Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 d'octubre de 2012
0 comentaris

El privilegi d’escriure un Bloc (1).

A mi, com suposo que a tothom, em passa que quan, des de la talaia que em proporciona l’edat, giro la mirada cap enrere m’adono que al llarg de la vida m’he anat trobant amb circumstàncies molt concretes en les quals havia de prendre decisions que després han tingut conseqüències transcendents.

(vegeu aquest apunt de fa tres mesos, que parla més o menys d’això)

No parlo només d’aquelles decisions diguem-ne solemnes, com la tria de la persona amb qui compartirem la nostra vida, l’elecció d’una professió, la compra d’un pis… No. Hi ha propostes d’un altre nivell de transcendència -en principi menor- però que vistes amb perspectiva resulta que han arribat a formar part indestriable d’allò que amb el pas dels anys constitueix la nostra vida i la imatge que projectem de cara enfora.

Una d’aquestes decisions va ser la de dir que sí a allò que un dia llunyà del mes de març de 2004 en va proposar l’Assumpció Maresma: obrir un Bloc i anar-hi escrivint de tant en tant.

Des d’aquell moment han transcorregut vuit anys i mig i el resultat són 2250 apunts escrits i penjats a MésVilaweb. Això pel que fa a les dades quantitatives. Però escriure un Bloc, fer aquestes Totxanes, m’ha suposat també dues coses:

Per una banda, la possibilitat d’obrir una finestra pública des de la qual exhibir -amb les dosis justes de pudor- records, pensaments, sentiments, desitjos i esperances. I, per l’altra, gaudir de la companyia d’una colla de lectors -1.500 si m’he de creure les estadístiques- que actualment passen cada dia per aquest Bloc. Una companyia que, en principi, no té cap espai habilitat per deixar les seves opinions i comentaris però que quan li cal em troba fàcilment per mitjà del correu electrònic.

Penso, per exemple, en la Roser, estimada coblocaire i seguidora fidel des dels inicis; en la Maria Pilar que em segueix des de Providence (EUA) amb els seus estimats ToniBernat i ‘Elisenda; penso en l’Enric i la seva permanent exigència moral; amb l’estimat Francesc que em llegeix des de la seva residència per a gent gran després del croissant matiner i just abans de fer el Serra i el Fortuny; o en l’altre Francesc, metge i rocker a parts iguals.

Penso en el Jaume, que em va ajudar a trobar la senyora Elisabet; en l’al·lota Esperança, periodista atrafegada sobretot els caps de setmana; en el Jesús que des d’Igualada cada matí juga a emmirallar paraules; en el Vicenç que sempre em comenta els apunts que faig sobre la llengua; en la Silvana, a cavall entre Facebook i el Bloc, aquí i a l’altra banda de l’oceà; en l’Anna que viu i escriu un magnífic Bloc a Estocolm i en la Noemí, la seva germana, que viu molt més a prop.

La meva gratitud va també per la Carme, la dona que sap més coses sobre els robots en aquest país; pel jove i veteraníssim Marc, amb el cervell sempre en ebullició de nous projectes; en el Pau que cada dia em llegeix des del seu retir a Campdevànol; en el meu antic veí Xavier, ara resident al Vallès, sempre punyent i crític; o amb en Jordi, que cada dia em regala un mot. Penso també en el Josep, valencià i arquitecte amb el qual em sembla que m’entendria de seguida; en el Vicent, un altre valencià de pedra picada amb el cap clar i ben moblat; i en el Josep Maria, que cada dia fa el trajecte entre Girona i Barcelona per anar a treballar.

No pot faltar tampoc en aquesta llista el Salvador, jubilat feliç i viatger envejable; ni l’altre Salvador en companyia del Xavier, periquitos il·lustres tots dos. O el Vicenç, que sempre que pot em pregunta coses sobre sant Antoni de Pàdua, el patró dels paletes.

Penso en tota aquesta meravellosa colla d’amistats trenada a través de la paraula escrita, de la mateixa manera que se’m fa impossible no pensar amb una immensa gratitud en el centenar llarg de persones que em van enviar correus de condol quan va morir ma mare, fa sis anys, o mon pare, en fa tres. O quan vaig complir 60 anys. O els que ens varen felicitar fa cinc mesos quan va nèixer la Mila, la nostra primera néta.

Tots plegats -més tots els que sense voler he omès- són la gent que dóna sentit a la meva afició, al meu privilegi de poder escriure en aquest racó de la xarxa que he adaptat lliurement als contorns del meu perfil i que molta gent, no menys lliurement, ha fet seu. Un racó que em proporciona històries precioses com la que us explicaré en l’apunt que vindrà a continuació d’aquest. Demà segurament.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!