Totxanes, totxos i maons

En certa ocasió li varen preguntar a Xavier Cugat quins records tenia de les cinc dones amb què s’havia casat. “De moltes  ja ni m’enrecordo. A qui no he oblidat, però, és a les seves mares. Cinc sogres meravelloses”, va dir. Fins i tot em sembla que va publicar un llibre titulat “Mis cinco suegras”.

A mi em passa una cosa similar. Però no amb la sogra -vull dir que NO NOMÉS amb la meva sogra (que és una santa)- sinó amb les enamorades dels meus fills.  (n’hi ha més)

No entraré en detalls personals però val a dir que l’A. i jo n’hem arribat a conèixer unes quantes, de noies que han fet parella amb algun dels nois de casa. I, sortosament, crec que ens costaria de trobar algun motiu de crítica contra cap d’elles.

En alguns casos han estat presències fugaces, en altres hem compartit vacances, aniversaris o dinars de Nadal. També algun enterrament. Fins i tot hem arribat a conèixer alguna família de l’altra part. Els consogres, com si diguéssim.

De totes, a l’A. i a mi ens ha quedat un record grat. Sobretot a mesura que ens anem fent grans i acumulem experiència en el tema. No he de negar que per mi això que fan els nostres nois d’anar buscant la dona de la seva vida -Brigitte Bardot deia que cada vegada que s’enamorava ho feia convençuda que havia de ser per sempre- és un exercici que no m’he vist necessitat de practicar gaire -vaig ser precoç i, a més a més, vaig tenir una punteria privilegiada, jo, el 1967 (vegeu aquí)- i, per tant, reconec que els primers temps -els nois de casa ho han estat també, de precoços, i fa una pila d’anys que estan emancipats- la cosa em semblava una mica insòlita.

Després vaig posar en pràctica aquell eslogan que quan jo era petit hi havia a l’entrada del parc d’atraccions del Tibidabo -era l’època que als visitants més menuts ens regalaven amb l’entrada un TBO antic amb l’angle superior esquerra lleugerament escapçat amb una tisorada per donar a entendre que era de segona mà-; un eslogan que deia: “La alegría de los hijos, felicidad de los padres”. Doncs això.

Pot sonar ranci, però és tan veritat com el Sol que ens il·lumina: quan ells estan contents, nosaltres ho estem més. Ja sigui quan tenen tres anys o quan en tenen trenta-tres, tant se val.

Ja he explicat en algun apunt anterior que des de fa un temps els dos nois de casa tenen enamorades franceses: una parisenca i una bretona. Un bé de Déu. Fantàstiques les dues.

L’A. i jo ens les estimem molt perquè son dues mosses maques i senzilles -ço és, sense mals rotllos- cosa que encara s’agraeix més. Diumenge passat vàrem conèixer els pares d’una d’elles que havien vingut a Barcelona a passar uns dies de vacances. Va ser un gran dia. I, tal com pregonava el cartell del Tibidabo, continuem contents i feliços.

En fi… Tot això per dir que, com el Cugat amb les sogres, he tingut molta sort, jo, amb les joves. I que a la dolça C. i a “la jolie J.” me les estimo molt. Ens les estimem molt, vaja.

(Ai, m’oblidava de dir que a més a més tenim la fortuna de sentir-nos correspostos. Això és el verament important i no la conya del finançament.)

——————————————————————————————

NOTA: A tall d’homenatge a les dues franceses de casa en la fotografia que il·lustra aquest apunt -pertanyent a la pel·lícula “Les demoiselles de Rochefort” i deliciosament francesa- hi trobareu Catherine Deneuve i la seva germana Françoise Dorleac (morta, per cert, a la Costa Blava en accident de cotxe el juny de 1967 quan tenia només 25 anys).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!