El mes de juliol vaig publicar un total de disset apunts. Els 10 més visitats varen ser aquests: * 1) Sobre Albert Sánchez Piñol, “Victus” i tot l’enrenou (i 2). (vegeu-lo aquí) * 2) Sobre “Terreny personal”, de TV3. (vegeu-lo aquí) * 3) Sobre Albert Sánchez Piñol, “Victus” i tot l’enrenou (1). (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) Visitem un temple
Estic segur que si heu llegit “Jo confesso” el nom del monestir de Sant Pere del Burgal us serà molt familiar ja que és l’escenari d’uns fets esdevinguts a finals del segle XIV a partir dels quals es desenvolupa tota la riquíssima trama de la novel·la de Jaume Cabré. No és, doncs, una localització més de
Amorrat al televisor mig món contempla la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres mentre tu ets al llit amb el llum encès i el “Jo confesso” -que llegeixes per quarta vegada- a les mans. Al teu costat l’A. s’enfila dolçament pels primers graons del son. A la tauleta de nit l’iPhone rep un missatge del senyor WhatsApp: “Us
(Any 1975, dia 26 de juliol) Me’n recordo amb molta precisió de tal dia com avui de fa 37 anys. Per una raó de pes: va ser el dia que va nèixer el nostre primer fill, el noi gran de casa. El mateix que fa just dos mesos ens ha fet avis a l’A. i a mi (amb
(La sèrie comença aquí) Em sembla que en l’apunt anterior ha quedat ja prou clar que considero Albert Sánchez Piñol com un dels novel·listes més ben dotats que tenim ara mateix a casa nostra. Com ja és públic i notori, fa un parell de setmanes el nostre home, i la seva editorial, varen anunciar que per la
Va ser cap a finals de 2002 que em va arribar “La pell freda”, d’Albert Sánchez Piñol. Anava dintre d’un sobre d’Edicions La Campana i l’acompanyava un targetó escrit a mà per la seva editora, la gran Isabel Martí, que m’exhortava a llegir el llibre de seguida. Recordo que no vaig trigar gaires dies a agafar-lo. I no em fa res
Entre el 14 i el 16 d’octubre de 1971 es va celebrar a Eivissa -més concretament en un hotel situat a la cala de Sant Miquel- el VII Congrés de l’Internationl Council of Societies of Industrial Design (ICSID), organitzat per l’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI/FAD). En aquella època jo
Una tria de les definicions que més ens han agradat a l’A. i a mi entre les aparegudes darrerament als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * Igual cobija un panda que un jaguar: GARAGE * Deixar la feina d’especialista en papiroflèxia: PLEGAR (MS) * Estan hartos de las
(La sèrie comença aquí) Crec que va ser en el primer apunt d’aquesta sèrie que ara arriba al seu final que vaig comentar la fragmentació de la Maçoneria en diverses branques. També vaig explicar que en la visita que vàrem fer l’A. i jo el diumenge 1 de juliol a la Gran Lògia Simbòlica d’Espanya ens varen atendre quatre
(La sèrie comença aquí) En l’apunt anterior deia que el llibre de Florencio Serrano està pensat per aclarir dubtes dels profans que tenen curiositat per gratar una mica més enllà dels tòpics i de les imatges prefixades sobre la Maçoneria. Són tres-centes pàgines amb teca de la bona. Vull dir, de la que s’aprofita tot: tall i ossos. I
(La sèrie comença aquí) La impressió que vaig treure de la visita al Temple Maçònic del carrer Avinyó -organitzada per la bona gent de Literat Tours– era que allí es reunien una sèrie de persones seguint uns rituals i uns signes externs molt determinats -i, si se’m permet l’expressió, peculiars- amb l’objectiu de debatre sobre temes que
(La sèrie comença aquí) La primera pregunta que qualsevol persona normal i encuriosida pel tema es farà ha de ser: ¿quins són els objectius principals de la Maçoneria? M’he capbussat per les pàgines web d’unes quantes lògies -val a dir que aquesta gent està gairebé tan fraccionada com l’independentisme català, que ja és dir- i em sembla que he trobat uns quants
Mai m’hauria imaginat que l’apunt de la setmana passada “Visitem un temple maçònic“ suscitaria tantes reaccions. De tot tipus: de gent coneguda que em pregunta amb tafaneria mal dissimulada: “I què, tu? Què?”; de gent no tan coneguda (o més discreta) que em recomana llibres o que m’envia enllaços de pàgines web, d’espais a YouTube, de programes de ràdio
Ja fa molt de temps que em declaro admirador de Joan Isaac. Va començar a interessar-me des dels primers discos, editats cap a la segona meitat de la dècada dels 70, i vaig trobar-lo a faltar quan va permetre’s unes vacances discogràfiques de quasi quinze anys fins que va treure, l’any 1998, “Planeta sienci”. La gran
Assisteixo a la inauguració de “Cellers: cooperativisme + modernisme” l’exposició que es podrà veure al CaixaForum de Barcelona fins al 14 d’octubre (l’entrada és de franc) i em quedo meravellat per la manera agradable i entenedora com s’explica un moment de la història del nostre país -entre 1918 i 1923- on es varen aplegar les necessitats organitzatives d’una