Totxanes, totxos i maons

Me’n recordo de quan l’A. i jo vàrem fer realitat la nostra il·lusió d’allotjar-nos durant un parell de dies en un hotel de la nostra ciutat…

(n’hi ha més) 

Me’n recordo de quan l’A. i jo vàrem fer realitat la nostra il·lusió d’allotjar-nos durant un parell de dies en un hotel de la nostra ciutat. I no pas en un hotel qualsevol: no teníem pressa per fer-ho, però volíem que fos l’Hotel Orient. I, a més a més, instal·lats en una cambra la finestra de la qual donés a la Rambla.

Vàrem preparar-ho tot perquè la festa coincidís amb el nostre cinquè aniversari de casats i, en conseqüència, un dia de mitjans de novembre de 1977 vaig passar per l’hotel a reservar la cambra pels dies 29 i 30, un dimarts i un dimecres.

Perquè aquesta era l’altra part de la celebració: volíem gaudir de la nostra ciutat com uns turistes… i en dies feiners. Un detall que donava una dimensió encara més excepcional a la nostra escapada.

No he dit que per aquelles dates l’A. lluïa una panxa de considerables dimensions ja que estava en el vuitè mes de gestació del noi petit de casa. Això, afegit a la raresa (almenys en aquella època) de la nostra decisió va fer que assistíssim a una extraordinària demostració de professionalitat per part del recepcionista que ens va fer l’alta a l’hotel el dia que ens hi vàrem presentar.

Ens va demanar els dos DNI, va comprovar que tant en un cas com en l’altre l’adreça era la mateixa -el carrer del Telègraf, al Guinardó- i que, per tant, amb aquell esponerós panorama prenatal a la vista se li desmuntava la sospita d’estar davant d’una aventura frívola per part meva. Així doncs, ens va tornar la documentació sense expressar la més mínima reacció de curiositat o de sorpresa. Una sensació que -recordeu que parlo de 1977- estic segur que li anava per dintre.

Recordo que aquells dos dies vàrem ramblejar a gust, vàrem anar al cinema, al barri gòtic, a Santa Maria del Mar, a Montjuïc i, sobretot, a visitar el mirador del monument a Colom. Una cosa que no havíem fet mai fins aleshores… i que, ai las, no hem tornat a fer.

Al vespre trucàvem als pares -els de l’A. tenien el noi gran de casa, aleshores tot un homenet de dos anys-, sopàvem a l’hotel i festejàvem que, cinc anys abans, ens havíem casat i que deu anys abans -tot en el 30 de novembre- havíem començat a sortir junts precisament recorrent amunt i avall una Rambla plena de bullícia -parlo de 1967- que encara avui ens preguntem on deu haver anat a parar…

Per cert, una de les activitats dels dos dies va ser passar per la immobiliària La Llave de Oro a signar els papers (i les lletres!) del nostre nou pis. El que encara avui ens acull… Però això mereix un “me’n recordo” específic que algun dia sortirà.

——————————————————————————————

(Uns quants anys després -el diumenge 21 de juliol de 1985- Josep M. Espinàs va publicar un article al diari Avui titulat “Una experiència” en el qual descrivia una aventura molt similar a la nostra viscuda per un amic seu i la seva muller. Encara conservo el retall, l’he guardat tots aquests anys sense saber què fer-ne i, ves per on, ara ja li he trobat destí: anirà arxivat amb l’apunt d’avui a la carpeta d’anelles on deso cada una de les més de dues mil Totxanes que he escrit fins avui. Les conservo totes així, en paper, per si algun dia resulta que tot això de la informàtica peta i ens anem a fer la mà.)