La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La patètica soletat del President Fabra. Fins l’empresariat valencià li retreu per deslleial.
El passat 10 de desembre assistirem a l’enèsima traïció dels polítics del PPCV a les institucions de Madrid: el vot novament negatiu dels senadors valencians per a la reforma de l’actual model de finançament autonòmic.
No van passar ni 48 hores fins que els òrgans de govern de la Confederació Empresarial Valenciana varen emetre un comunicat que van fer traslladar al grup parlamentari popular valencià i al mateix President de la Generalitat, en el qual manifestaven el seu enèrgic rebuig a l’actuació dels seus representants a la Cambra alta espanyola.
Els empresaris valencians van alçar aquesta vegada encara més el to de la seua disconformitat, ja expressada en repetides ocasions anteriors, en exigir als representants polítics valencians a Madrid “lleialtat amb els interessos valencians i la defensa d’aquests interessos en qualsevol dels fòrums debat o decisió”.
La deslleialtat en un polític és una acusació molt greu, perquè no està traint la confiança que li ha dipositat una persona, sinó tot un poble. I els empresaris valencians, farts de retreure al Consell i als polítics populars valencians la seua constant negativa a defensar a Madrid el canvi de model fiscal que perpètua un històric espoli de l’economia valenciana per part del govern central, havien mesurat molt bé en aquesta ocasió les seues paraules per retreure amb duresa la seua seua actitud d’indignitat cap al poble valencià.
Lluny sembla ja quedar aquell suport què Fabra va intentar aconseguir dels empresaris i de la societat civil valenciana amb aquell acte sobre el “Acord de la Societat Civil per la Comunitat Valenciana”, organitzat per la Generalitat a l’edifici Veles e Vents de València el passat 17 d’octubre, i del que, per cert, s’ha sabut que ens va costar a tots els valencians 25.085 euros de les nostres butxaques.
Un acte d’autobombo que el temps ha demostrat que era paper mullat. En ell, entre altres coses Fabra es comprometia a defensar els interessos de financiació valencians a Madrid. Mentida rere mentida!
Abandonat per la cúpula del PP a Madrid, que està lliscant el nom del ministre Margallo com a pròxim aspirant a la Generalitat… qüestionat des de les files del seu propi partit a València, a qui ja ni respecten (i com a bona mostra el fet de que se signara obertament en les Corts, davant dels seus nassos, un manifest d’indult contra un delinqüent del PP condemnat en ferm a la presó, sense que després Fabra s’atrevira a castigar ni als seus promotors ni als seus signants)… qüestionat també des de l’empresariat, que ha vist com el sistema financer valencià de bancs i caixes d’estalvis del territori, que hauria de proporcionar financiació a les nostres pimes, ha desaparegut sota el mandat dels seus polítics lladres i corruptes, i que ara veu també amb estupor com aquests mateixos polítics es mostren complaents amb un sistema financer que escanya la nostra economia i ens castiga comparativament amb altres territoris de l’Estat… i posat en la picota per una societat civil que veu com ha tancat la nostra televisió i com es retallen dràsticament les prestacions sanitàries, les dels dependents i la inversió en Educació mentre s’han malbaratat els diners públics en projectes faraònics inútils, la mateixa societat que veu com els seus polítics voten sistemàticament en contra de que es reba per part de l’Estat els diners que ens correspon per finançar aquests serveis… abandonat i qüestionat per tothom, el President Fabra es troba en la més absoluta solitud. En la solitud d’un president que, a més, mai va ser votat pels valencians.
Vagi-se’n ja, senyor president. Adaptant les paraules que Davíd Fernández va dirigir a Rodrigo Rato, li diria: “Ens veiem a l’infern, el seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, indigne President”
Patraix, València (L’Horta), a 17 de desembre de 2013.