marginàlies

De tristor es pot morir, i de no fer part de cap somni de ningú, també. M’ho digué una romanesa que aparentava molts més anys dels que devia tenir en el tren que em duia de Constanta a Bucarest. Hi havia prou espai en el vagó per seure tota sola, però preferí la butaca del meu costat. No em demanà permís, evidentment, i jo tampoc vaig refusar la seva companyia. Era el que volia, però no em vaig trobar la força necessària per fer-ho sense que prengués les traces d’un desaire. No digué res en tot el trajecte, va ser quan quedaven pocs minuts per arribar al destí que em parlà com si deixàs penyores. S’aplegà els braços davall el pit en asseure’s i així s’estigué durant tot el trajecte, amb els peus que només arribaven en terra amb les puntes.  Jo em limitava a mirar per la finestra i a fer veure que becainava. Al buit que s’engoleix les paraules i l’expressió només se’l pot omplir amb crits desesperats, com més i més forts, millor, em digué també sense mirar-me. Absurdament, no m’estranyaven gens aquelles sentències sense suc i menys bruc, ni em molestaven. En certa manera, no deixaven de ser gracioses atenent els dos personatges i l’escena que representàvem. Clar que no vaig respondre a cap, em limitava a somriure i a imaginar-me la dona en aquelarres o altres escenaris semblants alliçonant les vestals al seu càrrec. No cloguis els ulls si vols saber què dus a dins teu, va ser la penúltima frase que digué i la que provocà que em giràs cap a ella per fer-li entendre que era quelcom així com una presència tendrament folla. Ella esperava el meu esguard amb un somriure molt més que franc que li deixava al descobert una dentadura perfecta amb els claus superiors d’or. No siguis ase, em digué melosament, no abandonis el paradís que no en trobaràs cap altre mai, torna-te’n a Constanta, no caldrà que li expliquis res, que ella ho sap tot i t’espera.