Totxanes, totxos i maons

Entre el 14 i el 16 d’octubre de 1971 es va celebrar a Eivissa -més concretament en un hotel situat a la cala de Sant Miquel- el VII Congrés de l’Internationl Council of Societies of Industrial Design (ICSID), organitzat per l’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI/FAD).

En aquella època jo era un estudiant d’Aparellador ple de curiositat per tot el que fos descoberta de noves vies en el camp de la construcció, l’arquitectura i l’urbanisme, cosa que em va fer seguir molt de prop tot el que s’anava covant al voltant d’aquest congrés en el qual, sota el lema “La utopia és possible” es varen presentar una sèrie de propostes col·laterals que encara avui són recordades com a icones d’aquell moment.

Em refereixo més concretament a la Ciutat Instantània i a dues experiències properes al món de l’escultura de gran impacte visual: el Vacuflex-3 i, sobretot, el mòbil inflable de Josep Ponsatí, ambdues a les aigües de la cala Sant Miquel.

Tota aquella experiència la vaig haver de viure obligatòriament des de Barcelona ja que aleshores estava fent el Servei Militar i no podia disposar de cap permís per desplaçar-me a Eivissa.

Ara, quaranta-un anys després- el MACBA presenta “La utopia és possible”, una exposició que aplega una gran quantitat de documents gràfics i audiovisuals d’aquells tres dies i que es podrà visitar fins al 20 de gener de 2013.

L’A. i jo hi vàrem ser ahir, diumenge, i crec que no serà pas la darrera vegada que almenys jo m’hi acosti ja que hi ha molta teca per conèixer i evocar aquella experiència que vaig seguir en la distància i que amb el pas dels anys s’ha anat revestint per a tothom -els que hi varen ser i els que no- d’una pàtina mítica molt especial.

La prova del que acabo de dir és que deu anys després, durant la meva època d’escriptor de poesia, vaig presentar-me a diversos premis amb un recull de poemes que vaig titular “La ciutat instantània”, molt influenciats també per aquell “Taller de arquitectura”, de José Agustín Goytisolo, editat per El Bardo el 1977 que tant em va impressionar en el seu moment.

En tornar de l’exposició del MACBA vaig recuperar el poema després de tenir-lo desat molts anys en la penombra d’un calaix del buró del meu avi que tinc al rebedor. Us el copio aquí i que sigui el que Déu vulgui:

Instant City

(A Josep Ponsatí, ara fa deu anys)

Algun dia
l’anònim planificador veurà
com cauen les cases que va crear
en hores de malson.
I en el seu lloc
creixeran immensos cucs,
volves d’aire embolicades
amb plàstic de colors llampants.
Serà llavors
quan l’instant esdevindrà
matèria eterna i fugissera alhora
i una vegada més
-ara per definitiva-
amb l’escala de la seva mesura
apamarem la terra que ens pertany.
En un cal·lidoscòpic pas enrere
ens acollirà un contradictori
claustre matern,
generós imperi de la llum,
que inundarà racons insospitats.
Dos llavis molsuts ens engoliran
golafres
en entrar ajupits a la nova vagina
trencant el tel d’una virginitat invisible
i cínicament renovable
i ens eixordarà
el brunzir constant dels ventiladors
o l’espetec d’una junta que es desgrapa.

Posseïdors de la cova-placenta
expulsarem records d’allà on venim,
domini d’obscurs planificadors,
laberint que ens ha vist nèixer
i on no volem morir.

Sadollats i ferms en les nostres conviccions
ens estimarem
i tindrem fills a dojo.

(abril / desembre de 1981. A Barcelona)