Chào ông Viêt Nam

Sí, depèn de tots que el dia 9N14 anem a votar, que el dia 11S14 omplim la Diagonal i la Gran Via de Barcelona per fer la V, i depèn de tots per aconseguir la independència de Catalunya. El procés de veritat ha de començar el dia 10N14 i tindrem feina, molta feina; ho sabem, i així ho volem. Vivim uns moments històrics que hem de gaudir, lluitar, perseverar i fer-ho possible, en nom de tanta gent que ja no hi és i que van començar aquesta lluita fa molts anys.
Som-hi ! Endavant les atxes ! Tornem a empenyer als que han de fer la feina al Parlament i han de negociar amb el govern del reino de españa; no volem passos enrera, el cim és a tocar i hi volem arribar.

www.araeslhora.cat

Hem dit prou i ara és la nostra hora. Bròquil is OVER !

 

Els de VilaWeb ens han informat (amb poc temps per pair-ho …..) que a partir del 18 de juliol tindrem uns nous blocs (alleluyah …. ). Se’ns gira feina als blocaires, i molta més feina que han tingut els de VilaWeb per poder fer-ho bé.
No puc negar que en llegir tot el que vindrà amb el nou sistema WordPress m’ha atabalat i molt, però ja em passa això en els temes de noves tecnologies. Per això rebre la informació ahir, per començar una nova etapa el dia 18 se’m fa complicat, que no ho serà…… quan m’hi posi.

Però tindrem uns blocs ben plantats, bonics i amb moltes aplicacions i maneres de gestionar-los, que és el que hem anat reinvindicant fa ja uns anys. El dia ha arribat.

Som-hi doncs; entrem en una nova era dels Blocs de MésVilaWeb. Com ha escrit en Totxanes ………   moooolta merda !

 

Yannick Calonge és un jove geòleg francès i viatja molt per tot el món. I ens deixa uns videos bellíssims que els podeu trobar a Vimeo. Ja ha viatjat tres vegades a Myanmar/Birmània, com jo,  i cada vegada es supera. Aquest video  és agoserat, diferent dels que he vist fins ara. L’anterior també va ser magnífic i el vaig compartir amb vosaltres.

A més les imatges em són conegudes. Ens ensenya Mandalay, Mingun, Bagan i Shwedagon a Yangon. Records, vivències, admirar, pensar, viure, conversar …. tres vegades, tres viatges a aquest país i tantes coses encara per fer. Un quart viatge és a la llista d’espera …….

 

Myanmar : Opus # 3 from Yannick Calonge on Vimeo.

 

Torno a obrir el meu diari de viatge i obro la pàgina del dia 29 d’octubre de 2013.
Sóc a Birmània/Myanmar i aquest dia va ser la meva partida del poble de Taung Ywar Thit, de l’escola, dels amics, dels infants, després de dos díes d’estada intensos i meravellosos.

Matinada. Són les 04:30 hores del matí i les oracions dels monjos em desperten. El refredat va a més i no m’extranya gens després de l’arribada sota la pluja monsònica fa dos díes. Amb la llanterna surto fora. El cel està practicament cobert d’estrelles. Tres díes de pluja intensa i per fí puc veure el cel. Aviat sortirà el sol. Esmorzar lleuger amb l’abbot U Nagar. A 3/4 de 7 del matí marxo acompanyada de Thitsar, Nandaw i Koté. Un cotxe-camioneta-taxi. Travessem per diferents poblacions on la carretera és el punt de trobada i el mercat. El paisatge familiar. Les palmeres de palmira, esveltes, belles. Embolic en un encreuament, entre un camió, la nostra camioneta, uns carros, bicicletes i alguns búfals travessant la carretera. Passem prop de la mina de coure on l’any passat van haver-hi protestes, aldarulls, violència i monjos greument ferits. La mina és a cel obert i han deixat tota la terra del voltant, kilòmetres i kilòmetres, erma i els seus habitants no han tingut més remei que marxar. No poden sobreviure. Res no pot crèixer. Una terra morta.
Arribem a Monywa després de creuar per un pont, bastant insegur, el riu Chindwin. i toca parar. Esmorzem. Com encara no són les 12:00 els meus amics monjos poden fer el seu àpat i m’acompanyen. Per una vegada menjo acompanyada. Encara no m’he acostumat a menjar sola, envoltada de gent mirant-me.

He demanat una sopa de pollastre i sí, em posen damunt la taula un bol de sopa, fideus d’arròs, tres o quatre potes de polllastre i un ou escaldat.
El refredat em fa la punyeta i no estic del tot bé.

Thanboddhay Paya. És un temple budista inversemblant, cridaner, sembla carnavalesc, construït a mitjans del secle XX i tot són figures de Buda, tot, les pareds, uns obeliscs, els sostres, petits Budas que t’envolten i tens la sensació que ets a la casa dels miralls de Buda.

Bawditataung. Arribem a primera hora de la tarda. Aquí és on hem de dormir, en aquest monestir budista, molt important. Fins que no arriba l’abbot U Kawtinnya no ens assignen el nostre al.lotjament . Jo tinc una petita habitació dins una sala molt gran on hi ha un altar. Els tres amics dormen a terra, i jo sóc una privilegiada, hi ha un llit ! Un bany amb safareig per banyar-te i dos lavabos amb tassa de water occidental !

L’abbot U Kawtinnya em convida a sopar a casa la seva germana i també a veure una clsse d’anglès. Mentre, entrem en un coffee shop-restaurant. Jo dino, els meus amics no. Ja és més tard de les 12:00 i no els està permés. Així que començo a dinar sola, però acompanyada. A les 5 de la tarda comença la classe d’anglès del professor U Eindaw. Tenen una pantalla i passen un curs d’anglès ‘English For You’. El generador està en funcionament. U Eindaw em demana si puc fer jo la classe, practicar la llengua oral, fer preguntes i que els seus alumnes puguin practicar. Davant meu uns 30 alumnes, més noies que nois. No pregunten, poquíssim, i em costa que participin. U Eindaw és molt bon professor i parla un anglès perfecte.

M’ho passo bé amb U Eindaw i els seus alumnes, i ell sembla també molt content. Parlem de tot una mica i no puc més que pensar el camí que els queda per fer en materia d’educació, després de més de tres dècades de dictadura militar, un temps, en que preguntar estava prohibit ……

U Kawtinnya em vé a buscar i abans d’anar a sopar a casa la seva germana, fem un passeig pel Monestir de Bawditataung i és aleshores que puc veure el Gran Buda vigilant la vall. És la tercera escultura de Buda més gran del món. 129 metres d’alçada. Al davant es troba una altra escultura de Buda reclinat. Va ser inaugurat l’any 2008, gràcies a la perseverància i treball d’un monjo, el aleshores abbot U Sayadaw. L’any 1961 van començar a plantar l’arbre bodi – ficus religiosa -, 27 en total. Siddharata Gautama va descobrir el misteri de l’alliberament, el nirvana, sota un arbre bodi,  i jo em trobo avui any 2013 en mig de milers d’arbres (diuen que n’hi han 9.000) i sota cada arbre, un Buda (diuen que n’hi han més de 10.000).
U Kawtinnya puja a un bancal i agafa les flors de l’arbre i me les posa a l’orella. La olor que desprenen aquestes flor és intensa.

Arribem a casa la seva germana i entro a la rera botiga on m’han preparat un veritable menú birmà. No hi falta de res. Com és habitual, menjo sola, i tots mirant-me, mentre parlem. L’hospitalitat dels birmans forma part de la seva cultura.
A les sis ja és fosc a Myanmar/Birmània. Sopen molt aviat a les 7 de la tarda. En acabar anem a dalt prop del gran Buda. U Kawtinnya té un cotxe, un Ford, de fa més de 15 anys, canvi automàtic. Arribem a la gran esplanada i em trobo un monjo ja d’avançada edat, l’abbot principal del Monestir, rodejat de 6 joves que l’escolten. Me’l presenten, i és en aquests moments que no saps què fer, ni com has de saludar al venerable monjo. El cel és d’una bellesa insultant. Les estrelles brillen més que mai. Un silenci total i una pau que convida a una meditació profunda i alliberadora.

A les 9 del vespre ja sóc a la meva habitació. El llit és de fusta, sense matalàs, però comfortable.
Bona nit.

Des del matí estic seguint la ultra trail de Hardrock, Colorado, 100 milles (161.7 kms), travessant les muntanyes de la Sierra de San Juan, altiutud entre 3.500 i 4.500 metres, que en Kilian Jornet està dominant d’una manera contundent. El segon corre a més de 90 minuts per darrera d’ell, i segurament ferà un nou record de la prova.
No tinc smart phone, ni compte de twitter, però com podeu constatar, des de casa puc fer el seguiment davant de la pantalla del meu Mac. Els tuits són increïbles, les fotografíes, i els elogis i l’admiració de la gent d’arreu del món, sobre tot a Estats Units.

Aquesta és una de les curses més espectaculars del món i no tothom hi pot participar. En Kilian ho ha intentat tres vegades. Hi ha un sorteig i finalment enguany ho ha aconseguit. Li queden menys de 9 milles per acabar. Crec que els corredors han de fer un temps de menys de 41 hores.

Ara ens queda per veure si ferà un nou record …….. crec que sí.
El record de la prova el té en Kyle Skaggs, amb un temps de 23:23:30 – any 2008.

Actualització (12:35 hores): En Kilian ja està per sota del record, més d’una hora !!!

Actualització (12:45 hrs): Ha guanyat !! Nou record: 22:41:35

Fotografia de fa uns minuts: En Kilian arribant. En aquesta cursa els corredors quan arriben han de fer un petó a aquest monòlit dedicat a tots els miners que van obrir els camins i van treballar en aquestes muntanyes.

 

M’agrada el Tour, des de sempre. L’any 2009 el Tour va passar per Catalunya i vaig escriure un parell d’apunts. Va ser emocionant veure els corredors pujar per el Carrer Gran de Gràcia !
Avui el Tour encara estarà per Anglaterra. Sortiran de Cambridge i arribaran a Londres. Aquests dos darrers díes han fet un recorregut bellíssim, sortida de Leeds, arribada a Harrogate (estació termal i agermanada amb Banheres de Luishon), i de Harrogate a Sheffield. Ahir vaig veure tota l’etapa, al complet. Mai havia vist tanta gent a la carretera, als pobles, als cims de les muntanyes. Llegeixo que calculen 2.5 K de persones que en aquests dos díes han estat animant als corredors.

De vegades feien patir, perque els corredors estaven rodejats de gent i més d’una vegada s’han vist cops i ensurts, però han sapigut mantenir l’equilibri damunt la bicicleta. L’entusiasme ha estat fora de cap previsió. Increïble.
L’etapa d’ahir va ser fantàstica. El recorregut molt exigent. Un total de 9 arribades a colls de muntanya i un regal a tot just 5 kilòmetres de la meta, la pujada per la Jenkin Road de Sheffield, 800 metres, 33% de desnivell.
Sheffield, antiga ciutat industrial. Recordareu la pel.lícula de ‘Full Monty’, on es va poder veure el final d’una època industrial.
Una altra sorpresa va ser veure els corredors pujar per la Main Street del poble de Haworth, on van nèixer les germanes Bronte.
A l’arribada del coll de muntanya més alt, el Holme Moss, s’hi van aplegar més de 60.000 persones.
Com sempre, els realitzadors del Tour de France ens van oferir unes imatges bellíssimes, i sempre indicant el nom de l’abadia, del castell, del poble, de la vall, del pantà. De fet des de casa viatges amb el Tour.
La pujada per la Jenkin Road va ser magnífica i el més llest es va endur la victòria d’etapa, l’italià Vincenzo Nibali. Mentre els grans favorits s’anaven mirant, què fas, marxes, no, no pots, jo sí, en Nibali va aparèixer per l’esquerra va fer una bona arrancada i se’n va anar. Poc marge, cert, però el suficient per guanyar l’etapa i posar-se al capdavant de la classificació amb el maillot jaune, que tothom persegueix.

Avui, última etapa a Anglaterra, Cambridge – London. Pocs entrebancs, línia recta, i arribada per els sprinters. Tornarà a ser interessant.

M’agrada que els anglesos hagin donat aquest cop de mà al Tour amb el seu entusiasme. El ciclisme és un esport històric i molt dur, duríssim, i mereix un respecte. Ha estat molt maltractat per tothom, i sí, per un nombre important de corredors, no cal repetir els seus noms, que han mentit i han enganyat a la gent i als seus propis companys.

Fotografia: Extreta de la BBC News. Un pastor aficionat al ciclisme. Que millor que escenificar les seves ovelles amb els maillots jaune, el vert i el del premi de la muntanya !

Arxiu: Pujada per la Main Street a Haworth.

I he de viatjar molt lluny en el temps, molt. Any 1956. Setembre. El meu primer viatge fora del país. La primera vegada que vaig respirar aires de llibertat, lluny de la dictadura i només tenia 11 anys. El mestre va voler organitzar un viatge de tres setmanes a Suïssa, exactament a Unterwasser, St. Gallen. Els pares no hi van posar cap impediment i dels estalvis van pagar el viatge. Preus molt, molt ajustats. Tren, hotelet, menjar, excursions. Nosaltres havíem de col.laborar en les feines de neteja, servir taules, fregar plats.

Primer obstacle: el passaport. Molts tràmits. Policia a Via Laietana, autorització dels pares per una menor de sortir del país, fotografia sense ulleres, visat de sortida, visat de França per travessar el país, sense baixar del tren, visat de Suïssa. Encara conservo aquest el meu primert passaport. Una peça de museu …..
Tren fins a Port Bou, canvi, viatjar en couchette, arribada a Ginebra. Canvi de tren. Fins a Zuerich. Agafar un barco i navegar per el llac fins a Rapperswil i autobús fins a Unterwasser. 

Unterwasser: Petit poblet en una vall preciosa entre el Säntis, muntanya de 2.504 m i el Toggenburg. Hotel Halde. Petit, acollidor. Distribució d’habitacions. Tots a la mateixa planta. Nois amb nois, noies amb noies. Un premi cada vespre per aquell que feia millor el seu llit ! Esmorsar a les 07:00 matí. Dinar a les 12:00. Sopar a les 18:00 hores. Un temps de finals d’estiu, tardor. Mes de setembre. Paisatges impactants. Viure en un altre país, cultures diferents. Els diumenges a missa. A Unterwasser no hi havia esglèsia i havíem de baixar a la vall fins a Alt St. Johann. Els protestants a la seva esglèsia i els catòlics, majoria, a la nostra. Canvis …. Separació dones i homes. Benvinguda als nens i nenes arribats d’Espanya …. i tothom girant el cap i somrient.
Una missa llarguíssima, més d’una hora i mitja. Tornar a Unterwasser. El camí fa pujada, molta pujada. I en arribar veiem els companys protestants jugant pels prats i el bosc. La ‘seva’ missa només té una durada de 30 minuts !  Tots volíem fer-nos protestants !

Conèixer el territori i la gent: Visitar la casa d’un petit ramader. Veure els estables. Munyir les vaques. Assistir al naixement d’un vedell. Ulls com a pomes, tots, sense excepció. Ajudar i aprendre a fer formatge. Caminar pel bosc i caçar bolets. Excursió a Zürich. La gran Ciutat. Pujar a peu al Säntis. En arribar al cim, ens trobem un restaurant i un telefèric enorme. I l’anècdota va ser que un home em va preguntar molt seriós: Veniu del refugi Pestalozzi ? Noooo, li vaig respondre, venim de Barcelona. Encara recordo la cara de sorpresa d’aquell bon home. El refugi Pestalozzi, situat al sud del Kanton de Berna,era on anaven els orfes de la segona guerra mundial i que el govern confederal de Suïssa va acollir.

Estudiar: Després de sopar ( ho feiem a les 6 de la tarda) i fins l’hora d’anar a dormir  a les 8 del vespre, era el temps de parlar, fer un resum del dia, explicar-nos …… descobrir secrets. També va ser temps d’estudi. Llegir. Cantar. Perfeccionar la llengua. Sempre faltaven dos companys, perque per torns, havíem d’ajudar a rentar plats i endreçar la cuina de l’Hotel Halde. El millor sopar que recordo va ser el dia que en honor dels nens i nenes arribats de Barcelona, vam menjar ous ferrats i patates fregides !

Van ser tres setmanes intenses i encara tinc un munt d’històries dins el meu cap per explicar i recordar. Sense saber-ho en aquell moment, va ser un viatge, unes colònies escolars que ens van marcar la nostra vida d’adults.

Fotografia: Säntis (esquerra) i Schaffenhorn (dreta). Juliol 2004. Viatge a Suïssa per visitar els nostres mestres. Retrobament d’alumnes i mestres. No vam pujar a dalt del cim, només una excursió al Gräppelensee i tornada a Unterwasser.
Però sí, vaig fer el cim l’any 1956 !

 

Venen dies, setmanes en que haurem de respirar a fons, encara més, i aplicar-nos força per mantenir la serenitat, la tranquil.litat, la paciència en el bon sentit de la paraula. Estem a tocar el cim, falta molt poquet, i ja és conegut que l’últim tram és el més difícil i costerut.
En celebrar aquests 10 anys de blocaires de VilaWeb, he estat fent un repàs  a la meva hemeroteca, i sincerament he quedat sorpresa dels apunts que he escrit al llarg d’aquests anys.
I a partir de la consulta d’Arenys de Munt, vaig obrir una nova categoria ”Catalunya Independència’. El primer apunt en aquesta categoria el vaig escriure l’11 de setembre de 2009 i fins avui n’he comptat 153.
I la sorpresa és veure fins on hem arribat en aquesta lluita per aconseguir la independència.
Més que la unitat, crec que ha estat la transversalitat la que ens ha fet arribar on som, amb totes les possibilitats d’arribar al cim. Perque la societat del meu país és diversa, diferent, transversal, dinàmica, lluitadora, crítica i també pacient, tranquil.la, i ens hem conjurat per arribar a la independència del país. No en tinc cap dubte que el 9N14 votarem.
Noto que els escèptics estan nerviosos, els incrèduls no es treuen les puces del damunt, els unionistes ja no saben que fer i jo tinc curiositat per saber de quina manera evitaran que proclamem la independència de la República Catalana.
Nosaltres tranquils, perque sabem molt bé el que volem, no tenim dubtes.

Des de fa ja un any que he passat per moltes parades de l’ANC recollint signatures (i encara em queden alguns díes més en aquest mes de juliol) per la campanya Signa Un Vot. Ha signat molta gent, moltíssima gent, però molta. Homes, dones, de totes les edats, i de tots els indrets inimaginables. I tots convençuts. I tots han ensenyat el seu DNI, passaport o NIE, s’han près el temps per omplir la butlleta i signar. I nosaltres ens emportem les butlletes a casa, i les introduïm en el programa corresponent, perque les signatures puguin ser validades, una per una. Tot correcte, ben fet, jurídicament impecable. He conegut molta gent, he parlat molt, he escoltat tota mena d’explicacions i històries. I també m’han insultat i molt. Els fa molta ràbia veure que els insults, tot el que ens diuen, no tenen resposta, no entrem en la provocació, perque immediatament continúa arribant gent a signar, sense més, tranquil.lament.

— A veure si tenim sort ! Els polítics que estiguin a l’alçada ! Volem marxar del reino de españa, ja ! Proclamem la independència, ja ! Viurem millor ! Ara és impossible respirar ! Ens tocarà treballari molt després del 9N14 ! Treballarem ! On he de signar ? 
I agree with you, and I want to give you my support ! A la mémoire de mon père, ici vous avez ma signature. Für die Unabhängigkeit, hier ist mein Unterschrift. Io sono siciliano, naturalmente que voglio firmare per la independenza. Scotland, Silesia, Québec, Texas, Ucraine, Lituania, Estonia, Ireland, Netherlands, Argentina, Costa Rica, Brasil, Mexico, California, Jordania, Lebanon, Israel, Palestina, Bangla Desh, Maroc, Argelia, Bèlgica, Alemanya, Austria, Regne Unit, Peru, Equador, Uruguay, Africa del Sud, Rússia, Croàcia, Grècia, Egipte, Estats Units ……. i de totes les comarques de Catalunya, i del País Valencià, i de les Illes, i del Pais Basc, i de Madrid, i d’Andalusia, i de Galícia, i de Cantábria, joves menors de 18 anys. Tots han exercit el seu dret de petició. —

Van dir que les manifestacions al carrer eren com una bombolla, però no s’ha desfet pas, ans el contrari. També van dir, o ni tan sols ho comenten, això de les signatures no té futur, i la gent continúa signant les butlletes. I es celebren actes, conferències, xerrades arreu del país. Cada día n’hi ha un d’acte de l’ANC. 

Només puc dir una cosa …… Ningú ens aturarà. La decisió és la que és, volem votar un SI // SI i començar de veritat el procés per la independència de Catalunya. Mentre les territorials, les sectorials, els voluntaris, els col.laboradors i el secretariat de l’ANC continúen treballant per l’avui i per el demà. I quan haurem aconseguit la independència, l’ANC es disoldrà. Serà el moment per els polìtics.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Parada ANC. Pl. Lesseps. Dissabte, 8 de febrer 2014. RG.