Totxanes, totxos i maons

La Casa Fajol és un edifici modernista situat al carrer Llansà, entre la Gran Via i el carrer Diputació, a tocar de l’antiga plaça de toros de Les Arenes.

La seva particularitat, que l’ha portat a figurar amb tot mereixement en la majoria de tractats sobre l’arquitectura modernista de Barcelona, és la monumental papallona de ceràmica que corona la seva façana, cosa que fa que l’edifici sigui més conegut com “la casa de la papallona”. Almenys en aquell barri, que és el de la meva primera infantesa.  (n’hi ha més)

La Casa Fajol i la seva esplèndida papallona formen part d’una nebulosa capa de records de quan jo era petit (vaig viure en aquell barri fins als quatre anys) perquè algú em va explicar que aquell edifici l’havia construït l’avi Domingo, el que es va morir pocs dies després del meu naixement.

Segons les dades que tinc l’edifici es va construir el 1912 i l’any 1929 -el de l’Exposició Internacional de Barcelona amb seu a Montjuïc, tot quadra- es va completar la figura decorativa que singularitza l’edifici. L’arquitecte va ser Josep Graner Prat. Desconec si en aquells anys el meu avi -d’ofici mestre d’obres, un dels molts mestres d’obres que varen construir l’Eixample barceloní-, va ser qui la va construir (tinc la impressió que és un fals record) però en tot cas l’edifici del carrer Llansà amb la papallona gegant i multicolor que el corona formen part del meu mapa sentimental.

Un mapa, ai las, barroerament estripat des de fa una mesos de resultes de la remodelació de la plaça de toros de Les Arenes i, sobretot, de la construcció d’un edifici annex lletgíssim que tapa totes les vistes de la Casa Fajol des de la Gran Via, la plaça d’Espanya i el Parc de l’Escorxador (vegeu els fitxers fotogràfics al final de l’apunt).

Des d’aleshores l’única manera de poder veure la papallona és des del carrer Llansà, massa estret com per oferir una perspectiva visual mínimament afavoridora.

Em sobta que en aquesta ciutat on costa tan poc treure gent al carrer equipada amb pancartes i cassoles i tan rica en col·lectius reivindicadors de les coses més variades no s’hagi alçat encara cap veu mínimament organitzada en senyal de protesta per aquest atemptat contra el nostre patrimoni arquitectònic.

I si és que sí, que ja s’han alçat veus, una de dues: o han estat unes veus molt fluixetes o és que m’estic tornant sord i repapiejo.

—————————————————————————————–

He començat a rebre alguns missatges de gent que també està escandalitzada davant d’aquesta barrabassada. Gent, a més a més, que ja fa temps que ho varen denunciar.

És el cas d’en Ferran Moreno, el blocaire d'”Un que passava” (vegeu aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!