La paella mecànica

Vet ací aquest interessantíssim article:

Les castes s’autoprotegeixen.

Mai com ara, les elits polítiques i econòmiques havien sentit l’alè de la ciutadania en els seus clatells, la indignació i el desacord amb les conseqüències d’una crisi econòmica que es deu a causes financeres però, també, a un absolut descontrol i desgovern de les institucions, a una gestió irresponsable, depredadora i eminentment corrupta. La crisi, per tant, és també de valors, institucional, de model. I les cíniques solucions posades en marxa, profundament ideològiques i insolidàries, carreguen sobre l’esquena del ciutadà els enderrocs d’un enfonsament provocat des de les cúpules.

A la societat, la resposta està sent ambivalent. Un sector ampli acull les retallades salarials i socials com una maledicció bíblica, alguna cosa que està passant en càstig als nostres excessos col·lectius. Hi ha enuig i fàstic, però molt tamisat. La resignació és la nota predominant. Fins i tot hi ha qui no ha entés o no vol entendre que el cicle anterior no tornarà. “Molts canvis de comportament estan provocats per la crisi, no per convicció. Creuen que algun dia tornarà el que hi havia. I els comissionistes i intermediaris continuen on estaven i fent el que feien. Sols que el pastís s’ha reduït”, ens explicava fa uns dies un xicotet empresari.

A l’altra banda de la resignació, tanmateix, habita la indignació. Amb major o menor fortuna en les formes i el discurs, els darrers temps han ocupat l’escenari moviments com el 15M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), els iaioflautes, o els afectats per les preferents i subordinades. O també l’esquerra a l’esquerra del PSOE que, per fi, ha trobat complicitat social. També hi ha l’ebullició de les xarxes socials. Fins i tot un programa com Salvados, de Jordi Évole, és fill de l’era del qüestionament. Hi ha un enfrontament abrupte, dialècticament dur, intens, perquè la situació és extraordinària, excepcional: un endarreriment en drets, salaris i prestacions socials de dècades. Les classes dirigents tenen enfront, per primera vegada des de la Transició, una contestació social que mereix aquest apel·latiu. El còmode (per al poder) sistema bipartidista es fa miques. I la justícia va fent camí, malgrat tot.

Davant la pressió, les castes dirigents s’autoprotegeixen. Un dels primers passos des de la política ha estat l’avantprojecte de llei orgànica de Seguretat Ciutadana, una bufetada al dret d’expressió i manifestació que pretén multar els escratxes, les manifestacions davant el Congrés dels Diputats o criminalitzar les protestes posant davant el focus l’ús de caputxes o la crema de contenidors. Mesures ad hoc que el PP impulsa per arraconar la crítica directa, cara a cara, als polítics.
Radicalitzar davant la societat les formes per desactivar el fons. Un altre pas serà una llei de serveis mínims per regular el dret a vaga, un altra mesura d’autoprotecció del poder polític i econòmic que serà venuda com una defensa dels drets dels ciutadans. De vegades funciona. En la recent vaga del servei de neteja de Madrid, no tant: quasi ningú podia entendre que el resultat de la privatització del servei fóra centenars de llocs de treball destruïts i sous en alguns casos de 600 euros.

On no arribaran les lleis anti 15-M, ho farà el descrèdit i la criminalització pública. L’atrevida posada en escena del diputat de la CUP David Fernàndez en la compareixença de Rodrigo Rato davant la comissió parlamentària d’investigació de les caixes del parlament de Catalunya li ha generat al periodista i parlamentari català ser crucificat en la plaça pública. Se li ha acusat de “matonismo”, d’insultar, d’amenaçar un dels arquitectes, com a ministre, com a responsable de l’FMI i d’una entitat financera, del desastre econòmic i l’estafa a milers de persones. Si centrem l’anàlisi en l’aspecte formal, l’escena és pertorbadora i, en part, discutible: l’emplaçament a veure’s “en l’infern”, més que el qualificatiu de “gànster”, sona a western de sèrie B. Amb tot, si escoltem amb atenció el so, la brillantor del discurs és irrefutable (el valor simbòlic de la sabata, la connexió amb la guerra de l’Irak –Rato, per cert, rebutjava la intervenció, però a mode d’inventari–, l’articulació de la hipòtesi que, tal vegada, un dia la por canviarà de bàndol…) i enfronta el personatge amb el seu llegat de forma rotunda.

El sistema, en acabant, protegeix un personatge que, malgrat les errades, és un dels seus. Hi ha importants paral·lelismes amb aquesta seqüència de crítiques i el que ha passat amb el jutge Elpidio José Silva, responsable d’haver empresonat fugaçment l’ex president de Caja Madrid, Miguel Blesa, l’únic dels responsables de la immensa estafa de les caixes que ha xafat un centre penitenciari. Les crítiques a Fernàndez i Silva han vingut fins i tot des dels mitjans considerats progressistes.
Els banquers estan blindats mediàticament. Com explicava fa uns dies a València el director d’El diario.es, Ignacio Escolar, els grans grups de comunicació també intentaren créixer durant els anys de la borbolla urbanística a base de crèdit. Ara, els bancs formen part de l’accionariat d’aquelles empreses. Influeixen en la línia editorial dels temes econòmics i en detalls més subtils. Hi ha això i raons menys òbvies, com l’existència d’una casta d’informadors de moqueta, acomodats, al·lèrgics als canvis sistèmics i a què es critique el devaluat “esperit de la Transició”.

Tot i això, alguns mites pactistes van caient, com ara el de la monarquia espanyola. La veda s’ha obert, amb una mica d’oportunisme per part d’alguns, però amb límits i matisos: Quina inapel·lable raó jurídica permet establir que la dona de David Torres és més imputable que la infanta Cristina, esposa d’Iñaki Undargarín, soci de Torres en els tèrbols negocis de Noos? Què explica que el fiscal, Pedro Horrac, presente un informe no requerit pel jutge José Castro demanant que no s’impute la infanta? Com ara en les línies aèries, ací hi ha bussines class i tourist class. Mentrestant, de forma voluntària o involuntària, la sentència del Prestige també protegeix els interessos del poder polític i econòmic, per al qual, almenys a Espanya, els desastres ecològics no formen part de l’assumpció de responsabilitats penals. De les polítiques, no cal ni parlar.

I allà on la justícia funcione de forma igualitària, sempre hi ha el recurs de l’indult. L’ex president de Banesto, Alfredo Sáenz, fou indultat per l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero cinc minuts abans de traspassar el poder al PP. El tema fou tractat amb una exquisida correcció mediàtica.

Parlant d’indults i acabant a casa nostra: que una majoria qualificada d’un grup parlamentari farcit d’imputats, com és el del PP valencià a les Corts, arreplegue signatures per demanar l’indult de l’ex alcalde de Torrevella, Pedro Hernández Mateo, és un símbol d’aquesta protecció de casta. Hui per tu, demà ja saps. Ja ho vestirem: és una decisió personal (els polítics no prenen decisions personals: des del lloc on viure fins el col·legi dels fills, tot té una interpretació pública), que l’interfecte és una bellíssima persona o que té la salut delicada. El cas ha estat tan escandalós que fins i tot el president de la Generalitat, Alberto Fabra, no dissimula el seu malestar.

En el moment de tancar aquestes ratlles, sorgeix la notícia de la destitució d’una inspectora d’hisenda sembla ser que per fer la seua faena, sols que això afectava els interessos d’important multinacional. I vés sumant.

Patraix, València, a 18 de desembre de 2013.