Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Crec que va ser en el primer apunt d’aquesta sèrie que ara arriba al seu final que vaig comentar la fragmentació de la Maçoneria en diverses branques.

També vaig explicar que en la visita que vàrem fer l’A. i jo el diumenge 1 de juliol a la Gran Lògia Simbòlica d’Espanya ens varen atendre quatre membres: tres homes i una dona.

Ve a tomb aquest preludi perquè em sembla significatiu posar sobre avís a qui es decideixi a llegir “La Tecnologia Masónica. Su verdadero poder”, llibre del qual he parlat en l’anterior apunt, ja que és molt possible que li sorprengui que en cap racó de les seves 300 pàgines no aparegui ni la paraula “mujer” ni cap dels seus derivats.

L’explicació és molt senzilla: el senyor Florencio Serrano, l’autor, pertany a la Maçoneria Regular, branca que entronca directament amb la inicial Gran Lògia Unida d’Inglaterra, creada el 1717 i que, entre altres peculiaritats que no detallaré, era estrictament reservada als homes. En canvi, els membres de la Lògia del carrer Avinyó pertanyen a la branca Liberal, que permet, també entre altres peculiaritats que no detallaré, la presència de les dones a les Lògies en pla d’igualtat amb els homes.

Dit tot això crec que ha arribat el moment que em mulli públicament. Sobretot després de la notable immersió que porto des de fa uns quants dies en el tema (i de la pallissa que he anat donant als meus soferts lectors).

Correus que he rebut, converses que he mantingut, llibres que m’han recomanat i lectures que he fet al llarg de tot aquest temps m’han dut a la percepció que potser encara no sé del tot què és la Maçoneria, però sí que sé d’una manera bastant aproximada què NO és.

Per tot plegat -i donant per sentat el meu absolut respecte a la institució i als seus membres- em sembla que estic en condicions de qualificar com bastant improbable que en un futur més o menys proper el meu camí i el de la Maçoneria s’ajuntin per continuar ruta plegats.

Baixaré a nivells encara més personals: Digueu-me fatxenda però, francament, no percebo dintre meu ni cap buit existencial ni tinc la impressió que a la meva vida li falti sentit com per posar-me a buscar respostes a preguntes que ara com ara no em formulo.

D’altra banda, digueu-me individualista però tampoc sento la necessitat de compartir complicitats o de deixar d’anar per lliure com he anat fins ara ja que, francament tampoc m’ha anat tan malament (i afegeixo aquí el que deia la meva àvia: “en bona hora ho digui”).

Vull dir que, amb més o menys errors i vacil·lacions, continuaré dedicant els meus esforços per assolir l’Harmonia Universal o, si us agrada més, per apropar l’adveniment del Cel Nou i la Terra Nova, tal com he anat fent fins ara: per lliure i de bona fe.

Estic segur que allí dalt (o a baix, o on dimonis sigui) ens hi trobarem bastants dels que ara hem anat coincidint en les aventures i experiències de nom divers que he pogut conèixer de prop.

I m’imagino que aleshores tot serà collonut.

Que tot els panys tindran la seva clau i que ja no ens caldrà el misteri.

Perquè serem el Misteri, tu…

He dit.