Totxanes, totxos i maons

Tot el discurs de Pere Portabella a la gala dels Premis Gaudí em va impressionar, però potser el moment que em va tocar més la fibra va ser quan -parlant de discos i de pel·lícules, però també de llibres- va dir que en l’actual era digital el valor de la possessió ha passat ja a la història i que el seu lloc l’ha ocupat el valor d’ús.

És a dir, que la tendència és que la gent ja no vagi a la botiga a comprar l’últim disc de Leonard Cohen o de Bon Iver per escoltar-los…  (n’hi ha més) 

… íntegrament unes quantes vegades i després arxivar-los a la prestageria al costat dels discos anteriors d’aquests músics. El que farà la gent és anar a la galàxia Spotify per escoltar, amb sort, tot el disc i després, si hi ha més sort, acudir a la botiga virtual per comprar -a noranta-nou cèntims la peça- una o dues cançons que allotjarà als seus dispositius mòbils. I el mateix, si fa no fa, en el cas de la compra de DVD’s o la possibilitat alternativa de visionar una pel·lícula en línia a través de plataformes de pagament i distribució per un període temporal concret en “streaming”.

Vivim, ja es veu, temps de síntesis. O potser, més exactament, de brevetats, que no és el mateix. En part deu ser perquè els habitatges cada vegada són més petits i, per tant, l’acumulació d’objectes es fa cada vegada més complicada. Però, desenganyem-nos, el problema va més enllà de l’àmbit merament immobiliari. I és molt més greu. I desencoratjador. La literatura (i, de retruc, la lectura) va en camí de reduir-se a mòduls de 140 caràcters com a màxim, que és la mesura de Twitter. I pel que fa al camp de joc per on circulen les idees el panorama no és gaire millor: cada vegada té més l’aparença d’una pantalla de Power Point.

La biologia mana. És llei de vida la inevitable la desaparició dels col·leccionistes (o dels “completistes”). D’aquells que vàrem començar fa quaranta anys comprant els primers discos en vinil del nostre músic o grup preferit i que després hem anat completant la col·lecció amb les novetats en CD (del casset qui s’enrecorda?). A mi em passa amb els Stones, Cohen, Dylan, Browne, Raimon, Bonet, Sopa, Sisa… i un llarguííííssim etcétera que a l’hora de la veritat es tradueix en metres linials d’espai ocupat, en calaixeres atapeïdes… i en glopades d’orgull de propietari davant de les visites.

Segurament els que anem quedant som un reducte de maniàtics i de romàntics bufanúvols -jo el primer- però em sembla evident que en aquesta bugada perdem un bon tros de llençol. I em fa pena.

Precisament d’això, del llençol que perdem en aquesta bugada, parlaré en el següent apunt. El que tancarà la sèrie.

(Continua -i acaba- aquí)