marginàlies

El meu preceptor menor em demana si pot aprofitar un grapat de folis dels que estan acaramullats per reciclar. Li agrada passar-los per la trituradora de paper; deixar-se prendre per la seducció de les trinxes que queden dels folis, aquesta mena de conversió en flocs gairebé d’aire disposats a ser el que ell vulgui. Els folis i la grapadora que em demana són per fer un “llibre de les emocions” i el vol fer molt ben fet, que paresqui un llibre de veres, diu amb la fermesa de qui sap què té entre mans  i què vol fer.

El primer dibuix -usa un bolígraf negre de punta fina- ha de representar l’alegria i es dibuixa a ell dins una piscina. Li agrada nedar i ara que ja no li fa por tirar-se a la mar des de les roques més amables, no hi cap de goig.

El segon dibuix ha de representar una persona enfadada i no dubta un instant a fer un ninot gros de cos amb les cames molt magres, fet que el converteix en un ésser extremadament feble, els braços en defensa i els punys estrets. En lloc de boca, l’indret on segons ell s’hi concentra l’enuig, un esborrall fet ben a consciència.

El tercer és la tristor i el dibuix és el més estricte, s’hi entretén poc com si els volgués obviar: dues cames insegures i els cercles dels ulls amb dos més petits just davall que representen les llàgrimes.

El quart és el més sorprenent: qui està embullat. En aquest ninot els braços tiren cap amunt per palesar inquietud i el cap, tirat cap a la dreta, amb els ulls i la boca molt oberts volen dibuixar l’esverament. I a sobre del cap, no a dins, un altre esborrall –que l’endobla- que reflecteix molt bé la confusió que vol expressar.

Els millors preceptors, en algun instant, també s’embullen.