Totxanes, totxos i maons

Ja som a casa. Cansats, però contents. Orgullosos, seria la paraula.

Hem fet el que havíem de fer i hem cridat el que havíem de cridar. Segons la Guàrdia Urbana passàvem del milió. Segons els organitzadors érem un milió i mig.

Tant se val: érem tots els que havíem de ser i, ho torno a dir, cridàvem amb veu forta i clara el que havíem de cridar. I teníem la raó del nostre costat.  (n’hi ha més)

Vejam si tot plegat serveix per alguna cosa. I no em refereixo als partits polítics, dels quals no espero gairebé res.

Vejam si tot plegat serveix, per exemple, per convéncer-nos de la força que tenim i deixem de llepar el cul amb “la roja” i “nuestro Fernando” a aquells que no ens volen més que com a súbdits dòcils i muts. Subdits que paguen i callen.

Vejam si ens adonem d’una vegada que Espanya és un mal negoci per nosaltres. I que, en canvi, Catalunya és un negoci rodó per Espanya. Què us pensàveu? No són pas ases, ells, no…

Vejam si d’una vegada ens convencem que allò que desitgem ho tenim més a tocar que mai.

I si resulta que no, que amb la descarregada d’aquesta tarda ja ens hem quedat satisfets, llencem-ho tot per la finestra i badem una vegada més.

I d’aquí a tres mesos, com uns xaiets, continuem votant als de sempre: els vells missatges, les veus estrafetes que ja coneixem. I que ja cansen…

——————————————————————————————

Llegim el mestre Dylan en paraules traduïdes per Albert Batiste:

“Veniu, ministres, diputats,  /  escolteu-me de grat,  /  deixeu lliures les portes,  /  no detureu pas ningú.  /  Atenció! Els endarrerits  /  són els que ho perdran tot;  / deixeu el vostre vell camí,  /  ja no serveix: no sentiu  /  aquest vent que us trenca els vidres  /  i fa trontollar les parets?  /  És que els temps estan canviant.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!