Totxanes, totxos i maons

L’escena s’esdevingué en una data i un lloc que tinc perfectament identificats en la meva memòria: va ser el dissabte 26 d’abril de 1975 -avui fa, doncs, trenta-cinc anys i tres mesos- a Montjuïc durant la sessió d’entrenaments del Gran Premi de Fòrmula 1 que l’endemà, durant la cursa, amb el tràgic accident provocat per Rolf Stommelen va significar el comiat definitiu del circuit barceloní com a escenari de competicions automobilístiques.

Aquell dissabte l’A. i jo séiem a la graderia de la recta de l’Estadi mirant els entrenaments i recordo que, de broma, li deia que creués ben fort les cames…  (n’hi ha més)

… no fos cas que el soroll potentíssim dels motors arribés a destorbar el descans de la personeta que des de feia sis mesos ella portava instal·lada a la panxa.  Una personeta de sexe desconegut -la moda aquesta de conèixer el sexe abans del naixement és de bastant més cap aquí i, ho sento, digueu-me carca però la trobo lamentable-, una personeta, dic, que va arribar al món exactament tres mesos després sense donar indicis, sortosament, que aquella sessió d’estrèpits inesperats li hagués provocat cap mena de trauma prenatal.

En un moment d’aquella avorrida sessió -l’espera per la sortida dels diferents cotxes es feia eterna- em va venir al cap un pensament que no estic segur que no hagués tingut abans però que en aquelles circumstàncies una mica especials es va instal·lar fortament en el meu cervell i s’hi ha mantingut intacte fins avui.

Va ser com si per un instant jo sortís del meu cos i em vaig veure en una espècie de pla picat assegut sota el sol en el banc de fusta d’una tribuna de “mecanotubo” al costat de la meva muller embarassada de sis mesos. Ella i jo, casats des de feia dos anys i mig, amb un aspecte aclaparadorament jove i carregats d’il·lusions.

Va ser aleshores quan vaig pensar que quan aquella personeta que havia d’arribar al món cap a finals de juliol complís vint-i-cinc anys jo en tindria cinquanta. Una idea que em va agradar, sobretot quan immediatament després vaig continuar el raonament i vaig pensar “quan sigui un senyor de seixanta anys fet i dret i ja a prop de la jubilació haurem canviat de segle i el meu fill (o filla) serà una persona adulta de trenta-cinc…”

“Un senyor de seixanta anys fet i dret i a prop de la jubilació…”, una frase que em va commoure perquè en la meva perspectiva d’aleshores -un noi de vint-i-cinc anys que encara no havia vist el món per un forat- arribar a la seixantena era un objectiu tan llunyà i carregat de simbologia com aquell que parla d’una fita solemne de la seva biografia.

I resulta que avui ha arribat ja aquell dia: el noi gran de casa compleix trenta-cinc anys (al paio no se li va ocórrer res millor que nèixer el mateix dia del primer Canet Rock) i em sembla que tant l’A. com jo podem afirmar amb tota seguretat que les perspectives i els bons auguris d’aquell dissabte assolellat a Montjuïc s’han complert amb escreix. Potser allò de la jubilació propera és el que ara mateix balla una mica, però vaja, tampoc és per posar-s’hi gaires pedres al fetge perquè ja he escrit aquí mateix en diverses ocasions que l’A. i jo ens considerem persones afortunades i, com deia un vell amic de casa, segur ja els agradaria a molts plorar pels nostres ulls.

Acabo aquí aquesta batalleta particular i domèstica -que havia d’escriure avui o mai- i, encara que ja ho vàrem fer ahir amb tots els ets i uts al voltant de la taula familiar, alço una copa imaginària i faig un brindis a la salut del noi gran de casa que avui fa trenta-cinc anys i de l’A., la sempre imprescindible noieta de Montjuïc que, de passada, avui celebra el seu sant.

Felicitats a tots dos (i, de moment, fins als quaranta, nano!).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!