Totxanes, totxos i maons

Assisteixo a la inauguració de “Cellers: cooperativisme + modernisme” l’exposició que es podrà veure al CaixaForum de Barcelona fins al 14 d’octubre (l’entrada és de franc) i em quedo meravellat per la manera agradable i entenedora com s’explica un moment de la història del nostre país -entre 1918 i 1923- on es varen aplegar les necessitats organitzatives d’una societat rural i les solucions arquitectòniques d’un moviment estètic -el Modernisme- que…  (n’hi ha més)

… els simplistes i els poc informats solen reduir a l’àmbit de la burgesia barcelonina. Us enganyen, doncs, si us parlen del modernisme com d’un estil arquitectònic únicament urbà: aquesta exposició ho demostra a bastament

“Cellers: cooperativisme…” es complementa i enriqueix amb una pàgina web molt completa que no es limita a reproduir els materials que s’hi exposen sinó que té vocació de continuïtat més enllà del trajecte vital de la mostra. Una continuïtat que, lògicament, la millor manera com es plasmaria fóra estimulant la gent a conèixer directament tant aquestes catedrals del vi com el producte que s’hi elabora.

Surto de l’exposició encara enlluernat per aquella sàvia simplicitat estructural de Cèsar Martinell i tants altres arquitectes seguidors de la petja gaudiniana capaços de crear uns espais bells i funcionals que han resistit digníssimament les modes i el pas del temps i que avui continuen sent tan útils i necessaris com quan es varen construir aviat farà un segle.

Amb la moto enfilo el passeig de l’Exposició en direcció a la plaça d’Espanya i quan hi sóc no puc evitar que els ulls se me’n vagin cap al nyap descomunal de Les Arenes. Un exemple d’arquitectura desmesurada -tant pels elements exteriors com, sobretot, pel seu interior- que està als antípodes d’allò que una estona abans m’ha emocionat al CaixaForum.

Tot i això encara no he acabat de tastar el calze de l’estultícia: giro cap a la dreta en direcció a la Gran Via i torno a veure l’edifici annex que dóna al carrer Llansà i que tapa totes les vistes de la Casa Fajol, aquell edifici coronat per una monumental papallona modernista de ceràmica que dissortadament ha quedat fora de l’abast de qualsevol mirada i sobre el qual ja vaig parlar aquí fa dos anys bastant emprenyat.

Feu-me cas, aneu al CaixaForum a veure l’exposició “Cellers: cooperativisme…”, en sortir feu un tomb pel Pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe i després, si aneu cap al centre, enfileu cap al carrer Lleida. Passar per Les Arenes és un contrast massa brusc. Cruel, gairebé.