El 1965, el poeta felanitxer Miquel Bauçà (Felanitx 1940, Barcelona 2004) presentà a Guillem Frontera un poemari que havia d’inaugurar la col·lecció de poesia “La sínia” de l’editorial Daedalus, fundada a Palma el 1963 per Bartomeu Barceló Pons i Jaume Vidal Alcover. El títol, “Nihil obstat”, aleshores, imperant el nacionalcatolicisme, tenia molt de provocatiu, de
La captaire de la plaça més concorreguda i abandonada per la municipalitat passa desapercebuda: n’hi ha que la prenen per una nosa voluminosa deixada a la vora d’una paparera. L’estampa d’un Bon Jesús entre tants que li fa de reclam sembla que espanti els caritataires. En el cul del tassó de material biodegradable, dues solitàries
A Borriana, Plana Baixa del País Valencià, governat pel Partit Popular i pel partit de la veu en llatí, han decidit que els usuaris de la biblioteca pública d’aquesta vila no puguin accedir a les revistes Cavall Fort, Enderrock, El Temps, Camacuc i Llengua Nacional, totes elles en català i amb una trajectòria exemplar cadascuna
dalt del pujol el cavull de la roba blanca feta talaia que sedueix l’aire i provoca el cant ritual del conrador cabut la roba estesa que vol ser l’arrel de la veu trement que agita que del crit en fa ferment de rebel·lia i bellesa el cavull que voldria ser call de serment màtria de
No vaig veure –ni amb el nas tapat- el debat televisiu entre Pedro Sánchez Pérez-Castejón i Alberto Núñez Feijóo. No m’agraden els espectacles que es munten amb els polítics –sobretot els que es fan a les places de toros- amb el pretext de parlar de política. Per això no en mir –ni amb el nas
A la sala d’espera del dentista sona a un volum excessiu, considera l’home encorbatat que s’acaba de seure amb vestit d’estiu que amb tanta calor angunieja, “Bridge Over Troubled Water”. Els dentistes haurien de triar bé la música que fan sentir als pacients, pensa seriosament; hauria de ser, la música, una tècnica més de la
Tots els racons del món tenen nom? Deuen quedar els que encara no han conegut la petja temible i paorosa de l’home. Ho ha explorat, descobert i conegut tot, l’home, ho ha explotat tot, de la terra? N’hi ha cap registre d’aquests indrets lliurats del coneixement de les bestieses humanes? ¿Qui no ha desitjat arribar
“Curtor”, segons indica el Diccionari Català-Valencià-Balear, vol dir qualitat de curt en tots els seus significats, especialment manca de llargària suficient, curtedat de geni i escassesa d’enteniment, manca de talent. I a la veu “curt” se’ns precisa que pot significar que hom té poc seny, escassa intel·ligència. La curtor, d’aquesta manera, irrita, destrempa i genera
Una retia –la qual cosa vol dir que fa molts d’anys- deia una frase que ha quedat en la memòria de molts dels seus familiars i veïns: “Bé està qui pot dir això val tant”. Ha quedat la dita però no a què la referia. Val a dir que té molt de vers, aquest proverbi,
de la fosca ve la llum i cap a ella se’n torna cansada de ser miratge de reclamar llibertat al desert de la claror i de no poder estroncar la sang que, incontinent, raja dels traus fets pel temps al cos macilent de la memòria.
Stefan Zweig, enorme pensador, escriptor i humanista, considerava que “tota la vida ha estat la violència qui ha combatut la intel·ligència”. Si encara fos aquí, ben segur que ho confirmaria amb més vehemència. M’hi ha fet pensar, en la sentència, l’allau pertorbadora del negacionisme lligat a tota mena d’evidències que posen la humanitat en destret:
Al centre de Palma no cal cercar-hi cap taxi ; no n’hi ha de disponibles per als ciutadans. I telefonar per sol·licitar-ne un no és garantia d’èxit: pots esperar hores a què n’hi hagi de disponibles. I, a voltes, ni concertant el servei d’un dia per l’altre compareix el taxi. Li va passar a un
Avui fa 8 anys, dia per dia, que es va derogar la Llei de Símbols de les Illes Balears, imposada pel Partit Popular el 23 de desembre de 2013, i confirmada, la derogació, el 6 d’octubre de 2015. Aquesta Llei joseramonbauzanenca instaurava el control previ per poder utilitzar o col·locar qualsevol símbol –se sobreentenien els
Fa cent onze any que el tren passa per la vila, per la seva part baixa, i que troba el primer túnel just després del primer revolt en tirar cap a la tramuntana. Els mateixos combois de fusta, la mateixa velocitat com d’anar a peu, la mateixa cadència en el sotragueig, com si el temps
Somniava que vivia al cap damunt d’un dels pujols que atalaien la vila, en una barraca aixecada damunt una altra i aquesta damunt una tercera, amb les parets vessant fang que la convertien en la millor i més preuada casa de la vila perquè el fang, que davallava acanalat seguint l’escalonada en ziga-zaga que hi