marginàlies

El gorrió s’atreveix  a abordar les miques que queden de la coca de patata. Intrèpid, movent-se com si dansàs, destria la mica més grossa, hi atansa el bec, la pren hom diria que amb respecte i surt disparat. La calor abrusadora embroma la llum, la fa pesada, com si fos una gasa pertorbadora. Els cans que passegen pesarosament amb els seus amos o madones ho evidencien amb molta claredat. Retorna el mateix gorrió, o un altre, potser; tots els gorrions semblen el mateix; som incapaços de distingir-los a la primera llambregada. Repeteix les passes de ball que l’altra vegada fins que colombra la mica més ufana, s’hi atansa, la torna prendre amorosament i desapareix a l’instant entre el brancam del plataner. La cambrera es disculpa per aquelles visites que considera indesitjables, lamentant no tenir cap mitjà efectiu per espantar-los o matar-los sense remordiment com si fossin insectes i ell maleeix que hagi de partir perquè no podrà veure com els gorrions fan net el plat de la coca de patata. En el moment d’aixecar-se de la cadira nota força el pes de la xafogor del migdia i és quan voldria ser ocell o molla de coca en bec de gorrió.