Totxanes, totxos i maons

D’ençà que milito en el partit dels hipertensos (facció línia dura) tots els dies que la feina m’ho permet (i procuro que m’ho permeti sovint) passejo amunt i avall del Parc Güell (vegeu aquí) durant una hora i quart tot escoltant musica amb el meu iPod.

És una combinació curiosa la que formen, per una banda, el meu total aïllament acústic i, per l’altra, la contemplació tot caminant de la gran quantitat de turistes que visiten el Parc. Uns turistes que, vistos pels meus ulls,…  (n’hi ha més)

… conformen un exòtic mosaic de colors, edats, maneres de vestir i aspectes físics summament variat… llevat d’un detall que els agermana: tots van equipats amb la seva corresponent càmara fotogràfica.

Més d’una vegada he pensat que si em donessin un cèntim per cada fotografia que durant un sol dia es fa al Parc Güell podria finançar-me unes vacances llargues i d’alt nivell.

D’ençà que m’hi passejo també he pensat més d’una vegada en quantes d’aquestes fotografies deu aparèixer -de lluny, de prop, en pla mig o irrompent de manera inesperada en l’enquadrament- la figura d’un individu d’una certa edat amb pinta d’hipertens abillat amb calça curta, samarreta blanca amb la imatge de Homer Simpson (o una negra de can Vilaweb amb la llegenda “Jo.cat”) i uns auriculars encastats a les orelles.

(El dijous passat, sense anar més lluny, passejant pel Pòrtic de la Bugadera -la zona de la foto que il·lustra l’apunt- hi havia el crític d’art Daniel Giralt Miracle -l’única corbata en tot el Parc- dret al costat d’un d’aquests pilars i parlant davant d’un equip de televisió estrangera que enregistrava les seves explicacions. No cal dir que, en veure l’escena, vaig fer-m’ho venir bé per passar -lentament, és clar- pel darrere i aparèixer, encara que de lluny, uns instants en pantalla.)

No us he d’amagar que em fa una certa gràcia pensar que la meva imatge es conserva congelada en els àlbums de records de turistes provinents de mig món i que mai de la vida serà possible ajuntar aquesta insòlita col·lecció de fragments de la meva persona.

Si m’he embrancat en aquest seguit d’elucubracions és perquè estic especialment sensibilitzat per una cosa que em va passar abans d’ahir i que és la que, de fet, em va decidir a escriure tot aquest rotlle que ara us estic col·locant entre pit i esquena. M’explicaré a pams i sense pressa, que avui és diumenge:

L’itinerari que faig pel Parc està especialment pensat perquè alterni pujades i baixades de manera harmònica. Més concretament el trajecte té tres punts àlgids: el mirador de l’escola Virolai, el del Carmel i el Turó de les Tres Creus. En cada un d’aquest punts, quan hi arribo, acompleixo el mateix ritual: durant un parell o tres de minuts m’aturo, obro les cames, alço els braços, ajunto les mans darrere del clatell (així, de passada, es ventilen les aixelles) i tot escoltant la música entomo el vent i contemplo embadalit la ciutat estesa als meus peus.

Sense moure’m d’aquesta posició aprofito per fer alguna torsió lateral de tronc i estiraments de cames. Uns moviments que, si la música acompanya, procuro fer seguint-ne el ritme…

… I de vegades resulta que s’esdevenen coincidències màgiques. Com abans d’ahir que, en el precís instant que m’aturava en el cim del Turó de les Tres Creus, el senyor iPod em va obsequiar amb la cançó “9,6” del disc “Romancero” de La Bien Querida (vegeu aquí el seu My Space), considerat per Rockdelux i Mondo Sonoro -dues revistes musicals que jo llegeixo- el millor disc en castellà de 2009.

La cançó “9,6” -la podeu escoltar aquí sota i ja m’ho sabreu dir- són tres minuts de marxeta i ritme encomanadís que no em vaig saber estar d’acompanyar amb els moviments pseudo-gimnàstics del meu cos. Un espectacle, pel que sembla, digne de ser seguit amb atenció perquè quan la cançó es va acabar i vaig fer mitja volta per anar-me’n vaig descobrir que una família de japonesos em contemplava tota enriolada… i amb el cap de la colla armat amb una càmera de vídeo gràcies a la qual estic segur que la meva coreografia sense so havia quedat immortalizada pels segles dels segles.

Ells, és clar, mai sabran quina era la banda sonora que motivava la meva alegria corporal i ara penso que potser els hauria fet gràcia tenir-ne la dada per completar la filmació.

Per això acabo aquest apunt amb un enllaç a aquest energètic “9,6” de la senyora Bien Querida. I si algú de vosaltres té l’oportunitat de passar-lo als meus espectadors del país del sol ixent tot això que guanyaran.

No ha de ser gaire difícil si us hi poseu amb un mínim d’afany: era una família de japonesos -matrimoni, dues noies i un nen més petit- i el divendres feien el turista pel Parc Güell.

————————————————————————————-

(per si Go Ear té l’estona adolescent i no li dóna la gana de funcionar feu click aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!