Aquest mes d’octubre he publicat un total de tretze apunts. Els 10 més visitats han estat aquests: * 1) Sobre això d’España (1): estan cagats. (vegeu-lo aquí) * 2) La meva crítica de “Victus”, d’Albert Sánchez Piñol. (vegeu-lo aquí) * 3) Sobre això d’España (i 3): tothom tranquil. (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) Sobre això d’España (2): estem il·lusionats.
Dies enrere vaig explicar aquí mateix la fantàstica manera com el meu company del servei militar Àngel Checa havia establert contacte amb mi després de quaranta anys (gairebé dia per dia) des de la darrera vegada que ens vàrem veure. El retrobament d’ara és la punta final d’un procés que va començar el setembre de fa
(La sèrie comença aquí)No voldria semblar exagerat però crec que aquest estat d’il·lusió col·lectiva a què feia referència en l’apunt anterior el tenim prou interioritzat com per viure l’etapa actual amb una certa eufòria. Si fa no fa com quan estem enamorats, que tenim la sensació d’anar pel món com si levitéssim. Aquesta placidesa ens permet situar-nos una mica “au
(La sèrie comença aquí)Fins no fa gaires anys l’independentisme ocupava a casa nostra una franja no diré que testimonial, però sí bastant petita de l’espectre sociològic. És evident, però, que des de fa vuit o nou anys la idea d’una Catalunya independent ha anat prenent cos de manera gradual i indeturable. Un fet que, en part, crec que es podria atribuir
Estan cagats. O si us agrada més, estan atònits, estupefactes. No se’n saben avenir. Després d’anys i panys amb allò tan bonic i entranyable de la voluntat de fer pedagogia (sempre per una banda, mai recíproca) ara no s’expliquen què ha passat, ni per què, ni qui ha sigut que ens ha enredat, als catalans, per decidir-nos a donar el
(La sèrie comença aquí) El dijous passat a mig matí vaig veure que en el meu compte a Twitter s’acabava d’incorporar un nou seguidor. En mirar qui era vaig trobar-me amb un nom i un cognom que no m’eren gens desconeguts: Àngel Checa. Vaig entrar en el seu perfil per confirmar el que sospitava, però va ser debades: ni fotografia
A mi, com suposo que a tothom, em passa que quan, des de la talaia que em proporciona l’edat, giro la mirada cap enrere m’adono que al llarg de la vida m’he anat trobant amb circumstàncies molt concretes en les quals havia de prendre decisions que després han tingut conseqüències transcendents. (vegeu aquest apunt de fa tres mesos, que parla
(Any 1965) Me’n recordo del dia que vaig anar amb mon pare a comprar unes quantes eines per començar el meu aprenentatge de l’ofici de paleta… (n’hi ha més) Me’n recordo del dia que vaig anar amb mon pare a comprar unes quantes eines per començar el meu aprenentatge de l’ofici de paleta. Vàrem anar a
Començaré dient una cosa que potser molts no es creuran: tinc una flaca especial per Josep Lluís Merlos i l’equip que l’acompanya a les transmissions de TV3 de les curses de Fórmula 1. Vull dir que si tant em molestés la feina d’aquests professionals podria canviar de canal i anar a Tele 5 o a Antena 3 (o on dimonis
Fa uns mesos ja vaig parlar en aquestes Totxanes en general sobre l’obra d’Albert Sánchez Piñol i, d’una manera molt especial, sobre “Victus”, la seva esperada novel·la. Si voleu refrescar memòria podeu fer click aquí i aquí i us posareu al dia de seguida. Tal com s’havia anunciat, abans d’ahir -dimarts 9 d’octubre- a les 12 del migdia Edicions La
Ja es ben certa la dita aquella que diu que de vegades el llegir ens destorba l’escriure i que altres vegades és l’escriure qui ens fa ajornar el plaer de la bona lectura. I si entremig s’hi barreja la música, la cosa encara es complica més. Si més no, això és el que m’ha passat en els darrers dies: he
Abstret -i enganxat, ja vaig per la segona lectura- amb l’últim Sánchez Piñol reconec que aquests dies he deixat molt abandonades aquestes Totxanes. Ho sento, nois… L’aturada és a punt de resoldre’s. De moment, però, us deixo (aquí) amb l’enllaç a la tertúlia que el dimecres passat es va fer a TVE 2 sobre els 50 anys de
Fa molts anys, durant una època vaig haver de desplaçar-me amb una certa freqüència a diverses localitats del país per motius de feina. En un d’aquests viatges, concretament a la ciutat de Tarragona, vagarejant pels carrers de la part antiga de la ciutat després d’un matí complicat vaig viure una espècie d’epifania: tot buscant un lloc per dinar a prop