JORDI SURINYACH

El quatre de Novembre, tradicionalment ha estat per a  mi  una jornada singular. Tres generacions nascuts un mateix dia,  més que una coincidència suposa un autèntic estat d’ànim. Ahir però, tot celebrant el  plural aniversari, fou inevitable parlar de l’ Obama. Avui que ja  pot, seria  desitjable que al menys ho intentés. Com català i europeu,  prefereixo,  a falta d´altres alternatives, que sigui un demòcrata i no un  republicà el nou  President dels Estats Units d’ Amèrica. Els poders econòmics segurament  també han optat per Obama,  per allò que el millor és apuntar-se a l’ onada guanyadora per assegurar-se que  el més fonamental del sistema no canvïi. La novetat és, que ara l’ il·lusió d’ una majoria de nord americans i l’ esperança que  ha generat és  tot un  compromís amb un electorat  mobilitzat, que al menys  pot traduir-se en un   canvi cultural, d´hàbits ,  comportaments i uns valors més favorables als drets civils, el que no es poc tractant-se d’ EEUU. Quan aquest matí, he vist  confirmada la victòria d´Obama,  he tornat a l’ adolescència,  recordant  una de les  cançons a favor dels  drets civils que es feren més populars durant els anys seixanta, que reinvindicava el dret dels ciutadans de color d’ asseure’s a la part de davant dels autobusos urbans i no darrera.  Amb Obama President , és possible fer  realitat, el que 45 anys enrera era un somni.

http://es.youtube.com/watch?v=Y4AItMg70kg&feature=related   

Dos anys després de les darreres eleccions catalanes i superada la  meitat de la legislatura es hora de fer balanç del govern d’ entesa. Més enllà de la gestió concreta de cada departament , es constaten dos importants fracassos: No hi haurà  possibilitat d’ acord de finançament ni desplegament substancial  de les competències previstes, fins que el Tribunal Constitucional no es pronunciï sobre l’ estatut. Com que tothom dona per fet que la sentència limitarà encara més les facultats del govern català, només  són possibles dues sortides. La d’ esperar temps millors  i mentrestant refredar i allunyar la possibilitat de  qualsevol sortida fora de l’ estricte marc constitucional o  la d’ assegurar una resposta  enèrgica  de la societat catalana. Les dues solucions poden produir un terrabastall parlamentari que posi en entredit el govern d’ entesa, doncs al menys un dels partits del govern, precisament el que assegura la majoria, no es pot permetre mantenir un nou posicionament tebi sense perdre bona part de la seva credibilitat i pes electoral. Aquesta és avui un situació tant previsible,  que de ben segur que qui pot ja haurà pensat en un avançament electoral per a reforçar-se i de pas evitar que  hi hagi temps per a construir una nova  majoria  parlamentària  que reclami un  nou pronunciament  del país davant els  retalls estatutaris i  per tant un cert  retorn “polític”, que no legislatiu, al punt de partida: El projecte d’estatut del 30 de setembre. De convocar-se eleccions avançades, quedaria la  porta oberta a la  sociovergència. Hi haurien altres possibilitats, sempre que  l’ aritmètica parlamentària ho fés possible: Un govern de concentració nacional; Un d’ estricta obediència catalana; Un govern amb presència o recolzament del PP  i finalment el tercer tripartit. Sense necessitat d’ avanç electoral i per tant esgotant la legislatura, es poden donar sobre el paper  altres solucions. Si el principal partit del govern, el PSC, resolt que davant un pronunciament negatiu  del Tribunal constitucional, cal acatar la decissió, es tornarien a crear les condicions  per a una majoria alternativa i per tant estaria plenament justificat, que la força parlamentària de més pes, intentés la moció de censura, que podria ser viable si  el programa alternatiu fés un pas endavant i defensés  un nou marc de relacions amb l’Estat, basat en el dret a decidir com a únic camí per assolir  més progrés i sobirania. Després del   Congrés d’ UDC, del  foc d’ encenalls sobiranistes de moltes de les propostes  convergents i valorant la possibilitat  real  que la direcció d´ERC  hagi emprés un camí sense retorn, pot semblar  un conte de fades, però enquestes recents ni fan pensar en la possibilitat d’ un trencament de la federació nacionalista, ni que pugui donar-se  un bon resultat republicà en el cas d’ avançar-se els comicis catalans. Per tant sobre el paper la possibilitat hi és, només cal que algú tingui l’ agoserament de fer-ho possible. 

Conec en Jordi Comas. He coincidit amb ell en diferents reunions  i hem fet similars anàlisi de quina era l’ actual situació del país. Quan fou Alcalde de Matadepera – el més jove de Catalunya -, durant la festa major del seu poble va decidir no penjar la bandera espanyola al balcó de l’ajuntament. La negativa va provocar que Convivència Cívica Catalana presentés una denúncia per via administrativa  contra ell i contra tots els alcaldes  que es s’ havien  adherit a la campanya “Un país, una bandera”.  Poc després, un regidor i diferents militants del PP van denúnciar els  mateixos fets en  via penal. El més sorprenent es que després d´unes primeres diligències que foren inicialment arxivades , foren reobertes i ara el jutjat de Terrassa ha decidit que l’ex alcalde de Matadepera sigui jutjat finalment per  un delicte d’injúries a la bandera espanyola.  Un absurd penal en contra d´un patriota a qui  hem de fer arribar el nostre suport.