(La sèrie comença aquí) 7. “A aquestes alçades de la pel·lícula” (3′ 19″)Cors femenins i seccions de corda i vent per reforçar des del punt de vista instrumental un tema que a la primera audició pot passar un pèl desapercebut dintre del conjunt del disc. Un tema, però, dotat d’una solidesa interna que no m’estranyaria que el convertís amb el pas del temps
Quan vaig acabar els quatre cursos del batxillerat elemental -any 1964- mon pare em va preguntar quina continuació volia posar a la meva vida: estudiar un parell de cursos més fins acabar el batxillerat superior o incorporar-me a l’empresa familiar dedicada a reparar edificis, aprenent l’ofici de paleta i, això sí, com havia fet ell a la meva edat anant els vespres a l’Escola de
(la sèrie comença aquí) 3. “Monsieur Cousteau” (4′ 05″)Una cançó rodona. De les que t’enxampen des de la primera audició i no te les pots treure del cap. Per això el grup la va triar com el primer tema del disc que va veure la llum, a tall de presentació. (vegeu aquí el clip a You Tube)Un ritme
(Any 1977) Me’n recordo de quan l’A. i jo vàrem fer realitat la nostra il·lusió d’allotjar-nos durant un parell de dies en un hotel de la nostra ciutat… (n’hi ha més) Me’n recordo de quan l’A. i jo vàrem fer realitat la nostra il·lusió d’allotjar-nos durant un parell de dies en un hotel de la nostra ciutat. I
Ja ens ho podíem imaginar que Els Amics de les Arts, després de tancar amb èxit clamorós la gira del seu anterior disc “Bed & Breakfast” i entrar en un període de silenci feiner (similar al cas de Manel amb els excepcionals resultats que ja coneixem), no ens oferirien un disc més sinó que farien una passa
(La sèrie comença aquí) Suposo que en el meu anterior apunt -i en altres en els quals esporàdicament he parlat també d’aquest assumpte- quedava prou clar que sóc un col·leccionista nat. I com que fa més de quaranta anys que ho sóc el material del qual disposo és variat i abundant. Poso exemples de llibres: Jaume Cabré ocupa seixanta-cinc centímetres de la lleixa 53,
De vegades les millors coses passen per pura casualitat, fora de tota previsió, com un encadenat de coincidències tocades per la fortuna. Ahir vàrem celebrar tota la família els 88 anys de la mare de l’A., una vella coneguda dels lectors veterans d’aquestes Totxanes ja que vaig parlar d’ella quan va complir-ne 82 (vegeu aquí) i en
Del llibre “Lent” (Ed. 62), de Narcís Comadira. Valle d’Orcia (Per en Modest Prats) Si només fos el fet d’una capella entre un grup de xiprers dalt d’un turó, segurament la seva imatge mai no se’ns quedaria gravada al fons de l’ànima. És la forma la que ens impressiona, la blancor dels murs, el frontó, les
(Per evidents raons d’actualitat aturo fins demà la continuació del meu apunt sobre els posseïdors i els usuaris) Tal com m’imaginava, la trobada-conversa d’ahir al vespre amb Miquel Calçada que va organitzar la gent de Vilaweb va ser extraordinària. I des del punt de vist personal meu no cal dir que estic molt cofoi d’haver pogut
Tot el discurs de Pere Portabella a la gala dels Premis Gaudí em va impressionar, però potser el moment que em va tocar més la fibra va ser quan -parlant de discos i de pel·lícules, però també de llibres- va dir que en l’actual era digital el valor de la possessió ha passat ja a la història i que el seu
Ahir, com cada segon diumenge de febrer des de fa una pila d’anys, a les 12 del migdia es va celebrar l’homenatge poètic a Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi davant de la tomba del poeta.Els seguidors d’aquestes Totxanes coneixen bé l’hàbit que l’A. i jo tenim d’assistir a aquesta trobada des de fa almenys trenta anys, quan
(La sèrie comença aquí) Érem a punt de superar la segona hora de gala quan, fatigats per tot el que havíem vist i sentit fins aleshores, es va fer la llum: el president de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, va anunciar el Premi Gaudí d’Honor 2012 concedit a Pere Portabella. Aquesta part de la gala ocupa un tall d’onze minuts que
Un d’aquests articles que fan bo de llegir de tant en tant per saber on som i què hi podem esperar de la llopada que ens envolta. El va publicar el diari Ara abans d’ahir (dijous, 9 de febrer) i el signa Patrícia Gabancho. El catalanisme és mort “Tot i que el catalanisme ha estat indispensable
(La sèrie comença aquí) Amb el prometedor antecedent del monogràfic de La Vanguardia -que, a més a més, explicava que la gala dels Premis l’havien concebuda com un homenatge al cinema musical- havent sopat del dilluns em vaig instal·lar en la posició de mirar la tele -estirat a terra i amb el Pancho damunt de la
El diumenge de la setmana passada La Vanguardia va encartar un monogràfic especial dedicat als IV Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català. Lector habitual de diaris com sóc des de fa una pila d’anys, em sembla que he desenvolupat un sisè sentit per detectar quan, en aquest invent dels monogràfics, hi ha matèria interessant o quan -en la majoria dels