La Casa Fajol és un edifici modernista situat al carrer Llansà, entre la Gran Via i el carrer Diputació, a tocar de l’antiga plaça de toros de Les Arenes. La seva particularitat, que l’ha portat a figurar amb tot mereixement en la majoria de tractats sobre l’arquitectura modernista de Barcelona, és la monumental papallona de ceràmica que corona la seva façana,
El dijous de la setmana que ve es complirà mig any de la mort del pare i pocs dies després -el 18, més concretament- farà quatre anys que ens va deixar la mare. Em sembla que ara, un cop transcorregut tot aquest temps, sí que puc parlar sobre què vol dir sentir-se orfe. Ja vaig explicar mesos enrere (vegeu aquí) quin va
No és pas aquesta la primera vegada que dic que el meu nom no el trobareu mai en cap llista de militants antitaurins (no som perfectes, què hi farem). Ara afegeixo que tota la tramitació feta pel nostre Parlament al voltant d’aquest afer fins arribar al clímax de la votació d’ahir em sembla una lamentable despesa
El passat cap de setmana em vaig decidir a fer el cop de cap i vaig obrir un compte a Twitter amb el nom “Totxanes”. He començat amb discreció i modèstia per dos motius: perquè generalment tinc més feina que temps i no voldria dispersar-me gaire, i perquè, ho confesso, de moment encara no li he sabut trobar la
L’escena s’esdevingué en una data i un lloc que tinc perfectament identificats en la meva memòria: va ser el dissabte 26 d’abril de 1975 -avui fa, doncs, trenta-cinc anys i tres mesos- a Montjuïc durant la sessió d’entrenaments del Gran Premi de Fòrmula 1 que l’endemà, durant la cursa, amb el tràgic accident provocat per Rolf Stommelen va significar el comiat
(Avís als lectors: no voldria amargar-vos el diumenge però heu de saber que la primera part de l’apunt d’avui està escrita amb un sentiment de profunda tristesa.) Des dels anys vuitanta a casa comprem cada dia l’Avui. Fins que el setembre passat l’A. i jo vàrem decidir intensificar i emfasitzar una mica més el nostre suport i ens hi vàrem subscriure per una sèrie de raons que
Dia de brega, a casa. Lampistes i paletes en dansa. Poca broma: estem substituint la xarxa d’aigua calenta original de l’edifici, fins ara centralitzada amb caldera única per tota l’escala, per una solució a base de calderes individuals per cada pis i avui li ha tocat al nostre. Resultat un cop enllestida la feina: pols per tot arreu i els estris
Un incident a la feina relacionat amb l’aparició d’una errada tipogràfica en el lloc més inesperat d’un llibre acabat d’editar em permet conèixer un poema italià (després hi poso la versió catalana) que jo fins avui ignorava i que, pel que em diuen, és tot un clàssic en el gremi de les arts gràfiques. L’errore tipografico è
“Un dinar, un país”Joan F. MIra(El Temps, 20 de juliol) De vegades, poques vegades, els qui pensem i vivim d’una certa manera (vull dir els qui tenim una certa idea de País Valencià i una certa lleialtat a la seua condició nacional, els qui ens sentim una miqueta o molt catalanistes i una miqueta o
Aquí teniu una tria de les definicions que més ens han agradat a l’A. i a mi entre les aparegudes durant les darreres setmanes als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * Ha cogido el hábito de pedir: MENDICANTE * Obeeix religiosament: CREU (MS) * Incapaz de guardar rencor: AMNÉSICO (n’hi ha més) * Vale su peso
D’ençà que milito en el partit dels hipertensos (facció línia dura) tots els dies que la feina m’ho permet (i procuro que m’ho permeti sovint) passejo amunt i avall del Parc Güell (vegeu aquí) durant una hora i quart tot escoltant musica amb el meu iPod. És una combinació curiosa la que formen, per una banda, el meu total
Pla B: treballarXavier Roig(Publicat a l’AVUI d’avui) Les condicions per estructurar Espanya com a estat modern eren tan senzilles com impossibles: reconèixer que, a més de la nació d’arrel castellana, n’hi ha tres més. Però només tres: la catalana, la basca i la gallega. Cadascuna (per què no?) amb els seus privilegis. Potser la Constitució
(La sèrie comença aquí) Com explicava en l’anterior apunt aquests dies ens agafen a mon germà i a mi especialment sensibilitzats per tot allò que té relació amb la preservació de la memòria familiar i amb l’enorme sensació d’impotència, pèrdua i abandó que tens quan, gràcies als vells papers, descobreixes ara coses que mai podràs entendre del tot perquè
La mort del pare, el febrer passat, i el desmantellament del pis on havia viscut els últims cinquanta anys ens ha permès a mon germà i a mi accedir a una enorme quantitat de documents, fotografies, escrits, blocs de notes, cartes i objectes de record d’unes quantes generacions d’Iserns -per la banda de la mare i els
Ja som a casa. Cansats, però contents. Orgullosos, seria la paraula. Hem fet el que havíem de fer i hem cridat el que havíem de cridar. Segons la Guàrdia Urbana passàvem del milió. Segons els organitzadors érem un milió i mig. Tant se val: érem tots els que havíem de ser i, ho torno a dir, cridàvem amb