La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Diagnosi i propostes per a un nou sistema financer valencià.
El passat 16 de desembre, organitzat per la sectorial d’economia de Compromís, tingué lloc a l’OCCC de València una interessantíssima xarrada sobre l’actual sistema financer valencià i les propostes per a la seua completa regeneració.
Els convidats van ser Rafael Beneyto, especialista financer i u dels membres de la Comissió d’experts per al finançament anomenada per les Corts valencianes, i Joan Ramon Sanchis, Doctor en Economia de l’empresa i investigador de l’Institut Universitari d’Economia Social i Cooperatives de la Universitat de València, autor del llibre “La banca que necesitamos”.
Com a conseqüència d’això, la Generalitat Valenciana ha perdut tota l’autonomia financera que tenia, ja que en no poder emetre més Deute i com els inversors no li renoven el Deute actual, el Consell depèn de les decisions de l’administració espanyola. Per tant no te autonomia financera, ja que totes les operacions d’endeutament han de ser autoritzades i facilitades pel govern espanyol.La conclusió és que el País Valencià, en termes financers, té els mans nugades en no tindre cap autonomia. De facto, està intervingut.
En el passat, en la mesura que els nostres bancs i caixes d’estalvis eren entitats financeres amb la seua seu al territori i amb un coneixement molt més gran de la realitat econòmica valenciana, era més fàcil per a la Generalitat i per a tot el nostre teixit productiu d’obtindre el finançament i el crèdit necessaris, ja que explicar la situació financera de la Generalitat i les característiques de la xicoteta i mitjana empresa i de la indústria valenciana a entitats que tenen el centre de decisió a Madrid costa molt.
La responsabilitat del Banc d’Espanya en tot aquest procés va ser evident. Beneyto va fer referència a les escandaloses ajudes donades a la banca, tant per part del govern espanyol com per part de l’UE, aquesta última xifrada en uns 40.000 milions d’euros.
Aquestes propostes han de passar fonamentalment per canviar radicalment el comportament de la banca i del BCE, què hauria d’estar molt més enfocat al finançament de l’economia productiva i no a la compra de deute sobirà com passa ara. La compra del deute sobirà per part dels bancs no té una altra raó més que la de guanyar el diferencial entre la taxa d’interès dels préstecs del BCE i l’interès de compra del deute públic. Es a dir, especulació pura i dura, a costa de d’ofegar l’economia productiva!
Beneyto va insistir també en la necessitat de donar a l’Institut Valencià de Finances unes competències similars a les que té l’ICO, per tal de convertir aquest institut en una autèntica banca pública valenciana, el qual, junt a les administracions públiques valencianes, haurien d’estendre els crèdits a les pimes del territori, per tal de crear ocupació i riquesa.
És necessari passar d’una banca especulativa i opaca, com és la que tenim en l’actualitat (amb l’únic objectiu de maximitzar el benefici econòmic, a costa d’abusar dels seus clients i dels seus dipositants i estalviadors), a un altre model de banca socialment responsable i disposada a sacrificar una part del benefici econòmic pel benefici social.
Perquè davant l’especulació practicada pel sistema financer actual, el que necessitem és una banca disposada a finançar les activitats productives, als emprenedors, a les microempreses i a les pimes, ja que només així podrem eixir de la crisi econòmica en què ens trobem.
Aquesta banca socialment responsable pot prendre la forma de banca ètica i de banca cooperativa; ambdues formes són alhora complementàries.
Ens va explicar que la seua implantació a l’Estat espanyol és escassa, perquè des de l’Administració Pública no se l’ha potenciat.
A Espanya només podem parlar de dos casos de banca ètica: Triodos Bank, un banc ètic holandès que opera en forma de societat anònima a Espanya i Fiare, un banc ètic en forma de cooperativa de crèdit, resultat de la cooperació entre la Banca Popolare Ètica italiana i una xarxa d’organitzacions espanyoles de l’Economia Social.
Respecte a la situació de la banca cooperativa a Espanya, va comentar que està patint també les conseqüències negatives de la crisi bancària, ja que els processos de fusions que s’estan produint també en aquest subsector està reduint sensiblement el nombre d’entitats, la qual cosa en molts casos suposa l’abandonament el model de banca de proximitat que les ha caracteritzat des dels seus inicis.
La banca cooperativa va sorgir per donar resposta a les necessitats de finançament concretes de col.lectius determinats, com són les cooperatives agràries, els professionals i les xicotetes i mitjanes empreses. Tradicionalment s’ha basat en un model de banca local dirigida a donar resposta a les necessitats específiques dels seus socis-clients. L’augment de mida pot suposar l’abandonament d’aquest model, per la qual cosa es fa necessari prendre mesures per evitar que això seguisca succeint.
La banca espanyola ha estat un dels principals responsables de la crisi financera d’Espanya, juntament amb els grans grups constructors i immobiliaris, en generar la bombolla immobiliària que després del seu esclat ha provocat la crisi econòmica actual.
Durant els anys anteriors a la crisi, els bancs i les caixes (reconvertides en bancs) es van dedicar a prestar diners de manera descontrolada a través d’una mala gestió del risc. És vergonyós que no se li estiguen exigint responsabilitats, com sí se’ls exigeix ??als ciutadans a través de les retallades públiques i la pèrdua de poder adquisitiu.
La trista realitat d’avui és que la banca convencional, a hores d’ara, ha aconseguit el que eren els seus dos grans objectius estratègics: la desaparició de la banca pública i la desaparició de les caixes d’estalvis a través de la seva transformació en bancs, alguns dels quals han hagut de ser sanejats amb diners públics.
No obstant això, no s’estan afrontant els veritables problemes de la banca a Espanya: el seu caràcter excessivament especulatiu, l’abús sobre clients i estalviadors i la seua opacitat.
Ara mateix els bancs estan més preocupats de capitalitzar-se, fusionar-se i dotar-se de provisions davant les elevades taxes de morositat, que de prestar diners a emprenedors i empreses.
Caldria fer una reforma que penalitze els comportaments especulatius i d’abús dels bancs, recolzant així una banca socialment responsable.
Si els diners del rescat bancari s’haguera dirigit directament a l’economia real (emprenedors, microempreses i pimes), els efectes sobre l’economia haurien estat molt més positius.
L’acte, què ens va proporcionar a tots els assistents una radiografia molt acurada de la situació financera actual i de les propostes recolzades per Compromís per a un nou model bancari, va acabar amb un animat col.loqui.
Patraix, València, a 20 de desembre de 2013.