Llegeixo als diaris que en el Gran Premi d’Europa que es disputarà pels carrers de València Michael Schumacher conduirà el Ferrari de Felipe Massa, apartat temporalment de la competició per culpa de la lesió que ja coneixem. El retorn del mestre Schumacher a la graella és una magnífica notícia que, ai las, té una part negra relacionada amb la
El mes passat va fer deu anys que l’Enric Gomà -professor, guionista i cul d’en Jaumet vocacional- (vegeu aquí) va posar en marxa una iniciativa que no tindria cap sentit si no fos per la força comunicativa de la xarxa Internet.Em refereixo al fòrum “Al carrer”, gràcies al qual cada dia que passa creix el nombre de ciutadans que circulem pel carrer, els
Un dels costums més deplorables que últimament estan arrelant en la parla de casa nostra és la confusió entre el temps verbal present i el futur. Em refereixo al costum de dir “Ens truquem el mes que ve i quedem”, per comptes de “Ens trucarem… i quedarem” que fóra el lògic atès que parlem de coses
Magnífica notícia (vegeu-la aquí) la desaparició -tot i que encara ens la farà gruar fins al final de la legislatura- de l’escena política del senyor Joan Saura. Ai, sí. Marxi, marxi. I descansi (amb la senyora Mayol en el mateix paquet, si pot ser), que ja ens ho sabrem manegar sense vostè i tot el que representa.
Tal com vaig explicar dies enrere (vegeu aquí) aquest vespre he anat al primer dels sis concerts que Robert Fripp i la League of Crafty Guitarists tenen programats al Centre Artesà Tradicionàrius. El concert ha començat puntualment a dos quarts de deu i ha estat grandiós. Cap a la meitat, just després d’un tema llarg interpretat per Fripp que ens ha deixat sense
Tria de les definicions que més ens han agradat a l’A. i a mi entre les aparegudes durant les darreres setmanes als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * Clase social recatada: CASTA * L’acudit que obre més portes PICANT (MS) * Cara de culo: ARAC (n’hi ha més) * Cuando está caliente es el
“Uns quants dies fora de Catalunya m’han servit per estar-ne encara molt més segur del que ja ho estava: que cap culpa o causa del que ens passa hem de buscar-la en cap altre lloc que no sigui a casa, ni en ningú que no siguem nosaltres. Cadascú és responsable del seu destí…” (n’hi ha
Ara sí. Ja ha arribat a les botigues “Auteclàssics”, el nou disc de Joan Isaac en el que interpreta, acompanyat de piano i d’un quartet de corda, dotze temes de Luis Eduardo Aute. Un gran disc. Per diverses raons. Primerament perquè les cançons del senyor Aute solen tenir un nivell de qualitat musical i solvència
És una obvietat i s’ha dit moltes vegades, ja ho sé. Tot i això m’ha agradat veure-la avui al Presència -el suplement dominical d’El Punt- i no dubto a qualificar-la com la frase del dia. L’escriu Vicenç Pagès -atenció a “Els jugadors de whist”, la novel·la que Empúries li publicarà el proper 3 de setembre, “a
Els dies 24, 25, 26, 29, 30 i 31 d’aquest mes el Centre Artesà Tradicionàrius del barri de Gràcia (aforament reduït, molt bona acústica) serà l’escenari d’un esdeveniment musical de primera magnitud: sis concerts de Robert Fripp al front de The League of Crafty Guitarists (vegeu aquí), un conjunt de deu guitarres acústiques més el mestre, que toca la guitarra
Fa uns mesos vaig explicar (vegeu aquí) què en pensava d’aquesta moda que s’ha escampat pels mitjans audiovisuals de dedicar espais a fer brometa amb les espifiades dels altres. És un pas més cap a la frivolització i el “tot s’hi val” que sembla que a la gent tant li agrada. I, a fi de comptes, la majoria de les vegades aquests
En certa ocasió li varen preguntar a Xavier Cugat quins records tenia de les cinc dones amb què s’havia casat. “De moltes ja ni m’enrecordo. A qui no he oblidat, però, és a les seves mares. Cinc sogres meravelloses”, va dir. Fins i tot em sembla que va publicar un llibre titulat “Mis cinco suegras”. A mi em passa una cosa similar. Però no amb la
Trucada nocturna del doctor R. estranyat del meu silenci sobre l’acord de finançament que aquests dies acapara tota l’actualitat del país. Li responc que jo sóc de lletres, que en aquest afer em sembla detectar notables dosis d’intoxicació per totes bandes i que, per tant, em sento incapaç ara com ara de destriar el gra de la palla. De
Ahir vaig xalar més que el senyor José Zaragoza escoltant la SER: vaig dedicar la tarda a llegir “La tele sota Franco. L’aventura de Miramar”, del periodista Ramon Solanes, primer cap de programes de TVE a Barcelona i home amb responsabilitats directives en l’ens televisiu oficial entre 1959 i 1970. El llibre acaba de sortir, l’ha editat Ara Llibres
Avui poca lletra perquè amb una imatge n’hi ha ben bé prou. L’Ajuntament barceloní, entestat per entrar sigui com sigui al Llibre Guinnes (el dels rècords, no el de l’eficiència), ens va obsequiar ahir, mentre s’esperava l’arribada del Tour als carrers de la ciutat, amb un intent de batre el rècord mundial i còsmic de practicants