marginàlies

Cada sant Jaume, com avui, en fer memòria dels que fan aquest nom i que necessàriament he de felicitar –som dels que encara celebren més l’onomàstica  que no l’aniversari del naixement- en qui primer pens és amb el padrí patern, que cedí el nom a un fill i a sis nets. He tengut la immensa fortuna de poder fruir els quatre padrins durant molts d’anys, fins a l’adultesa, raó per la qual els he pogut idealitzar ben a plaer.

Els padrins, aleshores, cinquanta anys enrere, eren tòtems o semidivinitats que els fills respectaven feridorament i els nets, naturalment, adoràvem. Cap d’elles i d’ells sortia de pobre i els paterns suraren a cops de patiment, en plena postguerra, vuit fills; els materns, quatre. Coneixien totes les privacions, per tant, i cap abundor de cap mena. De tots quatre en tenc un record molt precís, vivíssim, exempt de màcula. Només feien bé, els padrins; almenys els meus. No eren precisament parladors, de les paraules en feien litúrgia, però tanmateix no podien amagar la sensibilitat, la serenor, la confiança que, probablement sense voler, transmetien.

Del padrí Jaume, concretament, en record el delit per la lectura –es passava el diari de dalt a baix-, l’afectuositat i l’emotivitat; i un sentit molt estricte de la justícia, fet que el feia estar sempre al costat del necessitat. Era coix, el padrí, i per en Jaume “coix” molta gent el coneixia. I a mi, ves per on, aquest distintiu el dignificava.