La paella mecànica

Ahir el ministre d’Indústria, Energia i Turisme espanyol, José Manuel Soria, realitzava unes declaracions en què deia que estava treballant per portar el divendres que ve al Consell de Ministres una proposta amb un sistema per determinar el preu de la tarifa elèctrica al llarg de 2014, però sense avançar a quant podria ascendir la propera pujada del rebut.

El ministre, seguint la tradició d’un ministeri en el qual els lobbies energètics campen al seu aire per influir decisivament en el disseny de les polítiques energètiques que allà es realitzen, va evitar culpabilitzar a ningú de la pujada que s’anunciava per sobre d’un 11%, tot i reconèixer que hi va haver manipulació en l’última subhasta elèctrica (sic).

Segurament per al senyor ministre la culpa d’això no va ser de les poderoses elèctriques, cosa inimaginable en unes companyies que no són al mercat per guanyar diners, sinó amb uns propòsits merament altruistes… Sembla ser que per al ministre Soria la culpa de la pujada va ser del cha, cha, cha… 

Un decàleg de fets i de xifres objectives parlen bé a les clares dels privilegis que han adquirit històricament aquestes companyies i de l’abús de poder que exerceixen des de la seua talaia contra els ciutadans, sense que el govern faça per moure un sol dit per evitar-ho, excepte en un cas tan flagrant com el que es va produir la setmana passada perquè va produir una gran alarma social que els pot perjudicar electoralment:

1.- Segons dades de l’Eurostat, en el primer semestre d’enguany el cost del quilowatt/hora que paguem els usuaris a l’Estat espanyol és el tercer més car de la Unió Europea (solament per darrere del que es paga a Xipre i Irlanda), i un 27, 6% més elevat que la mitjana dels seus 28 països.

Com a conseqüència d’això, el 2012 les empreses elèctriques van tallar per impagament un servei tan bàsic com la llum a 1,4 milions de famílies espanyoles, i el rebut per a les pimes (que la paguen a preu més car que les grans empreses) representa un gran obstacle que es tradueix en pèrdues de competitivitat i de la rendibilitat necessària per mantindre l’ocupació.

2.- No hi han raons tècniques que justifiquen que es pague la llum tan cara en relació amb els altres països del nostre voltant.
L’única explicació és que ací la producció i distribució d’energia elèctrica està en mans d’un xicotet grup d’empreses que practiquen un oligopoli que domina el mercat, les quals es posen d’acord per aconseguir els seus objectius. Influeixen fins a tal punt en el poder polític, que les polítiques energètiques dels governs es realitzen sempre pensant en afavorir els seus interessos, per sobre dels dels ciutadans.

3.-. La recerca de beneficis mutimilionaris d’aquestes empreses és tan compulsiva i el seu poder tan gran, que per augmentar-los no dubten a cometre autèntiques estafes que han redundat en abusos i en pujades artificials de costos i tarifes.
La defensa dels consumidors davant les mateixes és realment difícil, ja que els funcionaris que han de resoldre les seues queixes estan al servei de les mateixes companyies elèctriques (com molts investigadors han demostrat en traure a la llum les seues resolucions) i perquè molts jutges cobren i treballen igualment per a elles, com també han demostrat moltes sentències (alguna fins i tot del Tribunal Suprem).

4.- Algunes de les principals estafes i abusos que vénen cometent les elèctriques i que fan que el rebut de la llum siga tan car, són les següents:

a) Haver augmentat irresponsablement, amb la connivència i aprovació del govern d’Aznar, la infraestructura per a la producció, el que ha incrementat, en la seua major part innecessàriament, els costos del sector.

b) Facturar als consumidors per tindre el dret a connectar la potència contractada quan, malgrat això, les companyies elèctriques no estan en condicions de garantir el subministrament d’aquesta potència pel inadequat disseny de la xarxa de distribució i pel col.lapse del sistema que es produeix si la potència connectada arribara fins i tot al terç de la potència contractada.

c) Cobrar als consumidors per la renovació, actualització i manteniment del parc de comptadors quan no ho ha fet en la seua totalitat, el que dóna lloc al fet que paguen contínuament les imprecisions i errors que produeixen com si fora consum efectiu.

d) Imposar un sistema de còmput de l’energia consumida per mitjà d’un nou tipus de comptadors que es poden manipular a distància, el que impedeix que els consumidors puguen saber amb certesa el que de veritat estan consumint o si s’està manipulant el seu consum real.

e) Haver cobrat els anomenats Costos de Transició a la Competència, per haver-se al.legat que en acabar amb el monopoli del que gaudien suposaria una reducció de preus i de beneficis, quan la realitat mostra que aquests no han deixat de pujar.
I ho han fet sense parar perquè, encara que haja desaparegut formalment el monopoli, les empreses segueixen mantenint un poder total sobre el mercat que els permet manipular els costos i influir sobre els governs a l’hora de fixar les tarifes.

f) L’establiment d’un sistema de subhasta per fixar el preu de la llum que està desnaturalitzat i en mans de les grans companyies i grups financers.
En aquestes subhastes no es compren i venen quilowatts, sinó productes financers en uns mercats anomenats OTC (Over The Counter) que són els que serveixen per dur a terme les operacions especulatives.
Els preus que es fixen allà estan en realitat determinats per l’actuació dels grans grups financers com Goldman Sachs i Morgan Stanley i altres grups elèctrics que abans de cada subhasta fan que pujen segons els convinga. Les companyies espanyoles es deixen portar per aquesta “financiarització” del mercat de la llum perquè els convé que els preus pujen (és el que cerquen sempre els especuladors) i perquè guanyen molts diners especulant elles mateixes amb aquests productes financers.

g) Manipular els costos del sector per justificar l’anomenat “dèficit de tarifa”. Aquest “dèficit” consisteix resumidament en el següent: les estafes de les que he parlat adés es tradueixen artificialment en tarifes molt elevades.
Els governs de Felipe González i d’Aznar mai es van atrevir a tallar d’arrel aquests abusos, fent que baixaren les tarifes i els beneficis de les elèctriques però això feia que els índexs generals de preus pujaren considerablement.
Per poder presentar dades de la inflació que aparentaren ser millors, el govern d’Aznar va limitar la tarifa i va reconèixer llavors que aquesta era menor que els costos que suportaven les empreses elèctriques, comprometent-se a retornar aquesta diferencia (aquest “dèficit”) a les empreses per una altra via.

L’estafa és que, gràcies al que va establir el govern d’Aznar, aquest dèficit no és la diferència entre el que les empreses ingressen per tarifes i els seus costos reals, sinó entre el que ingressen (la tarifa) i els costos molt sobrevalorats que presenten al govern i que aquest accepta sense dir ni piu. Més concretament, aquesta estafa es porta terme, entre altres, pels següents procediments:

– No reflecteixen els costos reals de la producció d’energia segons les diferents tecnologies o fonts, sinó que s’utilitza el més car, per exemple, aplicant el cost de les noves centrals a altres que ja estan completament amortitzades i que produeixen molt més barat.

– Es pren com a cost de l’electricitat de cada franja horària el de la unitat generadora més cara.

– Es sobrevaloren les inversions que es van fer en els últims anys.

5) La prova manifesta d’aquesta estafa i de la connivència dels grans partits de la “partidocràcia” espanyola amb els interessos de les elèctriques, és que s’hajan negat al Parlament a posar en marxa una auditoria energètica que aclaríra els costos reals del sector, tal com va proposar el grup parlamentari d’Izquierda Plural.

6) Seguint les ordres del govern d’Angela Merkel, que està interessat en promoure un gegantí projecte de producció i distribució d’energia solar des del Sàhara cap a Europa i no hi vol competidors, i també per protegir el mercat a les companyies elèctriques, el govern de Rajoy ha començat a perseguir i desmantellar el sector d’energies alternatives i renovables en què Espanya ha estat una potència mundial i que podria proporcionar energia molt més neta i barata.

7) El govern persegueix i penalitza l’autoconsum, que si es fera en les condicions que prevalen en altres països desenvolupats, podria estalviar fins a un 50% en la factura dels consumidors. Però això seria un pèssim negoci per a les totpoderoses elèctriques.

8) Els successius governs espanyols s’han caracteritzat per realitzar polítiques energètiques molt condicionades pels grans grups industrials en matèria d’energia nuclear i subvencions, que han generat grans costos als contribuents i al sector en el seu conjunt, així com una gran pèrdua d’eficiència.

9) La posició de privilegi que atorga a les elèctriques la seua condició d’oligopoli, ha donat lloc al fet que aquestes companyies obtinguen uns beneficis extraordinaris, molt més elevats que les de la resta dels països, ja que les retribucions dels directius que els posen en marxa són possiblement les més altes del món.
I tot això només s’ha pogut dur a terme gràcies al fet que els governs de torn han posat el Butlletí Oficial de l’Estat al seu servei. I per garantir aquesta posició de privilegi, aquestes companyies i els seus influents lobbies mantenen ben greixada la “porta giratòria” que passa influents personalitats de la política a estar sota la seua nòmina. Exemples d’ells són Felipe González, José María Aznar, Luis de Guindos, Miquel Roca, Miguel Boyer, Elena Salgado, Pedro Solbes, Pío Cabanillas, Martín Villa, Ángel Acebes, entre els més coneguts.

10) Solucions a aquesta situació?
Totes passen per posar fi al predomini dels interessos privats oligopolistes sobre els de tota la societat, acabant amb el poder que tenen sobre la política aquestes empreses.
Caldria tornar a nacionalitzar-les, posant-les al servei del bé comú, de la ciutadania, ja que l’energia no és cap luxe sinó una necessitat.
Caldria també sotmetre-les a un sever control tècnic i social que evite els abusos i les estafes que es produeixen en l’actualitat.
Caldria racionalitzar el sector promovent l’equilibri entre les diferents fonts d’energia, l’autoconsum, la descentralització i l’ús de les netes i respectuoses amb el medi ambient i la vida.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de desembre de 2013.