Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

20 de febrer de 2012
0 comentaris

De posseïdors a usuaris (i 2).

(La sèrie comença aquí)

Suposo que en el meu anterior apunt -i en altres en els quals esporàdicament he parlat també d’aquest assumpte- quedava prou clar que sóc un col·leccionista nat. I com que fa més de quaranta anys que ho sóc el material del qual disposo és variat i abundant.

Poso exemples de llibres: Jaume Cabré ocupa seixanta-cinc centímetres de la lleixa 53, Joan F. Mira s’apropa als setanta de la 74 i escampades per les diverses parts de la biblioteca que hi ha repartides per tot el pis…  (n’hi ha més)

… tinc, a més a més, una vintena d’edicions diferents de “Cien años de soledad”, unes quinze de “Catcher in the Ray”, una dotzena de versions d’“Ulisses”… I val a dir que al costat d’aquest capital de paper ja comencen a créixer també les edicions electròniques de les quals l’A. és la gran usuària de casa nostra. Sort que aquestes no ocupen espai.

Les meves perspectives de futur per aquesta banda són, en principi, de continuïtat: segueixo rebent novetats de les editorials i rara és la setmana que no compro un o dos llibres pel meu compte. Dit altrament: en aquesta evolució de posseïdors a usuaris a la qual ens encaminem jo em situo en la banda dels perdedors. Dels que ja hem fet tard.

Com deia dies enrere, estem enmig d’una bugada en la qual hem perdut uns quants llençols. Si m’he de centrar en l’àmbit de la música he de dir que detecto (i deploro) un lamentable procés de pèrdua de substància i d’aprimament de continguts que ja fa anys que va començar. Amb el pas del vinil al CD (*) -primers anys 90- vàrem perdre la qualitat de les portades (¿qui recorda ara el “Thick as a Brick” de Jethro Tull, l’original “Sticky Fingers” dels Stones, el “Sgt. Pepper” dels Beatles, el “Dioptria” de Pau Riba o les composicions gràfiques d’Hipgnosis pels Pink Floyd o Yes?) a canvi de guanyar espai i una discutible qualitat de so.

Amb el canvi de format vàrem començar a perdre també espai per a la informació (lletres, crèdits…) fins l’extrem de necessitar una lupa per llegir la majoria dels textos. Perquè -suposo que se m’ha entès- per mi és molt important saber quins músics intervenen en cada tall del disc. M’interessa saber aquell “riff” de guitarra qui el fa, o qui forma la secció de vent d’aquell altre tema, o qui ha estat el tècnic de so. I també, per què no?, a qui dediquen els músics el seu treball, a qui expressen el seu agraïment, en quines dates es va fer l’enregistrament…  

No era, però, només un problema de continguts miniaturitzats. També entrava en joc l’estructura mateixa de l’audició ja que amb la funció de reproducció aleatòria dels CD’s es va posar a l’abast la possibilitat d’escoltar els temes d’un disc en un ordre diferent al pensat per l’autor.

Molt més cap aquí, la creació d’iTunes -el gran invent de Steve Jobs– va dinamitar un altre concepte sagrat fins aleshores: la integritat de l’obra. I així el personal va passar de comprar discos complets a tenir la possibilitat de seleccionar -i comprar- els temes que vol escoltar i portar al damunt.

(Això, per cert, obliga als músics a pensar la seva obra en una altra escala. Fins ara el ritme era fabricar un disc -és a dir, un paquet entre dotze i quinze cançons- cada dos anys. Ara això ja no cal, el disc ja no és la unitat de mesura i els creadors més joves ho han entès perfectament).

Amb iTunes es va directe a l’essència: escoltes la cançó triada i avall. Vull dir que en la gran majoria dels casos, encara que compris el disc complet a través d’aquesta plataforma l’única informació que reps és una imatge de la coberta del disc i prou.

Algú pot dir-me que la informació complementària dels discos solen trobar-se en les pàgines web dels grups i dels intèrprets. Una veritat que ara com ara fa figa també en bona part dels casos. 

Abocats de manera irremissible com estem a caure en la galàxia iTunes penso que no hauria de ser gaire complicat associar a cada cançó una petita píndola amb la lletra corresponent i la informació complementària que deia una mica més amunt. I el mateix es podria esperar de l’altra plataforma amb una notable projecció de futur: Spotify. Si més no en la seva versió Premium.

Ja ho podeu veure: la dicotomia posseïdors-usuaris té una direcció inequívoca cap a aquests darrers. I pel que fa als quatre carrosses que, com jo, ens escarrasem encara a dedicar uns quants apunts a lamentar el final de l’antic estat de les coses només demanaria que no ens maregin gaire i que ens deixin fer i remugar. La biologia anirà fent la resta i ja veureu com d’aquí a vint anys ja ningú en parlarà…

—————————————————————————————–
 
(*) No ignoro que entremig hi va haver l’època -més efímera- del casset. De fet, les pèrdues eren similars que amb el CD  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!