marginàlies

Fins al matí que a l’hora d’afaitar-se veié ben retratada en el seu rostre la solitud, havia dit sempre que havia nascut protegit i que aquella protecció adquirida just acarar-se amb l’aire, mai no l’abandonà. Fins a aquell matí que es va veure com l’esbaldrec d’un marge, com un arbre tombat per una ventada mostrant impúdicament el pa de les arrels; com un ganivet oscat que ningú no s’atreveix a tirar limitant-se a ser rovell compadit. Fins que s’adonà amb una claredat enlluernadora de la violència que pren la memòria quan no troba res al seu lloc o no apareix el que necessita urgentment i inexcusable, o no sap on desar allò que cal tenir sempre a mà. I d’aleshores ençà hi para lloses, a la solitud –i en ben poques avinenteses hi cau-, i vigila els enfonys on intueix que pot arrecerar-se. I estranyament, diu, quan menys se sent vulnerable és en posar-se la nit. Des que, de jove, va descobrir que la nit no apagava cap vida, deixa que el fascini, que li omple la vetlla de tota mena d’éssers coneguts i per descobrir, sobretot de dones d’aigua que li enjogassen els efluvis de desig. Per això, diu amb més convenciment que mai, que la llum mai no ho mostra tot, no ho diu tot per poder ser gàbia enganadora on hi cau tothom. Sí, és ben conscient del duel constant entre la cara i la creu de tot allò que viu o és capaç de fer-ho de forma autònoma, no parasitària, i les conseqüències que se’n deriven, encara que es lamenta que la majoria de vegades sigui la creu qui determini els colors apagats dels dies i els estralls tan agressius de la memòria.