els censors que treballen per a l’església i la partitocràcia han de fer fins i tot hores extres perquè la feina se’ls acumula. 

La publicació d’aquesta fotografía, sembla ser que junt a de alguna altra, li ha costat ni més ni menys a aquesta institució haver hagut de retirar 5.000 agendes a punt de ser distribuïdes per al 2014.

Aquest organisme, dependent del Ministeri d’Hisenda, va traure a concurs el seu almanac per al proper any.
L’empresa guanyadora va ser la mercantil madrilenya Simancas Ediciones, en un procediment negociat amb publicitat. En un primer moment el contingut gràfic de l’agenda va rebre el vistiplau de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre. Però va ser després de publicar la Cadena Cope el seu contingut crític amb la religió (hi havia també algunes frases crítiques amb aquest tema i la política valenciana, que l’entitat va retirar l’almanac. Perquè, com diuen, “amb l’església hem topat”, i també amb la imbecilitat institucionalitzada!
 

Però, malgrat tot, la foto censurada no pot amagar la crua realitat de la justícia valenciana.

Segons han confirmat fonts pròximes al Tribunal Superior de Justícia valencià, l’any 2014 s’afronta sobrecarregat de casos de corrupció política i amb un sobreesforç a l’esquena dels seus jutges després d’instruir el major nombre de casos de corrupció de tota la història durant el 2013, el què ha obligat a magistrats i funcionaris a incrementar les seues hores de treball per no paralitzar el funcionament d’aquest òrgan i evitar el col.lapse de moltíssims assumptes.


Les causes més importants relacionades amb la corrupció política valenciana que ha instruït el tribunal valencià el 2013 són els de ‘Cooperació’, ‘Gürtel’ i ‘Brugal’.
Per aquestes causes el Tribunal s’ha vist obligat a demanar un magistrat de suport, dos magistrats en funcions de lletrats per assistir a les “complexes” instruccions i quatre funcionaris. Es tracta de reforços que el TSJCV ha considerat necessaris per poder tirar endavant tots els procediments.

Solament del “cas Gürtel”, el més antic dels tres, hi han sis peces obertes.
D’aquestes sis causes, només en una d’elles, la que investiga les contractacions de la fira Fitur entre els anys 2005 i 2009, hi ha 13 processats, a saber: les ex-conselleras de Turisme Milagrosa Martínez i Angèlica Such , l’excap de gabinet de l’Agència Valenciana de Turisme Rafael Betoret, Álvaro Pérez, Pablo Crespo, Cándido Herrero i Francisco Correa -considerats presumptes capitostos de la trama-, Isaac Vidal, excap de l’àrea de Mercats i Comunicació de l’Agència Valenciana de Turisme, Jorge Guarro, cap del servei de Promoció de l’agència i Ana Grau, coordinadora de fires de l’AVT, Juan Bover, cap de servei de servei de Infraestructures Turístiques de la Generalitat, Isabel Jordán (exadministradora d’empreses de la trama) i Mònica Magariños (ex-empleada de les mateixes entitats)… quasi res!

Del “cas Cooperació” hi han dues peces obertes, i només en una d’elles hi ha nou imputats, un d’ells a la presó, l’empresari Augusto César Tauroni.


Però als senyorets de la COPE i del Ministeri d’Hisenda no els sembla preocupar tot això.
La seua principal preocupació a hores d’ara es què no es puga donar a conèixer el que un graffiter anònim puga escriure en una paret perduda de la Patacona valenciana.
Però tenen tan poc de trellat els nostres moderns “
torquemades” espanyols, que el que abans només anaven a veure els 5.000 posseïdors de les agendes de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, ara s’han multiplicat per cent gràcies a la difusió que la seua censura ha tingut a través dels mitjans de comunicació i d’internet.

Gràcies senyors torquemades, per ajudar a conèixer i difondre les amagades obres dels nostres graffiters anònims!

Patraix, València (L’Horta), a 30 de desembre de 2013. 

NOTÍCIA D’ÚLTIMA HORA: Confirmació oficial de què el València C.F. lluirà a les seues samarretes la frase “Freedom for Catalonia” la propera temporada 2014-15.

Fonts pròximes al València C.F. ho acaben de confirmar. De fet s’espera que demà el club ho faça oficial a través de la seua página web.
El president del club, Amadeo Salvo, anunciarà avui la seua compareixença en roda de premsa el proper dilluns a les 11 h. a les oficines del club, per anunciar l’acord arribat ahir amb la Generalitat de Catalunya per esponsoritzar el missatge independentista català.

La propera temporada 2014-2015 la samarreta del València C.F. lluirà en anglès la frase “Freedom for Catalonia”, tal i com es mostra a la samarreta de la notícia del periòdic Levante que apareix a l’inici d’aquest apunt.

Tal com reflectia la noticia, les converses entre el València C.F. i La Generalitat de Catalunya es van iniciar amb molta discrecció fa aproximadament un any sota el mandat de l’anterior president del club, Manuel Llorente, amb el compromís per ambdues parts de mantindre-les sota el més absolut secret.

Després d’uns mesos de converses es va arribar a un principi d’ acord, pel qual la Generalitat pagaria al València C.F una quantitat pròxima als 5 milions d’euros al any, a canvi de lluir l’anagrama independentista a les diferents samarretes oficials del club.

La crisi desencadenada fa uns mesos al club de Mestalla després de formar-se un nou patronat de la Fundació VCF, que va obligar a Manuel Llorente a dimitir com a president el passat mes d’abril, va deixar en suspens l’acord inicial a què havien arribat les dues parts.

Amb l’arribada a la presidència del club d’Amadeo Salvo, i davant la crítica situació econòmica de l’entitat què l’ha portat a la vora de la desaparició, les converses es van reprendre novament de manera molt discreta el passat mes de setembre després de la Diada, sent ara preses de manera directa pel propi Conseller de la presidència Francesc Homs, dins d’una estratègia destinada a internacionalitzar la marca de l’independentisme català arreu d’Europa, després de l’enorme clam popular per la independència difós per tot el món l’11-S.
 

Segons han confirmat fonts pròximes a la Generalitat de Catalunya, la estratègia de difusió del missatge independentista per la qual aposta decididament el partit del govern de CiU, amb el suport d’ERC, a través de l’esponsorització de tres o quatre equips de futbol de renom a nivell europeu, es considera molt adequada per fer-lo arribar entre la ciutadania europea, atès el gran nombre potencial d’espectadors existents en els estadis i a través de les cadenes de televisió.

La Generalitat ha confirmat a aquestes fonts que s’han establert també contactes al respecte amb els presidents d’alguns clubs catalans, encara que no ha donat a conèixer els seus noms. 

El València C.F. serà l’únic equip de la lliga espanyola, fóra de Catalunya, amb el qual es va a negociar, ja que representa a la segona ciutat amb major nombre de catalanoparlants després de Barcelona.
A més, l’actual i únic fins ara patrocinador de l’equip, l’empresa xinesa Jinko Solar, finalment ha donat el vistiplau a que el missatge independentista puga aparèixer a la samarreta, a l’altura del pit dels jugadors.

A nivell europeu, els tres clubs amb els quals la Generalitat ha establert contactes per esponsoritzar el missatge independentista són el Bayern Munic, l’Arsenal i el Celtic de Glasgow.

Fonts pròximes a la presidència de la Generalitat han confirmat que l’elecció de l’equip bavarès es va decidir arran del fitxatge de Pep Guardiola com el seu entrenador.
Guardiola, favorable des del primer moment a que el seu nou equip lluïra el missatge independentista a la samarreta, va intercedir davant el seu actual president, Karl-Heinz Rummenigge, per fer més fluids els contactes amb Francesc Homs.
En aquest moment s’està a l’espera de la resposta d’Adidas, actual patrocinador del club, per intentar tancar un acord de cara a la propera temporada.

Els contactes amb l’equip escocès del Celtic es van iniciar en conèixer-se les simpaties pro-independència d’Escòcia del seu actual president, Ian Bankier, així com d’una part important dels seus socis i seguidors.
El Celtic es va mostrar des del principi favorable a aquesta iniciativa, i fins i tot s’està estudiant la possibilitat que poguera lluir a la samarreta una doble frase que pogués recollir també el missatge independentista escocès, tal com “Freedom for Scotland and Catalonia” o algun altra opció semblant. Aquesta iniciativa s’està coordinant a dues bandes amb la Generalitat i també amb l’equip de govern de l’SNP que presideix Alex Salmond. Les gestions van bon camí, segons han informat fonts de la Generalitat.
 

Respecte del acord arribat amb el València C.F., la decisió del seu president Amadeo Salvo, sabedor de les fortes crítiques que pot rebre d’una part important de l’afició valencianista, ha estat presa d’acord amb un reduït grup de la seua màxima confiança dins de l’actual directiva del club, tancant una setmana extraordinària en què va anunciar també la compra de l’entidat de Mestalla per part de l’empresari multimilionari xinès Peter Lin.

Dos esdeveniments de la màxima importància per a l’entitat, que sembla poden aclarir favorablement el futur econòmic i social del club, després d’haver passat a ser propietat de Bankia fa tot just uns dies.

Patraix, València, a dia dels Sants Innocents de 2013.

València, any 1972. Escratches contra la policia franquista.

El diari La Marea, sorgit de la cooperativa periodística MásPúblico Societat Cooperativa fundada per extreballadors de l’edició en paper del diari Público, és una revista mensual en paper i un mitjà digital diari que aposten pel periodisme rigorós i compromès.

Aquest mes han publicat un interessantíssim article en el que trauen a la llum com la Brigada Polític Social a València, la policia del franquisme que es dedicava a perseguir els moviments d’oposició al règim, va patir l’any 1972 un escratche incitat per les pàgines del diari clandestí La Verdad, què era l’òrgan del Comitè Provincial del Partit Comunista d’Espanya.

A la contraportada d’aquell diari es van publicar en aquell moment els noms i cognoms dels agents, els seus domicilis i telèfons implicats en les tortures comeses a un grup de joves estudiants detinguts l’abril de 1971. Actualment, alguns d’ells s’han adherit a la querella argentina que investiga els crims del franquisme, en què denuncien haver patit les tortures i maltractaments de policies com Manuel Ballesteros, Benjamín Solsona o Jacinto López Acosta.

Els periodistes de la Marea han parlat ara amb alguns d’aquells protagonistes, recollint-hi l’esgarrifós relat dels fets, quinze dies a comissaria on asseguren que es van sentir en mans d’una policia que “podia fer amb ells el que volguera”.

Molts d’aquests membres de la Brigada Polític Social van tindre llocs de responsabilitat després de la caiguda del franquisme. Ells ja ho varen dir en el seu moment: “No vos equivoqueu, quan arribe la democràcia nosaltres seguirem ací”. I, efectivament, les seues paraules es van complir.

Ara, la via argentina obre una nova via perquè els seus actes “no queden impunes”, segons expliquen els denunciants, que la resumeixen en una sola frase: “no és una qüestió revengista, sinó de justícia”.

En aquest enllaç podeu veure un resum del vídeo publicat en la noticia de La Marea:

Patraix, València (L’Horta), a 27 de desembre de 2013.

Salut i bonaventura a les persones de bona voluntat! (PD: Regal de Nadal de Mònica Oltra al grup popular de les Corts)

Amb tota la força poètica del nostre Vicent Andrés Estellés:

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d’accelerada lluita,
de combatius balcons i d’estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l’enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m’ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.

Del “Cançoneret de Ripoll”, (Empúries, 1986).

… i amb tota la força reivindicativa de Mònica Oltra:

…La injustícia és insostenible, no el benestar social.

Saben vostés què? Jo també vaig a dedicar una part a felicitar-los el Nadal.
Sí, vaig a felicitar-los el Nadal perquè Fabra els haurà enviat una…
El President no està ací, però els haurà enviat una felicitació: “Et desitge un bon Nadal i un 2013 ple de benestar i esperança”.

Doncs sí, perquè mancant fe i caritat el que ens queda és l’esperança. Però per a mi les felicitacions de Nadal han de ser una mica més espirituals, ja siguen religioses o paganes, però han de servir almenys perquè puguem créixer en esperit.
Així és que jo els desitge a tots vostés un bon Nadal en proporció a la bondat que hagen fet estrenyent el botó des dels seus escons…

Ací teniu el video de la seua intervenció a les Corts valencianes:

http://www.youtube.com/watch?v=mcsAWtQ04nw

Vos desitge a totes & tots i als vostres molta salut, felicitat i bonaventura!


 

 

 

 

 

 

 

Patraix, València, a 25 de desembre de 2013.

La pujada del rebut de la llum. Decàleg d’una estafa emparada i consentida des del govern espanyol.

Ahir el ministre d’Indústria, Energia i Turisme espanyol, José Manuel Soria, realitzava unes declaracions en què deia que estava treballant per portar el divendres que ve al Consell de Ministres una proposta amb un sistema per determinar el preu de la tarifa elèctrica al llarg de 2014, però sense avançar a quant podria ascendir la propera pujada del rebut.

El ministre, seguint la tradició d’un ministeri en el qual els lobbies energètics campen al seu aire per influir decisivament en el disseny de les polítiques energètiques que allà es realitzen, va evitar culpabilitzar a ningú de la pujada que s’anunciava per sobre d’un 11%, tot i reconèixer que hi va haver manipulació en l’última subhasta elèctrica (sic).

Segurament per al senyor ministre la culpa d’això no va ser de les poderoses elèctriques, cosa inimaginable en unes companyies que no són al mercat per guanyar diners, sinó amb uns propòsits merament altruistes… Sembla ser que per al ministre Soria la culpa de la pujada va ser del cha, cha, cha… 

Un decàleg de fets i de xifres objectives parlen bé a les clares dels privilegis que han adquirit històricament aquestes companyies i de l’abús de poder que exerceixen des de la seua talaia contra els ciutadans, sense que el govern faça per moure un sol dit per evitar-ho, excepte en un cas tan flagrant com el que es va produir la setmana passada perquè va produir una gran alarma social que els pot perjudicar electoralment:

1.- Segons dades de l’Eurostat, en el primer semestre d’enguany el cost del quilowatt/hora que paguem els usuaris a l’Estat espanyol és el tercer més car de la Unió Europea (solament per darrere del que es paga a Xipre i Irlanda), i un 27, 6% més elevat que la mitjana dels seus 28 països.

Com a conseqüència d’això, el 2012 les empreses elèctriques van tallar per impagament un servei tan bàsic com la llum a 1,4 milions de famílies espanyoles, i el rebut per a les pimes (que la paguen a preu més car que les grans empreses) representa un gran obstacle que es tradueix en pèrdues de competitivitat i de la rendibilitat necessària per mantindre l’ocupació.

2.- No hi han raons tècniques que justifiquen que es pague la llum tan cara en relació amb els altres països del nostre voltant.
L’única explicació és que ací la producció i distribució d’energia elèctrica està en mans d’un xicotet grup d’empreses que practiquen un oligopoli que domina el mercat, les quals es posen d’acord per aconseguir els seus objectius. Influeixen fins a tal punt en el poder polític, que les polítiques energètiques dels governs es realitzen sempre pensant en afavorir els seus interessos, per sobre dels dels ciutadans.

3.-. La recerca de beneficis mutimilionaris d’aquestes empreses és tan compulsiva i el seu poder tan gran, que per augmentar-los no dubten a cometre autèntiques estafes que han redundat en abusos i en pujades artificials de costos i tarifes.
La defensa dels consumidors davant les mateixes és realment difícil, ja que els funcionaris que han de resoldre les seues queixes estan al servei de les mateixes companyies elèctriques (com molts investigadors han demostrat en traure a la llum les seues resolucions) i perquè molts jutges cobren i treballen igualment per a elles, com també han demostrat moltes sentències (alguna fins i tot del Tribunal Suprem).

4.- Algunes de les principals estafes i abusos que vénen cometent les elèctriques i que fan que el rebut de la llum siga tan car, són les següents:

a) Haver augmentat irresponsablement, amb la connivència i aprovació del govern d’Aznar, la infraestructura per a la producció, el que ha incrementat, en la seua major part innecessàriament, els costos del sector.

b) Facturar als consumidors per tindre el dret a connectar la potència contractada quan, malgrat això, les companyies elèctriques no estan en condicions de garantir el subministrament d’aquesta potència pel inadequat disseny de la xarxa de distribució i pel col.lapse del sistema que es produeix si la potència connectada arribara fins i tot al terç de la potència contractada.

c) Cobrar als consumidors per la renovació, actualització i manteniment del parc de comptadors quan no ho ha fet en la seua totalitat, el que dóna lloc al fet que paguen contínuament les imprecisions i errors que produeixen com si fora consum efectiu.

d) Imposar un sistema de còmput de l’energia consumida per mitjà d’un nou tipus de comptadors que es poden manipular a distància, el que impedeix que els consumidors puguen saber amb certesa el que de veritat estan consumint o si s’està manipulant el seu consum real.

e) Haver cobrat els anomenats Costos de Transició a la Competència, per haver-se al.legat que en acabar amb el monopoli del que gaudien suposaria una reducció de preus i de beneficis, quan la realitat mostra que aquests no han deixat de pujar.
I ho han fet sense parar perquè, encara que haja desaparegut formalment el monopoli, les empreses segueixen mantenint un poder total sobre el mercat que els permet manipular els costos i influir sobre els governs a l’hora de fixar les tarifes.

f) L’establiment d’un sistema de subhasta per fixar el preu de la llum que està desnaturalitzat i en mans de les grans companyies i grups financers.
En aquestes subhastes no es compren i venen quilowatts, sinó productes financers en uns mercats anomenats OTC (Over The Counter) que són els que serveixen per dur a terme les operacions especulatives.
Els preus que es fixen allà estan en realitat determinats per l’actuació dels grans grups financers com Goldman Sachs i Morgan Stanley i altres grups elèctrics que abans de cada subhasta fan que pujen segons els convinga. Les companyies espanyoles es deixen portar per aquesta “financiarització” del mercat de la llum perquè els convé que els preus pujen (és el que cerquen sempre els especuladors) i perquè guanyen molts diners especulant elles mateixes amb aquests productes financers.

g) Manipular els costos del sector per justificar l’anomenat “dèficit de tarifa”. Aquest “dèficit” consisteix resumidament en el següent: les estafes de les que he parlat adés es tradueixen artificialment en tarifes molt elevades.
Els governs de Felipe González i d’Aznar mai es van atrevir a tallar d’arrel aquests abusos, fent que baixaren les tarifes i els beneficis de les elèctriques però això feia que els índexs generals de preus pujaren considerablement.
Per poder presentar dades de la inflació que aparentaren ser millors, el govern d’Aznar va limitar la tarifa i va reconèixer llavors que aquesta era menor que els costos que suportaven les empreses elèctriques, comprometent-se a retornar aquesta diferencia (aquest “dèficit”) a les empreses per una altra via.

L’estafa és que, gràcies al que va establir el govern d’Aznar, aquest dèficit no és la diferència entre el que les empreses ingressen per tarifes i els seus costos reals, sinó entre el que ingressen (la tarifa) i els costos molt sobrevalorats que presenten al govern i que aquest accepta sense dir ni piu. Més concretament, aquesta estafa es porta terme, entre altres, pels següents procediments:

– No reflecteixen els costos reals de la producció d’energia segons les diferents tecnologies o fonts, sinó que s’utilitza el més car, per exemple, aplicant el cost de les noves centrals a altres que ja estan completament amortitzades i que produeixen molt més barat.

– Es pren com a cost de l’electricitat de cada franja horària el de la unitat generadora més cara.

– Es sobrevaloren les inversions que es van fer en els últims anys.

5) La prova manifesta d’aquesta estafa i de la connivència dels grans partits de la “partidocràcia” espanyola amb els interessos de les elèctriques, és que s’hajan negat al Parlament a posar en marxa una auditoria energètica que aclaríra els costos reals del sector, tal com va proposar el grup parlamentari d’Izquierda Plural.

6) Seguint les ordres del govern d’Angela Merkel, que està interessat en promoure un gegantí projecte de producció i distribució d’energia solar des del Sàhara cap a Europa i no hi vol competidors, i també per protegir el mercat a les companyies elèctriques, el govern de Rajoy ha començat a perseguir i desmantellar el sector d’energies alternatives i renovables en què Espanya ha estat una potència mundial i que podria proporcionar energia molt més neta i barata.

7) El govern persegueix i penalitza l’autoconsum, que si es fera en les condicions que prevalen en altres països desenvolupats, podria estalviar fins a un 50% en la factura dels consumidors. Però això seria un pèssim negoci per a les totpoderoses elèctriques.

8) Els successius governs espanyols s’han caracteritzat per realitzar polítiques energètiques molt condicionades pels grans grups industrials en matèria d’energia nuclear i subvencions, que han generat grans costos als contribuents i al sector en el seu conjunt, així com una gran pèrdua d’eficiència.

9) La posició de privilegi que atorga a les elèctriques la seua condició d’oligopoli, ha donat lloc al fet que aquestes companyies obtinguen uns beneficis extraordinaris, molt més elevats que les de la resta dels països, ja que les retribucions dels directius que els posen en marxa són possiblement les més altes del món.
I tot això només s’ha pogut dur a terme gràcies al fet que els governs de torn han posat el Butlletí Oficial de l’Estat al seu servei. I per garantir aquesta posició de privilegi, aquestes companyies i els seus influents lobbies mantenen ben greixada la “porta giratòria” que passa influents personalitats de la política a estar sota la seua nòmina. Exemples d’ells són Felipe González, José María Aznar, Luis de Guindos, Miquel Roca, Miguel Boyer, Elena Salgado, Pedro Solbes, Pío Cabanillas, Martín Villa, Ángel Acebes, entre els més coneguts.

10) Solucions a aquesta situació?
Totes passen per posar fi al predomini dels interessos privats oligopolistes sobre els de tota la societat, acabant amb el poder que tenen sobre la política aquestes empreses.
Caldria tornar a nacionalitzar-les, posant-les al servei del bé comú, de la ciutadania, ja que l’energia no és cap luxe sinó una necessitat.
Caldria també sotmetre-les a un sever control tècnic i social que evite els abusos i les estafes que es produeixen en l’actualitat.
Caldria racionalitzar el sector promovent l’equilibri entre les diferents fonts d’energia, l’autoconsum, la descentralització i l’ús de les netes i respectuoses amb el medi ambient i la vida.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de desembre de 2013.

L’escenificació del poder de l’oligarquia energètica espanyola.

Tenen noms i cognoms, i dirigeixen el trident que constitueix l’oligopoli de la energia elèctrica a l’Estat espanyol: Iberdrola, Endesa i Fenosa.

La representació teatral a la qual estem assistint aquests dies arran de la pujada de l’electricitat per part d’aquestes empreses i altres menors, i l’aparent i ben escenificat enuig del govern espanyol, no fa més què fer palés el poder que té aquesta oligarquia energètica espanyola.

Recordem que aquestes empreses, abans públiques i ara constituïdes en una casta oligárquica, destinen milions d’euros anuals en finançar lobbies que es troben incrustats en el mateix cor dels governs.
Uns lobbies que constantment greixen la “porta giratòria” per la qual alguns polítics espanyols han passat a engrossir les seues files després d’abandonar la política en actiu, com ara dos dels presidents de govern que ha tingut la partitocràcia espanyola després de la transició: Felipe González, contractat per Gas Natural Fenosa amb un salari de 126.500 euros bruts anuals, i José María Aznar, fitxat com a conseller de Endesa per la gens menyspreable quantitat de 200.000 euros bruts a l’any.

Les lloances d’Iberdrola cap a les reformes energètiques escomeses per l’actual govern no semblen obeir a una altra cosa més que al fet que, molt probablement, s’estiga ja preparant el desembarcament de Rajoy al consell d’administració d’aquesta empresa quan deixe de ser president del govern, en compensació als seus ingents esforços realitzats per assegurar els guanys multimilionàries d’aquesta empresa… ser agraït és de ben nascuts, diu la dita!

La Llei del sector elèctric aprovada enguany n’és una bona prova.

Una llei que va ser tramitada amb nul.la transparència i que desmantella el sistema de suport a les energies renovables, perpetua un model basat en l’ús de fonts contaminants i incrementa la dependència energètica exterior durant les properes dècades.
Una reforma feta a la mida de les grans empreses elèctriques. i que deixa als consumidors en mans dels seus interessos econòmics.


No es pot entendre, d’una altra manera, que la nova llei:

• Suprimisca el sistema de suport a les energies renovables amb caràcter retroactiu.

• Perpetuï el manteniment del funcionament del mercat elèctric dominat per les mateixes grans elèctriques. El seu poder els permet determinar el preu de l’energia elèctrica que paguem i amagar així els costos reals de l’energia, tal i com hem vist en el últims dies.

• Confirme el manteniment dels pagaments per capacitat de les centrals de cicle combinat, tot i que no són necessàries a causa del descens de la demanda i a la penetració de renovables en el sistema.

• No propose cap mesura per al tancament definitiu de centrals nuclears, de carbó o de gas que resulten innecessàries per la sobrecapacitat del sistema.

• Confirme la creació d’un registre per a l’autoconsum, que és una nova forma de control per poder aplicar el nou “peatge de suport” que penalitza als que les realitzen.

Una reforma que respon al full de ruta traçada per les grans companyies elèctriques, encapçalades per Iberdrola, que volen acabar amb la competència que els feien les renovables i evitar que els consumidors s’emancipen gràcies a l’autoconsum, mentre segueixen cobrant per les seues centrals de cicle combinats parades.

L’entrada massiva d’energies renovables en el sistema va reduir els preus de l’electricitat en els primers mesos de 2013, un efecte positiu que no ha repercutit directament en els consumidors.
La reforma energètica acaba definitivament amb el sistema de suport a aquestes energies netes que van col.locar a Espanya com a líder mundial en el sector i que cada vegada més països han copiat o adaptat.
 

L’entrada en vigor de la Llei el 2014 impedeix a Espanya complir els nous objectius europeus per al 2030 i el full de ruta europea cap a la descarbonització i la dominància de les renovables en l’horitzó 2050.
Contràriament al que s’ha dit i repetit per la propaganda institucional, fortament influïda pels lobbies energètics, les energies renovables no són les causants dels mals del sistema ni les que eleven el rebut de la llum. Al contrari, són altament beneficioses per al medi ambient i la creació de llocs de treball.
 


L’espectacle al qual estem assistint en els últims dies confirma el fracàs de la Llei aprovada pel govern, encara abans d’entrar en vigor l’1 de gener de 2014, i reafirma la necessitat de realitzar un canvi d’enfocament complet per evitar que les grans companyies elèctriques organitzen, manegen i decideixen com s’ha de gestionar l’energia a l’Estat espanyol.

Aquest canvi d’enfocament hauria de contemplar qüestions com ara:

• La separació jurídica i patrimonial completa entre les empreses que tenen les xarxes de transport i distribució d’electricitat i les que tenen les centrals de generació, com succeeix actualment amb les cincs grans empreses elèctriques.    

• La fi a la moratòria a les energies renovables.

• La planificació energètica, amb perspectiva de llarg termini amb un calendari de tancament de totes les instal.lacions d’energia bruta i la seua substitució progressiva per energies renovables i eficiència energètica, per tal d’ aconseguir un sistema 100% renovable.

• La reforma del mercat on es venga amb els preus reals de la generació de l’energia, traient a la llum els costos ocults de la generació convencional.

• La regulació del dret a l’autoconsum amb energia neta.

Patraix, València, a 23 de desembre de 2013.

“Yo por Valencia mato!”. La “porta giratòria” valenciana: d’artistes folklòrics a polítics populistes.

València és la terra de les flors, de la llum i de l’amor, diu el famós pasdoble. Però també és terra de nombrosos i afamats artistes, cantants, actors, pintors, etc…, de tota mena i condició.

Va ser als EUA on un conegut fenomen de transfuguisme entre el món de l’empresa i la política (i també viceversa) es va batejar amb el nom de “the revolving door”, què traduït vol dir “la porta giratòria”.

Doncs bé, els valencians, més originals que ningú, sembla que hem inventat una nova versió de porta giratòria adaptada a la nostra particular “idiosincràsia” artística: la que comunica el món dels artistes amb el de la política.
Exemples de transfuguisme de la política a l’empresa ja en tenim alguns, com és el cas d’Eduardo Zaplana, de President de la Generalitat i ministre del PP a alt directiu de Telefónica. Però volien inventar un altre tipus de porta.

El primer a fer ús d’aquesta nova porta va ser Toni Cantó, model, presentador de televisió i actor valencià.

El 2008 es va fer militant d’UPyD, partit des d’on al costat de Rosa Díez ha emprès una croada a favor de la unitat d’Espanya, la recentralització de les competències de les autonomies i la necessitat d’una reforma de la llei electoral. El 2011 va obtindre un escó per al Congrés dels Diputats espanyol per València.
És clar que la seua popularitat com a presentador i actor la va fer servir ben bé com a trampolí per ascendir ràpidament en el món de la política.

Fins ara el populisme ha caracteritzat la forma d’actuar en política d’aquest polític–actor professional, i recalque això de “professional” perquè actors en el món la política hi han molts, per cert bastant dolents i sense cap titulació d’art dramàtic.
Tant per les seues extravagàncies manifestades a través del seu compte de twitter, com per les seues intervencions al Congrés espanyol a favor de la festa taurina, en contra dels drets dels animals, en contra de les denúncies contra la violència de gènere o en contra el sistema d’immersió lingüística, al que va comparar amb la pederàstia, entre altres perles.

Las redes sociales contra Cantó 

Sembla ser que en vista del’èxit obtingut per Toni Cantó, un altre conegut artista valencià s’ha llançat recentment de ple a la porta giratòria per passar al món de la política.
Es tracta del cantant Francisco, àmpliament conegut per la seua adhesió declarada al PP i per ser el cantant que dóna veu a l'”himne regional” amb el que Rita Barberà ens obsequia a sovint a la Plaça de l’ajuntament durant les festes falleres.

D’un temps ençà, Francisco s’ha vingut caracteritzant per les seues crítiques al PP i, més en particular, cap a Rita Barberá en algunes de les seues manifestacions públiques. En una de les més recents, el cantant deia: «Jo vaig creure en el projecte del senyor Aznar. La primera etapa va ser magnífica, però quan es va asseure amb les botes i va posar els peus damunt de la taula de Bush es va tornar boig. Llavors vaig deixar de votar-lo i vaig votar al PSOE. Jo sóc una persona que no sóc fatxa, ni socialista, ni roig. Jo vote a les persones en cada moment».
Rita Barberà tampoc es lliurava de les seues crítiques, en parlar de l’assumpte Noos: «Si té un mínim de dignitat ha de anar-se’n (…) els valencians no ens mereixem tindre una alcaldessa implicada en un tema tan seriós i tan gros com aquest». L’oposició tampoc es lliurava de les seues crítiques: «No hi ha recanvi. El PSOE a València ho ha fet molt malament. No hi ha unió. Per això el PP està vivint al seu aire. No hi ha líder, el PSPV està necessitat d’un líder», per acabar amb tota una declaració d’intencions: «No m’importaria ser l’alcalde de tots els valencians (…) el primer que faria seria vendre els cotxes oficials i comprar ambulàncies per als dependents. Anava a deixar València com una patena».Populisme en estat pur, però aquestes declaracions crítiques no eren gratuïtes, ja que com s’ha acabat de veure estaven preparant el seu desembarcament en un nou partit que vol implantar-se a València: el Movimiento Ciudadano d’Albert Rivera i l’exministre del PSOE Antoni Asunción. Un partit clon d’UPyD que s’ha demostrat a Catalunya que no poden subsistir tots dos partits estant junts, però que ací ha decidit provar sort, potser per apreciar una major clientela electoral al País Valencià.
El nou partit de d’Albert Rivera es va presentar el passat dissabte en un recinte de Fira València.
Una entrevista que li feia fa uns dies el diari del règim Las Provincias (que ara sembla haver-se apuntat també a fer d’altaveu mediàtic del projecte uniformitzador d’Albert Rivera), era titulava en portada: “Francisco, la veu de l’Himne de València, es lliura a Ciutadans“, i afegia: “Les seues paraules evidencien ànsia per batre’s a les urnes amb l’alcaldessa, Rita Barberá“, alhora que anunciava l’acte de Fira València.

Durant l’entrevista, com si d’una tonadillera del desaparegut programa de Tòmbola es tractara, Francisco deia coses com “… estic en el meu millor moment artístic i m’agradaria ajudar directament als ciutadans de València. No necessite omplir-me les butxaques (…) El que està clar és que cal dir-li a la senyora Butterfly (referint-se a Rita Barberà) i fins a escarpia que s’en vagen. Escarpia hi ha molts i madama Butterfly només una. Ha arribat el moment que la senyora Butterfly es retire al Japó. Ella és l’alcaldessa de València i jo sóc el cantant de València i hauríem de portar-nos bé (… ) Jo ho done tot pels valencians, m’estimen molt. Quan sent a algun català parlar dels països catalans és que no sé què faria. Jo per València mato…”. No, no és Belén Esteban, és Francisco!
El populisme i la salsa rosa estan servides. Aquesta setmana, al diari digital València plaza.com, el mitjà d’informació econòmica líder del País Valencià, mostrava aquest titular a la portada: “Duel de galants en per l’ajuntament de València?”.
En la notícia s’assenyalava que a Toni Cantó i Francisco, els podria acompanyar per part del PP Esteban Gonzalez Pons, aquest com a alternativa a Rita Barberà, del qual s’assenyalava que “A part de ser un bon orador sempre s’ha considerat al diputat dins del partit com un candidat atractiu per figurar en els cartells… “, per rematar la notícia dient: “Així, al marge dels ja possibles aspirants que ara realitzen tasques d’oposició al consistori, es dóna la circumstància que tres partits dirigits a un electorat similar podrien competir amb un perfil físic – que no de preparació política- de candidat molt semblant. Homes elegants, d’atractiva presència, amb dots artístiques -González Pons també les té- i experts en enfrontar-se al gran públic. Tot un duel de galants en la política municipal“. Ahí queda això!!!
La política-show, el populisme i fins i tot la salsa rosa poden estar servits per a les properes eleccions municipals de la ciutat de València.
Passen i vegen l’espectacle que s’acosta, senyores i cavallers!
Patraix, València (L’Horta), a 20 de desembre de 2013.

Diagnosi i propostes per a un nou sistema financer valencià.

El passat 16 de desembre, organitzat per la sectorial d’economia de Compromís, tingué lloc a l’OCCC de València una interessantíssima xarrada sobre l’actual sistema financer valencià i les propostes per a la seua completa regeneració.

La xarrada va estar presentada per Fran Ferri, militant del Bloc Nacionalista Valencià i Diputat a les Corts Valencianes per la Coalició Compromís.
Els convidats van ser Rafael Beneyto, especialista financer i u dels membres de la Comissió d’experts per al finançament anomenada per les Corts valencianes, i Joan Ramon Sanchis, Doctor en Economia de l’empresa i investigador de l’Institut Universitari d’Economia Social i Cooperatives de la Universitat de València, autor del llibre “La banca que necesitamos”.
Rafael Beneyto va iniciar la seua intervenció traçant una comparativa entre l’any 2000 i el 2012 pel que fa al sistema financer valencià, on s’observava en unes senzilles xifres la devastació n’esdevinguda en l’última dècada.
Com a conseqüència d’això, la Generalitat Valenciana ha perdut tota l’autonomia financera que tenia, ja que en no poder emetre més Deute i com els inversors no li renoven el Deute actual, el Consell depèn de les decisions de l’administració espanyola. Per tant no te autonomia financera, ja que totes les operacions d’endeutament han de ser autoritzades i facilitades pel govern espanyol.
La conclusió és que el País Valencià, en termes financers, té els mans nugades en no tindre cap autonomia. De facto, està intervingut.

En el passat, en la mesura que els nostres bancs i caixes d’estalvis eren entitats financeres amb la seua seu al territori i amb un coneixement molt més gran de la realitat econòmica valenciana, era més fàcil per a la Generalitat i per a tot el nostre teixit productiu d’obtindre el finançament i el crèdit necessaris, ja que explicar la situació financera de la Generalitat i les característiques de la xicoteta i mitjana empresa i de la indústria valenciana a entitats que tenen el centre de decisió a Madrid costa molt.

Rafael Beneyto també ens va explicar l’origen de la crisi espanyola, que va ser deguda fonamentalment a l’esclat de la bombolla immobiliària què va originar l’endeutament de les entitats financeres amb mercats estrangers, com a conseqüència de no poder finançar-se amb fons dels seus propis dipòsits.
La responsabilitat del Banc d’Espanya en tot aquest procés va ser evident. Beneyto va fer referència a les escandaloses ajudes donades a la banca, tant per part del govern espanyol com per part de l’UE, aquesta última xifrada en uns 40.000 milions d’euros.
La segona part de la xarrada de Rafael Beneyto va estar enfocada a fer esment de les propostes per reformar el sistema financer.
Aquestes propostes han de passar fonamentalment per canviar radicalment el comportament de la banca i del BCE, què hauria d’estar molt més enfocat al finançament de l’economia productiva i no a la compra de deute sobirà com passa ara. La compra del deute sobirà per part dels bancs no té una altra raó més que la de guanyar el diferencial entre la taxa d’interès dels préstecs del BCE i l’interès de compra del deute públic. Es a dir, especulació pura i dura,  a costa de d’ofegar l’economia productiva!

Beneyto va insistir també en la necessitat de donar a l’Institut Valencià de Finances unes competències similars a les que té l’ICO, per tal de convertir aquest institut en una autèntica banca pública valenciana, el qual, junt a les administracions públiques valencianes, haurien d’estendre els crèdits a les pimes del territori, per tal de crear ocupació i riquesa.

L’altre convidat a l’acte, Joan Ramon Sanchis, va començar la seua xarrada expressant la necessitat de que es mamprenga una reforma bancària en profunditat.
És necessari passar d’una banca especulativa i opaca, com és la que tenim en l’actualitat (amb l’únic objectiu de maximitzar el benefici econòmic, a costa d’abusar dels seus clients i dels seus dipositants i estalviadors), a un altre model de banca socialment responsable i disposada a sacrificar una part del benefici econòmic pel benefici social.

Perquè davant l’especulació practicada pel sistema financer actual, el que necessitem és una banca disposada a finançar les activitats productives, als emprenedors, a les microempreses i a les pimes, ja que només així podrem eixir de la crisi econòmica en què ens trobem.

La nova banca que necessitem ha de basar el seu comportament en la transparència, la democràcia i la solidaritat, ha de ser una banca que explique amb claredat a què destina els dipòsits dels seus clients, que funcione a través dels principis de la democràcia directa i que financi projectes de protecció del medi ambient i projectes socials.
Aquesta banca socialment responsable pot prendre la forma de banca ètica i de banca cooperativa; ambdues formes són alhora complementàries.
Joan Ramon ens va parlar de la implantació de la banca ètica a Espanya i al País Valencià.
Ens va explicar que la seua implantació a l’Estat espanyol és escassa, perquè des de l’Administració Pública no se l’ha potenciat.
A Espanya només podem parlar de dos casos de banca ètica: Triodos Bank, un banc ètic holandès que opera en forma de societat anònima  a Espanya i Fiare, un banc ètic en forma de cooperativa de crèdit, resultat de la cooperació entre la Banca Popolare Ètica italiana i una xarxa d’organitzacions espanyoles de l’Economia Social.

Respecte a la situació de la banca cooperativa a Espanya, va comentar que està patint també les conseqüències negatives de la crisi bancària, ja que els processos de fusions que s’estan produint també en aquest subsector està reduint sensiblement el nombre d’entitats, la qual cosa en molts casos suposa l’abandonament el model de banca de proximitat que les ha caracteritzat des dels seus inicis.

La banca cooperativa va sorgir per donar resposta a les necessitats de finançament concretes de col.lectius determinats, com són les cooperatives agràries, els professionals i les xicotetes i mitjanes empreses. Tradicionalment s’ha basat en un model de banca local dirigida a donar resposta a les necessitats específiques dels seus socis-clients. L’augment de mida pot suposar l’abandonament d’aquest model, per la qual cosa es fa necessari prendre mesures per evitar que això seguisca succeint.

Joan Ramon ens va parlar també del grau de responsabilitat que ha tingut la banca en la crisi actual.
La banca espanyola ha estat un dels principals responsables de la crisi financera d’Espanya, juntament amb els grans grups constructors i immobiliaris, en generar la bombolla immobiliària que després del seu esclat ha provocat la crisi econòmica actual.
Durant els anys anteriors a la crisi, els bancs i les caixes (reconvertides en bancs) es van dedicar a prestar diners de manera descontrolada a través d’una mala gestió del risc. És vergonyós que no se li estiguen exigint responsabilitats, com sí se’ls exigeix
??als ciutadans a través de les retallades públiques i la pèrdua de poder adquisitiu.
Joan Ramon va senyalar a més que la gran banca s’està beneficiant d’aquesta crisi, ja que estan augmentant encara més el seu poder de concentració.
La trista realitat d’avui és que la banca convencional, a hores d’ara, ha aconseguit el que eren els seus dos grans objectius estratègics: la desaparició de la banca pública i la desaparició de les caixes d’estalvis a través de la seva transformació en bancs, alguns dels quals han hagut de ser sanejats amb diners públics.
Pel que fa a la reforma del sistema financer espanyol, va assenyalar que ha consistit en augmentar el grau de capitalització i de percentatge de recursos propis dels bancs per evitar situacions d’insolvència, així com incrementar la grandària dels bancs a través de les fusions.
No obstant això, no s’estan afrontant els veritables problemes de la banca a Espanya: el seu caràcter excessivament especulatiu, l’abús sobre clients i estalviadors i la seua opacitat.
A més de tot això, les mesures que s’han pres estan sent contradictòries, perquè en aquest moment estan impedint que els bancs concedeixen crèdits al sistema productiu, la qual cosa ens impedeix eixir de la crisi.
Ara mateix els bancs estan més preocupats de capitalitzar-se, fusionar-se i dotar-se de provisions davant les elevades taxes de morositat, que de prestar diners a emprenedors i empreses.
Caldria fer una reforma que penalitze els comportaments especulatius i d’abús dels bancs, recolzant així una banca socialment responsable.
Mentre el rescat bancari ha suposat per als espanyols més de 60.000 milions d’euros, el que s’ha traduït en retallades massives en sanitat, educació i serveis socials, se segueix sense canalitzar els crèdits de l’ICO cap als sectors productius.
Si els diners del rescat bancari s’haguera dirigit directament a l’economia real (emprenedors, microempreses i pimes), els efectes sobre l’economia haurien estat molt més positius.

L’acte, què ens va proporcionar a tots els assistents una radiografia molt acurada de la situació financera actual i de les propostes recolzades per Compromís per a un nou model bancari, va acabar amb un animat col.loqui.

Patraix, València, a 20 de desembre de 2013.

Com les castes extractives espanyoles defensen aferrissadament els seus privilegis.

Fa unes setmanes vaig fer un apunt en aquest bloc per parlar de l’oligarquia extractiva espanyola, posant-hi com paradigma el projecte Castor.

El podeu trobar ací: “Cadena humana contra Castor. Un paradigma del poder de la casta extractiva espanyola”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/253181.

Un cas molt d’actualitat què exemplifica a la perfecció el poder que atresora a les seues mans l’oligarquia econòmica espanyola, una casta econòmica i financera de depredadors, opulenta d’encuny franquista, que té les seues arrels més profundes al segle XIX de la restauració liberal.

Aquesta elit financera, què es concentra en unes poques desenes de famílies què controlen tots els mecanismes de l’estat (l’administració, l’exèrcit, l’església, els bancs, etc…), es passen els càrrecs i els privilegis com si d’una herència es tracta, de pares a fills, i de fills a nets.

Raonava al meu post què aquest poder què actua des de les bambolines de l’Estat és, sense dubte i en bona part, responsable del desastre històric, econòmic i social de l’Estat espanyol en les últimes dues centúries.
Els mecanismes de l’Estat sempre s’han posat al servei dels seus interessos particulars, encara que haja estat a costa de l’interès general dels ciutadans espanyols.

Fa unes poques setmanes vaig llegir a “La Veu del País Valencià” un excel.lent article publicat per Xavier Aliaga “Les castes s’autoprotegeixen”, en el què en línia amb el què vaig exposar en el meu apunt, denunciava en una exposició molt ben raonada com les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques espanyoles defensen aferrissadament els seus privilegis.

 

Vet ací aquest interessantíssim article:

Les castes s’autoprotegeixen.

Mai com ara, les elits polítiques i econòmiques havien sentit l’alè de la ciutadania en els seus clatells, la indignació i el desacord amb les conseqüències d’una crisi econòmica que es deu a causes financeres però, també, a un absolut descontrol i desgovern de les institucions, a una gestió irresponsable, depredadora i eminentment corrupta. La crisi, per tant, és també de valors, institucional, de model. I les cíniques solucions posades en marxa, profundament ideològiques i insolidàries, carreguen sobre l’esquena del ciutadà els enderrocs d’un enfonsament provocat des de les cúpules.

A la societat, la resposta està sent ambivalent. Un sector ampli acull les retallades salarials i socials com una maledicció bíblica, alguna cosa que està passant en càstig als nostres excessos col·lectius. Hi ha enuig i fàstic, però molt tamisat. La resignació és la nota predominant. Fins i tot hi ha qui no ha entés o no vol entendre que el cicle anterior no tornarà. “Molts canvis de comportament estan provocats per la crisi, no per convicció. Creuen que algun dia tornarà el que hi havia. I els comissionistes i intermediaris continuen on estaven i fent el que feien. Sols que el pastís s’ha reduït”, ens explicava fa uns dies un xicotet empresari.

A l’altra banda de la resignació, tanmateix, habita la indignació. Amb major o menor fortuna en les formes i el discurs, els darrers temps han ocupat l’escenari moviments com el 15M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), els iaioflautes, o els afectats per les preferents i subordinades. O també l’esquerra a l’esquerra del PSOE que, per fi, ha trobat complicitat social. També hi ha l’ebullició de les xarxes socials. Fins i tot un programa com Salvados, de Jordi Évole, és fill de l’era del qüestionament. Hi ha un enfrontament abrupte, dialècticament dur, intens, perquè la situació és extraordinària, excepcional: un endarreriment en drets, salaris i prestacions socials de dècades. Les classes dirigents tenen enfront, per primera vegada des de la Transició, una contestació social que mereix aquest apel·latiu. El còmode (per al poder) sistema bipartidista es fa miques. I la justícia va fent camí, malgrat tot.

Davant la pressió, les castes dirigents s’autoprotegeixen. Un dels primers passos des de la política ha estat l’avantprojecte de llei orgànica de Seguretat Ciutadana, una bufetada al dret d’expressió i manifestació que pretén multar els escratxes, les manifestacions davant el Congrés dels Diputats o criminalitzar les protestes posant davant el focus l’ús de caputxes o la crema de contenidors. Mesures ad hoc que el PP impulsa per arraconar la crítica directa, cara a cara, als polítics.
Radicalitzar davant la societat les formes per desactivar el fons. Un altre pas serà una llei de serveis mínims per regular el dret a vaga, un altra mesura d’autoprotecció del poder polític i econòmic que serà venuda com una defensa dels drets dels ciutadans. De vegades funciona. En la recent vaga del servei de neteja de Madrid, no tant: quasi ningú podia entendre que el resultat de la privatització del servei fóra centenars de llocs de treball destruïts i sous en alguns casos de 600 euros.

On no arribaran les lleis anti 15-M, ho farà el descrèdit i la criminalització pública. L’atrevida posada en escena del diputat de la CUP David Fernàndez en la compareixença de Rodrigo Rato davant la comissió parlamentària d’investigació de les caixes del parlament de Catalunya li ha generat al periodista i parlamentari català ser crucificat en la plaça pública. Se li ha acusat de “matonismo”, d’insultar, d’amenaçar un dels arquitectes, com a ministre, com a responsable de l’FMI i d’una entitat financera, del desastre econòmic i l’estafa a milers de persones. Si centrem l’anàlisi en l’aspecte formal, l’escena és pertorbadora i, en part, discutible: l’emplaçament a veure’s “en l’infern”, més que el qualificatiu de “gànster”, sona a western de sèrie B. Amb tot, si escoltem amb atenció el so, la brillantor del discurs és irrefutable (el valor simbòlic de la sabata, la connexió amb la guerra de l’Irak –Rato, per cert, rebutjava la intervenció, però a mode d’inventari–, l’articulació de la hipòtesi que, tal vegada, un dia la por canviarà de bàndol…) i enfronta el personatge amb el seu llegat de forma rotunda.


El sistema, en acabant, protegeix un personatge que, malgrat les errades, és un dels seus. Hi ha importants paral·lelismes amb aquesta seqüència de crítiques i el que ha passat amb el jutge Elpidio José Silva, responsable d’haver empresonat fugaçment l’ex president de Caja Madrid, Miguel Blesa, l’únic dels responsables de la immensa estafa de les caixes que ha xafat un centre penitenciari. Les crítiques a Fernàndez i Silva han vingut fins i tot des dels mitjans considerats progressistes.
Els banquers estan blindats mediàticament. Com explicava fa uns dies a València el director d’El diario.es, Ignacio Escolar, els grans grups de comunicació també intentaren créixer durant els anys de la borbolla urbanística a base de crèdit. Ara, els bancs formen part de l’accionariat d’aquelles empreses. Influeixen en la línia editorial dels temes econòmics i en detalls més subtils. Hi ha això i raons menys òbvies, com l’existència d’una casta d’informadors de moqueta, acomodats, al·lèrgics als canvis sistèmics i a què es critique el devaluat “esperit de la Transició”.

Tot i això, alguns mites pactistes van caient, com ara el de la monarquia espanyola. La veda s’ha obert, amb una mica d’oportunisme per part d’alguns, però amb límits i matisos: Quina inapel·lable raó jurídica permet establir que la dona de David Torres és més imputable que la infanta Cristina, esposa d’Iñaki Undargarín, soci de Torres en els tèrbols negocis de Noos? Què explica que el fiscal, Pedro Horrac, presente un informe no requerit pel jutge José Castro demanant que no s’impute la infanta? Com ara en les línies aèries, ací hi ha bussines class i tourist class. Mentrestant, de forma voluntària o involuntària, la sentència del Prestige també protegeix els interessos del poder polític i econòmic, per al qual, almenys a Espanya, els desastres ecològics no formen part de l’assumpció de responsabilitats penals. De les polítiques, no cal ni parlar.

I allà on la justícia funcione de forma igualitària, sempre hi ha el recurs de l’indult. L’ex president de Banesto, Alfredo Sáenz, fou indultat per l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero cinc minuts abans de traspassar el poder al PP. El tema fou tractat amb una exquisida correcció mediàtica.

Parlant d’indults i acabant a casa nostra: que una majoria qualificada d’un grup parlamentari farcit d’imputats, com és el del PP valencià a les Corts, arreplegue signatures per demanar l’indult de l’ex alcalde de Torrevella, Pedro Hernández Mateo, és un símbol d’aquesta protecció de casta. Hui per tu, demà ja saps. Ja ho vestirem: és una decisió personal (els polítics no prenen decisions personals: des del lloc on viure fins el col·legi dels fills, tot té una interpretació pública), que l’interfecte és una bellíssima persona o que té la salut delicada. El cas ha estat tan escandalós que fins i tot el president de la Generalitat, Alberto Fabra, no dissimula el seu malestar.

En el moment de tancar aquestes ratlles, sorgeix la notícia de la destitució d’una inspectora d’hisenda sembla ser que per fer la seua faena, sols que això afectava els interessos d’important multinacional. I vés sumant.

Patraix, València, a 18 de desembre de 2013.