JORDI SURINYACH

Es sabut que les organitzacions de l’independentisme democràtic són en la seva vessant més militant vasos comunicants, el que explica aquesta anada i tornada de nous i antics adherits als diferents grups. No succeeix igual amb els possibles electors d’ aquest espai, sobre tot en aquells més conscients que esperen que tot acabi confluint en una plataforma electoral unitària. L’aparició de Reagrupament, com a corrent organitzada dins d´ERC i després com a organització independent, va tenir la virtud d´encetar un procés que va fer visible les possibilitats d’alterar l’actual sistema parlamentari. Per diverses raons, imposible d´explicar amb quatre ratlles, el projecte va quedar-se a mitges. A mitjans de Juliol d’ enguany, la creació de Solidaritat Catalana ha commocionat el tercer espai, creant recels, enveges i estupideses vàries entre uns i altres , però amb la virtut que molts dels possibles electors, que amb Reagrupament no havien fet el pas,  l’han fet ara amb Solidaritat a qui veuen – amb raó o sense -,  una opció més plural i atractiva el que és extraordinàriament positiu. En els darrers dies he pogut comprovar  que els simpatitzants i adherits de base  a una i altre organització, deixant de banda els “friquis i supporters” de cada costat, son ànimes bessones. Es tracta de gent de sectors socials similars, descontents amb la política parlamentària tant de CIU com d’ ERC, clarament independentistes, que expressen dins la pluralitat un certa centralitat ideológica i a qui els agradaria que finalment tot acabés en una única candidatura. Els dirigents dels dos grups, no sembla que hagin copsat  quin és l’autèntic impacte social que pel seus seguidors pot suposar mantenir candidatures separades, siga quina sigui l’ excusa  que emprin. Reagrupament  fou la locomotora que inicia el procés  – el que seria bó que reconeixés Solidaritat – i els reagrupats hem d’entendre que necessitem  la nova energia que aporta Solidaritat per continuar un trajecte ascendent favorable a tots, comptant també amb la resta d’organitzacions i propostes electorals ( Suma i  CSN). Darrerament alguns independentistes de prestigi, com Cardús, Renyer i altres, preveient el que pot passar han dit que la unitat no és el més important. Des d’una perspectiva teòrica sobre com ha de crear-se una nova organització política coherent  segurament pot ser cert, pero  discrepo que això es el que vulguin els cridats a votar, a qui el desacord pot forjar una nova frustració i endarrerir  el procés  cap a l’independència. Caldria doncs, fer un esforç entre tots i més enllà dels retrets i les gelosies d’uns i altres, els que pretenen encapçalar aquest  nou moviment enteguessin que el procés d´unitat es necessària, encara que només sigui per sortir del sot, per dir-ho a la manera pujoliana. És segurament  per això que la via per  l’èxit  és una coalició de tots. L’altre ruta, el que garantitza és l’ èxit absolut  de l’autonomisme de sempre. Tot manllevant la frase “És l’economia, estúpid”, que Bill Clinton va dirigir al seu adversari George Bush (pare) i que tant li va funcionar, potser seria bo que els nostres “Joans” s’interroguessin sobre les possibilitats d’ èxit que després de vacances només pot encetar-se amb fortes dosis  d’ “Il·lusió”.