marginàlies

Amb la calor que no respecta ni les obagues més refrescants, si pensar és una fita impossible, parlar –i si és d’ella encara més- costa una penada, com si fer-ho suposàs un esforç titànic i les paraules es comptessin amb suades que t’amaren la roba i t’incomoden els moviments més quotidians i espontanis. La calor extrema irrita, descompon els equilibris, posa a prova la temperància –i fins i tot la trempança, si va a dir ver- necessària per no ser presa de la grolleria i de la sorruderia, tot i que la misantropia darrerament va a l’alça i comença a ser vista com una virtut a servar.

I si en plena calor extrema et convoquen unes eleccions generals, la cosa es converteix en infernal. Sentir els desbarats que diuen candidates i candidats; les mentidotes que s’inventen per enredar el personal més indefens;  la idiòcia que inoculen arreu i en general, com si tots fóssim babaus… et fan ganes de prendre bosc i convertir els avencs en llars confortables. I aquest panorama s’envileix encara més quan veus el cap suprem del partit feixista de la sucursal principatina que, en un míting, s’acara amb violència a un grup que l’increpava per ser allò que és: un perill públic.

Sí, amb la calorassa aquests busca-raons fatxendes i jactanciosos, aquests nous feixistes disposats a trencar-nos la cara i els drets ben davant els nostres ulls profanats pels seus esputs d’odi i misèria, encara es fan més menyspreables.