Totxanes, totxos i maons

Amorrat al televisor mig món contempla la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres mentre tu ets al llit amb el llum encès i el “Jo confesso” -que llegeixes per quarta vegada- a les mans. Al teu costat l’A. s’enfila dolçament pels primers graons del son.

A la tauleta de nit l’iPhone rep un missatge del senyor WhatsApp: “Us puc trucar?”. És el noi gran de casa, que ara mateix és a Bretanya de vacances amb la seva dona i la seva filla -la vostra néta- que avui precisament compleix dos mesos. Li respons que endavant i mig minut després sona el telèfon.  (n’hi ha més)

T’explica que avui ha estat un gran dia per ells, que han obert una llibreta d’estalvi francesa per la nena, que als avis i als besavis bretons els cau la bava (tu diràs), que la Mila dorm moltes hores (com Déu mana). Que menja, creix i és feliç. Que ells -això no ho diu, de fet, però es dedueix clarament- també. I que demà a primera hora se n’aniran cap a l’Ile d’Arz -el seu petit paradís- on faran estació les properes dues setmanes.

Tu li dius que acabes de veure’l fotografiat i fent declaracions a l’Anuari de la Música 2012 que acaba de publicar Enderrock. Li fa gràcia i et demana que fotografiïs la pàgina i li passis per WhatsApp. Li dius que d’acord però a canvi de rebre fotografies recents de la nena. I d’ells, és clar.

Quan has penjat t’ha vingut de seguida a la memòria un apunt que vas escriure l’any passat, quan vareu visitar tots plegats la Bretanya. El vares titular “Rialles” i parlava de l’encomanadissa sensació de felicitat que el noi gran de casa i la seva estimada (aleshores no hi havia ni rastres de la Mila) desprenien en cada moment d’aquells dies irrepetibles.

Tornes al llit, tanques el llum i t’entretens a contemplar amb l’iPhone les fotografies que t’ha enviat. Totes t’agraden, però n’hi ha una que t’atreu especialment. Hi surt el noi gran de casa i la seva filla abillada amb un espectacular pitet blanc al mig del qual hi destaca un enorme cor de color vermell.

Excepcionalment, però, en aquest cas no et fixes tant en la néta com en son pare. Gràcies al geni del senyor Steve Jobs amb un gest dels dits amplies el segment de fotografia que ocupa el rostre del teu fill i t’adones, orgullós, que no només és guapo cosa de no dir sinó que fa cara -i fets, és clar- de bona persona. El teu fill, penses, és una bona persona.

Just aleshores (reflex automàtic de pare veterà) et ve al cap l’altre noi de la casa. El petit. El que en aquells moments deu estar en algun camerino més o menys improvisat afinant la guitarra i posant-se la granota de color vermell per sortir a l’escenari –“Bona niiit, Sant Cugat Sesgarrigues!!!”– amb els seus companys de la Banda del cotxe del mateix color. I hi tornes: l’A. i tu heu tingut la sort de fer uns fills que, per damunt de tota altra consideració, són bones persones.

A Londres ja deuen ser a punt d’enllestir el cerimonial. A tu tot això dels grans esdeveniments esportius et deixa fred (tret, és clar, de quan per entremig hi ha el Barça o, potser, la Fórmula 1), però d’alguna manera sents que el món no està perpètuament en procés de desintegració, com fan entendre els TeleNotícies. Que hi ha motius per a la rialla encara.

I tot i que no hi creus, en la parafernàlia olímpica, sents que ara mateix sortiries al carrer i et posaries a repartir corones de llorer a tort i a dret…