Totxanes, totxos i maons

Tot i la tendència ascendent del vector independentista -estimulada, a més a més, per les nefastes polítiques dels governs del PSOE i del PP a Madrid– crec que ningú, ni el més somiador de la colla, es podia imaginar que tot just ara, en qüestió de poques setmanes, la voluntat dels catalans de marxar d’España saltaria a la primera línia de tots els informatius -d’aquí i de fora- i irrompria en la nostra vida quotidiana amb una força tan descomunal i amb una naturalitat tan impensada com ha estat des de principis de setembre.

La resultant d’aquest procés ens diu que tots plegats estem il·lusionats. Esperançats, contents i molt il·lusionats. I això té encara més valor si pensem que aquest sentiment col·lectiu coincideix amb un moment summament difícil en el qual molta gent està patint en pròpia carn les conseqüències d’una crisi que encara no ha acabat de dir la seva darrera paraula.

¿Què ha passat perquè hàgim arribat on som ara? Hi ha diversos motius que donarien resposta a la pregunta però, posat a triar, em decantaria per dir que per primera vegada som plenament conscients de la nostra força com a col·lectivitat. L‘Onze de Setembre ens vàrem trobar als carrers de Barcelona, ens vàrem contemplar les cares de felicitat, vàrem compartir aquest goig amb els fills, els pares, els avis i els amics que formaven amb nosaltres aquella incontenible marea humana i vàrem entendre que, finalment, teníem a les nostres mans allò que Estelllés definia com “la clau que obre tots els panys”.

D’aquesta manera tan senzilla i tan inoblidable, hem descobert que junts som molt més forts i que per poc que ens ho proposem no podran amb nosaltres. I de cop i volta hem perdut la por. Sabem que això d’España ja no hi ha qui ho aguanti, ens hem cregut que tot és possible i per això estem il·lusionats.

Penso en la cançó de Raimon de fa més de quaranta anys (a propòsit, per cert, d’un recital seu a Madrid) –“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures / i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”– i m’adono que tots tenim la convicció plena que l’esclat d’ara no és un foc d’encenalls que ens exalta només “per unes quantes hores”. És molt més. Va més enllà.

Estem il·lusionats i alegres, vivim un estat d’estímulació col·lectiva que ens fa sentir forts. Malgrat -torno a dir-ho- la crisi que aclapara a moltes famílies i a moltes empreses. Però no ens enganyem: tota aquesta força es pot esvair com un miratge si els nostres representants polítics no saben estar a l’alçada dels esdeveniments.

No hem començat malament, que consti: la primera decisió -eleccions anticipades a finals de novembre- ha estat encertada. Calia fer aquest pas. Per comptar-nos. Per saber -i perquè sàpiguen- amb la màxima precisió quants som. I per continuar, després, fent passes endavant. Irreversibles. Amb tothom empenyent. Unes passes, però, que seran les més difícils.

Perquè ara mateix qui ens pot fer més mal no són precisament els de fora. Cal tenir en compte que aquesta enorme bossa d’il·lusió és material sensible i altament trencadís. Un material que, per tant, cal administrar amb molt de tacte.

Ens esperen reptes difícils, ho sabem. Des de fora intentaran abatre’ns. Però l’enemic de debò, el més letal, serà aquell que, a casa nostra, no sàpiga administrar aquesta situació excepcional i, per tant, no sàpiga encaminar la gran il·lusió del país cap al desenllaç feliç que tots somiem.

Desitjo ferventment que res no s’estronqui perquè recuperar un estat d’eufòria col·lectiva com el d’ara costaria anys i panys. No vull ni imaginar-ho, però si algú ens falla es mereixerà allò que cridava l’enyorat Ovidi al final de la “Cançó del llaurador”: “Per a ell mil malediccions”.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!