Totxanes, totxos i maons

Tal com vaig explicar dies enrere (vegeu aquí) aquest vespre he anat al primer dels sis concerts que Robert Fripp i la League of Crafty Guitarists tenen programats al Centre Artesà Tradicionàrius.

El concert ha començat puntualment a dos quarts de deu i ha estat grandiós. Cap a la meitat, just després d’un tema llarg interpretat per Fripp que ens ha deixat sense respiració, el noi gran de casa, que s’encarrega de la promoció d’aquests concerts, s’ha assegut al meu costat i m’ha ensenyat un missatge acabat d’arribar al seu mòbil.

Era de l’amic Màrius Serra i començava dient: “En Llullu se’ns ha mort aquesta tarda, havent dinat…”  (n’hi ha més)

Per uns moments m’he quedat sense capacitat de reacció -Déu meu, si tot just fa un mes del concert “Mou-te pels quiets” a l’Auditori (vegeu aquí)- però, una vegada més, la música ha vingut, oportuna, a tapar-me les escletxes de l’ànima.

De sobte, envoltat per la música de Robert Fripp i els altres deu guitarristes he sentit com si en l’escenari s’obrís una porta que connectava directament amb en Llullu, aquest nen afectat d’una severa paràl·lisi cerebral que molta gent va conèixer a través de la lectura de “Quiet”, el llibre que fa vuit mesos va publicar son pare, Màrius Serra, amic de casa des de fa una pila d’anys.

La música fluïa plena de vida, de sensibilitat i he desitjat amb totes les forces posseir temporalment una potència mental capaç de fer arribar al Màrius, la Mercè i la Carla tota l’energia positiva que sortia d’aquelles onze guitarres que tocaven davant meu.

Ja sé que tot plegat és una bestiesa. Que aquestes no són maneres.

Davant de la mort sempre hi ha una dimensió de derrota. I quan qui mor és, a més a més, un infant de nou anys tan especial com en Llullu el desconcert és encara més gran.

Escric passada la mitjanit, en arribar a casa i abans de posar-me al llit. Em sembla que m’està sortint un apunt bastant desmanegat. Em sap greu si és així. Un altre dia parlaré d’una altra manera, de tot això d’avui. Ha estat, per uns quants motius, una nit per no oblidar.

Mestre Fripp, amics de la Lliga dels Guitarristes Eixerits: gràcies per la vostra música avui més necessària i balsàmica que mai.

Estimats Màrius, Mercè i Carla: rebeu tota la nostra simpatia i solidaritat.

Arribat fins aquí crec que el millor que puc fer és anar enllestint aquest apunt amb les mateixes paraules amb què en Màrius tanca el missatge SMS que ens ha fet arribar a tots els seus amics: “Qui no recorda, no oblida. Mai no serà oblidat.”

Adéu, Llullu. La teva vida ha estat breu i molt especial. Dura i complicada. Una cosa, però, sí que em veig amb cor d’assegurar-te: has estat molt estimat. Molt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!