Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Sobre això d’España (i 3): tothom tranquil.
(La sèrie comença aquí)No voldria semblar exagerat però crec que aquest estat d’il·lusió col·lectiva a què feia referència en l’apunt anterior el tenim prou interioritzat com per viure l’etapa actual amb una certa eufòria. Si fa no fa com quan estem enamorats, que tenim la sensació d’anar pel món com si levitéssim.
Aquesta placidesa ens permet situar-nos una mica “au dessus de la melée”, com si diguéssim. I gràcies a això la major part del doll de merda, mentides, insults i amenaces que aboquen damunt nostre des d’España no ens fa ni fred ni calor.
O, més exactament, no ens n’hauria de fer. No només perquè, com deia dies enrere, estan cagats sinó perquè la força de la raó ens empara.
En això tenim avantatge: fa molts anys que suportem els seus vòmits i ja n’estem vacunats. A España, en canvi, la nostra decisió de marxar els ha agafat de noves. Amb els pixats al ventre, vaja.
¿Què hem de fer ara? Doncs el que millor sabem fer: actuar amb seny i civilitat. Poca broma, companys, que el món -en tenim força proves- ens observa encuriosit i interessat. I ens espera, no en tingueu el més mínim dubte. A España ja la coneixen. A nosaltres potser menys, però estic segur que per a un europeu no ha de ser cap mal indici, ben al contrari, que una col·lectivitat vulgui fugir de la rèmora espanyola de manera pacífica i democràtica com farem nosaltres.
¿Com ho haurem de fer? Doncs de la manera més ràpida que es pugui. Ja vaig explicar en aquest apunt que no em veia durant dos, tres o quatre anys separant-me d’España. La cosa s’ha de fer de pressa i no necessàriament per mitjà d’un referèndum que pot aportar brega, fatiga i endarreriment a un procés que hauria de ser rapidíssim. Un Parlament de perfil clarament sobiranista sorgit de les properes eleccions seria suficient per fer la declaració d’independència. Ja ho veieu, doncs: d’aquí a un mes la solució la tindrem a les nostres mans.
I després, amb cadascú a casa seva, tocarà negociar d’igual a igual amb España tots els detalls de l’assumpte.
Us ho prometo: com a independentista que sóc -que m’han fet ser, vaja- no desitjo altra cosa que obtenir la independència ben aviat per poder deixar de ser-ho i posar-me a fer feina.
Que n’hi haurà, i molta, per fer.
—————————————————————————————-
NOTA: Ja haureu vist que finalment he aconseguit una imatge de la pancarta a què feia referència en el primer apunt d’aquesta sèrie que avui acabo. De fet, no ha estat només una sinó quasi una dotzena les imatges que m’han fet arribar per correu electrònic, Twitter i Facebook els lectors d’aquell apunt. A tots ells moltíssimes gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!