marginàlies

Contava encara amb l’espant reflectit a l’expressió el somni que tingué després d’una nit molt folla, molt, que li costà una picossada entre suc, la companyia de dues dones i no recorda quanta cocaïna i altres  àcids. Aleshores feia d’agent d’assegurances i havia cobrat  els incentius acumulats; era l’agent que més en cobrava de la província, deia amb l’orgull revellit.

Va somniar que anava nu en un bosc de pins atapeïts en ple capvespre. No havia estat mai a cap bosc, ell; no recordava haver-hi fet cap excursió quan anava a escola. Les copes dels pins comptaven la llum que deixaven entrar i apaivagaven la força de l’aire. No sentia ni fred ni calor, ni patien gens els seus peus, sense protecció, trepitjant la fullaraca espessa que no permetia traçar cap camada. No s’hi sentia res, en el pinar, cap remor de feristela ni cap cant d’ocell. Un callar rotund que no el molestava. Només sentia el seu caminar gens espantat, ans al contrari, que el menava al pi més gros, al capcurucull d’un pujol. Sabia que als peus del pi hi trobaria quelcom molt important, qualque cosa que el transformaria de verd en blau, que li augmentaria fins a límits insospitats els plaers i la sobreabundància del que més desitjava.

Així d’animós avançava no gaire de pressa, tanmateix, perquè sabia que en aquell bosc només hi era ell i la seva ànsia desmesurada de benestar i plenitud. Estranyament, no mirava a l’aire, no s’entretenia a cercar siluetes d’animals en les clapes de llum que retallaven les capçanes dels pins, sinó que mirava tensament la catifa ben densa que formava la fullaca; com si hi cercàs alguna penyora, un signe qualsevol de qualsevol novetat benigna. I en ser als peus del pi majestuós que no abraçaven una desena d’homes amb els braços estirats hi va veure quinze ostres constituïdes en jurat que firmaven la seva sentència a mort per haver desertat de l’exercit de l’ostra reina. I si l’esvarà la sentència, molt més ho va fer el gonfanó que presidia el que podria ser la sala del jurat de les ostres i que es movia suaument i amenaçadora.

Adesiara recorda el somni i cada cop que ho fa torna a sentir el tremolor incontrolable de cames. No es modifica mai, el somni, no s’hi suma cap detall ni s’hi incorpora cap matís, les passes sempre són les mateixes, com la claror que sentia en somniar-ho. Tot exactament igual, com la claredat en què les ostres el sentenciaven a la pena de mort, quinze vots a favor, cap en contra. I, sobretot, l’esvera cada cop més la imatge terrible del gonfanó on hi ha pintats tots els monstres que de nit i de dia li rebenten la quietud que ja ha convertit en quimera.