El gorrió s’atreveix a abordar les miques que queden de la coca de patata. Intrèpid, movent-se com si dansàs, destria la mica més grossa, hi atansa el bec, la pren hom diria que amb respecte i surt disparat. La calor abrusadora embroma la llum, la fa pesada, com si fos una gasa pertorbadora. Els cans
El meu preceptor menor em demana si pot aprofitar un grapat de folis dels que estan acaramullats per reciclar. Li agrada passar-los per la trituradora de paper; deixar-se prendre per la seducció de les trinxes que queden dels folis, aquesta mena de conversió en flocs gairebé d’aire disposats a ser el que ell vulgui. Els
Diuen d’un taverner tan eixerit com càustic del meu poble que, en resposta a un parroquià que li anuncià sense manies que se n’aniria sense pagar la consumició en considerar excessiu el preu, contestà sense immutar-se que li era ben igual perquè tanmateix, per molt que no pagàs, encara hi guanyava. Tota una lliçó! He
Fins al matí que a l’hora d’afaitar-se veié ben retratada en el seu rostre la solitud, havia dit sempre que havia nascut protegit i que aquella protecció adquirida just acarar-se amb l’aire, mai no l’abandonà. Fins a aquell matí que es va veure com l’esbaldrec d’un marge, com un arbre tombat per una ventada mostrant
sense terra per posseir amb l’abandonament per pàtria convertits totes els horitzons en miralls esquerdats i els boscos en abocadors de ferralla condemnades les profetesses ignorades les escriptures que veneraven la natura i la delícia de fer-la pell del temps i de tots els somnis alçar la veu per fer callar els idòlatres dels que
Cada sant Jaume, com avui, en fer memòria dels que fan aquest nom i que necessàriament he de felicitar –som dels que encara celebren més l’onomàstica que no l’aniversari del naixement- en qui primer pens és amb el padrí patern, que cedí el nom a un fill i a sis nets. He tengut la immensa
De tristor es pot morir, i de no fer part de cap somni de ningú, també. M’ho digué una romanesa que aparentava molts més anys dels que devia tenir en el tren que em duia de Constanta a Bucarest. Hi havia prou espai en el vagó per seure tota sola, però preferí la butaca del
No hi ha cap diumenge igual, cap no comparteix el mateix color, però aquest d’avui, d’ara, té molt d’especial perquè se sent una remor inquietant com una amenaça. Per això, és especial, i perquè Miquel Bauçà diu així dels diumenges a la tarda a “Una bella història”: Els diumenges, a la tarda, al pobre barri
Contava encara amb l’espant reflectit a l’expressió el somni que tingué després d’una nit molt folla, molt, que li costà una picossada entre suc, la companyia de dues dones i no recorda quanta cocaïna i altres àcids. Aleshores feia d’agent d’assegurances i havia cobrat els incentius acumulats; era l’agent que més en cobrava de la
Tan brut és qui emporca com qui consent la brutor. Tan bruts són els qui fan malbé façanes amb gargots que volen fer passar per art urbà, com les municipalitats que ni els lleven ni fan res per evitar aquestes endemeses que no contribueixen a millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És mal
Avui fa cent anys que assassinaren Pancho Villa, o José Doroteo Arango Arámbula, el revolucionari mexicà amb forta empremta d’assaltador de camins i bancs que s’atreví a envair els Estats Units. Als tres anys del seu assassinat profanaren la seva tomba, en prengueren el cap i encara no ha tornat a aparèixer. I en fa
de la finestra al terra no hi ha espai per donar temps al cos per alar-se ni per emmordassar l’opressió i l’angoixa sols n’hi ha perquè la nit es trenqui i la desgràcia s’enardeixi espantant el llorer i els geranis que es copen com el puny el crit fa el camí invers i com un
Al Premi Nobel de Literatura 2016 –que no recollí en el seu moment i que rebé tres mesos després prohibint que es fessin fotografies de l’acte- i també Premio Príncipe de Asturias 2007 –que tampoc no recollí en persona-, a més d’altres distincions com el premi Pulitzer, el poeta, músic i cantant nord-americà Robert Allen
Amb la calor que no respecta ni les obagues més refrescants, si pensar és una fita impossible, parlar –i si és d’ella encara més- costa una penada, com si fer-ho suposàs un esforç titànic i les paraules es comptessin amb suades que t’amaren la roba i t’incomoden els moviments més quotidians i espontanis. La calor
A l’aigua de la mar li demana que li clogui tots els traus de la memòria, que li rescati els records més aviciats que perd amb excessiva freqüència; que espanti els esbudelladors i els sàtrapes que li ensangonen les nits; i que li netegi a fons la llengua per poder dir sense embarbussar-se el que