Totxanes, totxos i maons

Amb el prometedor antecedent del monogràfic de La Vanguardia -que, a més a més, explicava que la gala dels Premis l’havien concebuda com un homenatge al cinema musical- havent sopat del dilluns em vaig instal·lar en la posició de mirar la tele -estirat a terra i amb el Pancho damunt de la panxa- per contemplar el “Crackòvia” i la festa dels Premis Gaudí.

Just en començar el primer parlament del presentador i la primera cançó, arriba el noi petit de casa a deixar les claus del cotxe i es queda atent a la pantalla. L’alegria dura poc i ens mirem sense dir-nos res amb un inici d’atac de vergonya aliena…  (n’hi ha més)

…  davant dels esforços de Xavier Mira per defensar el text que li han escrit. Un text impertinent -és a dir, no pertinent- que fa aigües per totes bandes, estret de pit, que no fa riure ningú…

L’apunt podria continuar per aquesta via uns quants paràgrafs més, però es dóna el cas que en els darrers dos o tres dies s’ha desenvolupat un procés de crítica contra la gala en els mitjans de comunicació que em sembla que m’estalvia d’entrar en detalls per no fatigar el personal. Sobretot tenint en compte que, des de la primera queixa del conseller Mascarell -que comparteixo plenament- fins a les declaracions i contradeclaracions dels principals implicats, fa la impressió que tot ha estat ja dit.

Resumeixo doncs gairebé de forma telegràfica algunes coses que vaig anar anotant:

* La gala va passar de llarg les dues hores de durada. Calia?

* Gràcies a Twitter vàrem adonar-nos que la transmissió es feia en diferit, amb un decalatge d’uns vint minuts. Per què? Exigències del “Crackòvia” potser? Vist des de casa quedava força patètic, us ho asseguro.

* Totes les brometes amb el cavall de “Pa negre” com a protagonista i sobre l’absència de Ventura Pons podrien aplegar-les en un volum i ja tindríem l’antologia del guionista incompetent.

* Qui va entabanar l’Alba Florejachs perquè estigués tota l’estona fent cara d’ensumar merda? 

* Tampoc vaig entendre de què anava la repetida conyeta del pot petit i la confitura.

* Fer brometa sobre les retallades o sobre Millet i Urdangarín hauria d’estar ja penalitzat per ranci i suat.

L’únic que em sap greu de tot plegat és que, atesa la indissimulada militància independentista de Joel Joan, hi hagi genteta que aprofiti l’avinentesa per fotre-li més canya de la que li pertoca.

En fi… que la festa del dilluns tot anava bastant pel pedregar fins que ens va ser donat assistir a l’estona miraculosa de la nit. Just el moment que va aparèixer a l’escenari Pere Portabella, Premi Gaudí d’Honor de 2012. 

(Continua i acaba en el proper apunt, que es dirà “Els Premis Gaudí 2012: Pere Portabella, un senyor en escena”)