Totxanes, totxos i maons

Quan vaig acabar els quatre cursos del batxillerat elemental -any 1964- mon pare em va preguntar quina continuació volia posar a la meva vida: estudiar un parell de cursos més fins acabar el batxillerat superior o incorporar-me a l’empresa familiar dedicada a reparar edificis, aprenent l’ofici de paleta i, això sí, com havia fet ell a la meva edat anant els vespres a l’Escola de Treball per cursar els estudis d’Oficial i Mestre Industrial en l’especialitat de Construcció. Un equivalent al que ara en diríem una Formació Professional.

No vaig rumiar-m’ho gaire: em vaig decantar per la segona opció. D’aquesta manera, encara no havia complert els quinze anys que ja començava a aprendre els secrets i rituals de l’ofici de reparar les cases on hi viu la gent: goteres, esquerdes, canyeries embossades, humitats, rajoles que cauen, cuines que cal reformar, instal·lació d’aparells sanitaris, sostres que pengen, etc.  (n’hi ha més)

Del pas per l’escola laboral del carrer Urgell -que em va servir per, en acabar, ingressar a l’Escola d’Aparelladors (any 1968)- puc explicar molts records que reservo per a un altre apunt més endavant. L’únic que ara aprofito per destacar és que va ser allí on un bon dia de l’any 1965 vaig coincidir per primera vegada amb una noieta de baixa estatura i front amagat sota un encantador serrell que estudiava oficialia i mestria química de laboratori.

Una noieta a la qual un temps després (novembre de 1967) em vaig atrevir a dir-li que m’agradaria anar amb ella a veure el primer Palau de Quico Pi de la Serra i que, mentre escric aquestes ratlles, és a l’altra punta del pis fent sudokus amb el Pancho feliçment escarxofat a la seva falda.

Dedicar-me a anar per les cases d’aquella Barcelona fent d’aprenent de l’ofici al costat d’un paleta -talment Pepe Gotera i Otilio– em va servir per moltes coses que encara avui no dubto ni un instant a situar en la banda més positiva de la meva biografia. En destaco dues:

La primera és l’extraordinària oportunitat que vaig tenir -entre els anys 1965 i 1970, quan me’n vaig anar a fer el servei militar- de poder conèixer “de prop i des de dintre” la vida i la manera de ser de la gent que habitava les cases de la meva ciutat.

La segona és la possibilitat d’entrar en contacte directe i continuat amb paletes i manobres, carreters i fusters, manyans i lampistes, vidriers i rajolers… Cada un amb la seva història, les seves il·lusions i un ofici amb la pràctica del qual es defensaven, millor o pitjor, de les trompades que la vida els etzibava en aquella Barcelona grisa i aparentment desconeixedora de l’esplèndida llavor de futur que lentament es covava en el seu interior.

Vaig establir una relació molt especial amb els paletes al costat dels quals mon pare em posava perquè m’ensenyessin l’ofici d’enguixar parets, pujar envans, escardejar i rebossar amb morter, destapar canyeries embossades, canviar vàters i piques o tapar les goteres d’un terrat. La majoria d’ells provenien d’Andalusia (la fama de paletes fins se l’emportaven, per cert, els cordobesos… i els de Sarrià) o de Múrcia.

I gràcies a aquesta estreta convivència la combinació entre el cinquanta per cent de la meva sang provinent de Jerez de la Frontera -recordeu que després del catalaníssim Isern jo cognomo un Márquez (vegeu aquí) d’orígens gaditans- i l’altre cinquanta per cent d’origen barceloní va anar esculpint el meu caràcter i la meva formació referencial amb un poti-poti d’allò més variat del qual n’estic summament orgullós.

Del caràcter andalús, sempre amatent a trobar la conya i els dobles sentits a les coses, i de les seves tradicions locals vaig aprendre un munt d’expressions i d’anècdotes que encara avui em surten espontàniament quan menys m’ho espero. I entre aquestes potser les més significatives eren les que un parell de paletes grans amb els quals vaig treballar una llarga temporada em varen explicar. Feien referència a un personatge mític denominat “el bizco Pardal”, una barreja de pillastre i de bevedor, esquenadret i d’acudit fàcil -a més a més de guenyo i quec- que a principis del segle passat solia papallonejar al voltant dels toreros Joselito, el Gallo i Juan Belmonte.

Si feu una cerca per Google  -trobareu referències aquí, aquí i aquí– veureu que aquest personatge té fins i tot un carrer amb el seu nom a Écija, la ciutat on va nàixer, i que en el seu moment, ara fa un segle, va esdevenir tan popular que les històries que corrien de boca en boca de la gent no se sabia si eren autèntiques o, com ha passat en altres casos, li eren atribuïdes per tercers.

Com he escrit més amunt aquest període d’aprenentatge dels oficis de paleta i, per què no dir-ho, del de viure va acabar el maig de 1970 amb el meu ingrès al servei militar. Durant uns quants anys després, però, cada vegada que em trobava amb alguna persona gran provinent d’Andalusia li preguntava per les històries del guenyo José García Pardal i rara era l’ocasió que no me n’explicaven alguna mig meravellats per l’interès d’aquell català per un personatge de la seva infantesa.

No cal dir que ja fa una bona pila d’anys que no trobo ningú que sàpiga anècdotes d’aquest personatge o que, com a mínim, recordi d’algú que les hagués explicat. Cosa que em fa pensar que, com mana la inefable llei de vida, “el bizco Pardal” i tot el món que l’acompanyava, tant a ell com als que n’havien fet bandera d’una determinada manera de circular per la vida, han passat a les fosques regions de l’oblit.

Jo mateix feia bastant temps que no l’evocava i, precisament per això, per deixar aquest record una mica fixat en terra ferma m’he decantat per escriure l’apunt -una mica dispers, ho reconec- que ara mateix arriba al seu punt final.