Chào ông Viêt Nam

M’agraden aquests ocells, molt. En el perfil del meu compte de twitter ja ho expresso. No em perdo mai els documentals que passen per la televisió quan els pingüins són els protagonistes. Seria feliç si pogués viatjar a l’Antàrtida i passar-m’hi uns díes i veure’ls. MIlers, milions. Diferents. Només de veure’ls ja et diverteixes. Es roben pedres que utilitzen com a base per preservar els ous de la humitat. Tenen carrers de direcció única i fins i tot un tipus de guarderíes per als més petits perque no es perdin. Són una societat molt igualitaria. Mascles i femelles coven el ous.

Vaig veure un documental llarg dels petits pingüins de Philip Island, a Austràlia. El triomf d’aquests ocells sobre els humans. El govern australià ha prohibit als humans de construir-se cases d’estiueig en aquesta illa, perque és casa dels pingüins. I han marxat, sí, els humans. Només queden els vigilants i la gent del centre on cuiden aquests ocells. Milers de turistes visiten Philip Island per veure un espectacle únic. Quan es fa fosc, comencen a aparèixer a la platja milers de pingüins després de díes de cercar menjar a l’Oceà Pacífic per alimentar els seus petits. Sembla impossible que puguin trobar on són els petits pingüins, i sí, els troben. Els xiscles dels petits, que esperen el menjar amb delit,  els faciliten la feina.

Vaig enviar una donació al Centre de Recuperació de Philip Island i em van enviar la fotografia d’un pingüí que havia ‘adoptat’. Se’m va demanar quin nom havia escollit i vaig respondre Colometa. No m’han dit res més. Desconec si encara és viva, si s’ha perdut per l’Oceà Pacific, si ha sofert ferides per els depredadors o ha mort, M’imagino que no, que segueix amb la seva vida rutinària de cada día i que torna a Philip Island per alimentar als seus petits després de díes de nedar per l’Oceà.

Dissabte viatjava en tren. Una línia la R15 que no recordo haver-la agafat mai. Certament un viatge llarg i on te n’adones de la deixadesa de Renfe que fa que t’ho miris amb tristesa. O no és trist fer parada a Borges del Camp, per exemple,  i veure l’estació tapiada, quasi en runes, sense cap servei ? De tant en tant anava mirant al twitter i de sobte apareix la notícia de la mort de la Neus Català, i miro per la finestra, i en aquest precís moment passem per una estació on el tren no para, Els Guiamets ! Era allà, molt a prop d’ella. Deixava el Priorat i entrava a la Ribera d’Ebre.

Vaig passar un vespre  en un hotelet a Benissanet amb uns amics amb qui l’endemà compartiríem una festa d’aniversari no gaire lluny d’on erem. La festa va ser un esclat d’alegria i bones sensacions entre amigues de diferents punts del país, però totes gaudint d’aquestes terres del’Ebre i totes pensant amb la Neus. Un referent. Una lluitadora. Una dona valenta, sense por i pensant com es van perdre tants anys sense memòria, i encara avui tenim gent oblidada, gent lluitadora antifeixista, que cercaven un món millor, una República que es va perdre i que encara no hem tornat a guanyar.

Abans de tornar a casa varem passar per el Tanatori de Móra d’Ebre i en silenci, davant aquesta gran dona, vam recordar tots els anys de lluita, tots els sofriments i lo valenta que va ser. Com ella milers de catalanes que han estat ignorades, repressaliades i encara avui hi ha gent que menysté a tota aquesta gent.

La lluita continúa, no ens rendim, sempre dempeus.

Neus …. que la terra et sigui lleu. Gràcies per tanta dignitat.