JORDI SURINYACH

El 28 d’agost del 1985, demà farà vint-i-cinc anys, Toni Sors, Óscar Cadiach i Carles Vallès, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, amb l’ ajut de la resta d’ expedicionaris, van ser els primers catalans en posar els peus al sostre del món. Al cim, es va llegir un poema de Joan Brossa i es van onejar les banderes de Catalunya i de la Barcelona olímpica. Des del camp base es va retransmetre l’himne de Catalunya. La primera ascensió catalana a l’Everest, fou per l’ excursionisme català una gran gesta i així ha  de ser  recordada. A la ciutat de Mataró, un monument ubicat en el  parc Central recorda la figura de l’alpinista Antoni Sors, membre de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, que va morir dos anys després amb altres companys,  quan intentava l’ascensió al Lhotse (Nepal). L’escultura, que  vol reflectir l’ esdeveniment que demà es commemora, figura un text del propi Sors  “Les muntanyes són unes deesses capricioses que als alpinistes ens oposen barreres com el vent o la neu i altres vegades es queden per sempre amb els millors dels muntanyencs”.

LES MUNTANYES

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l’altitud de la carena…

Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts
naixe’ en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dû al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

          *    *    *    *

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

JOAN MARAGALL.